Pere Cardús: "Bombes? Sentències? La nostra obediència"

El vau veure l'altre dia, en Montoro? Aquesta gent està molt nerviosa. De fet, estan cagats de por! I no és pas gens estrany. Saben perfectament que no ens poden aturar. L'amic Quim Torra sempre recorda que és la primera vegada que no poden bombardar-nos, després d'haver-ho fet més o menys cada cinquanta anys. Ara no ho poden fer. I això els paralitza i els fa actuar amb desesperació. Senten una impotència tan gran… Ells, que són tan poderosos… El cas Pujol, que han fet saltar quan han volgut amb una filtració a un dels diaris del règim, els ha esclatat a la cara i se'ls girarà en contra. L'independentisme és una força eminentment regeneradora i devora tot allò que faci pudor de corrupció o de delicte. I si alguna cosa fa molta --però molta!-- pudor de corrupció és el sistema polític espanyol i les rèpliques 'regionales'.

Em jugo un pèsol que d'ací al 9 de novembre n'esclatarà algun més, d'escàndol. Però si continuem units i amb les idees clares com fins ara, els tornarà a sortir el tret per la culata. S'han organitzat de debò. Potser una mica tard. Actuen amb molta més intensitat a les xarxes socials, escampant rumors, difamant i, sovint, amagats rere l'aparença d'independentistes convençuts. Però l'efecte de l'esperança i de la convicció que la independència és l'única solució possible per a Catalunya, ja no els deixa la possibilitat de fer-nos recular. Els favorables a la independència són cada vegada més i més sòlids. Els indecisos comencen a decantar-se per la llibertat. Els contraris no esgarrapen res de res. Anem bé… molt bé.

Els mitjans internacionals més influents són com més va més clars i identifiquen el govern espanyol amb la intransigència i la manca de respecte democràtic, mentre que el dibuix que perfilen de l'independentisme és cada vegada més real i més seriós. Ho hem dit ara i adés: la comunitat internacional no farà cap pas abans del trencament. Cap govern del món no s'arriscarà a fer cap gest públic abans del nostre gran gest. Però l'interès que tenen a establir bones relacions amb la Generalitat per a la gestió posttrencament és real i constant. Molts governs estatals s'han adreçat al nostre, de manera discreta, per fer-li saber que hi són i que hi seran. Les coses avancen i avancen pel bon camí.

Ho tenim a tocar. Hem fet les coses ben fetes. La unitat del moviment civil per la independència ha marcat el ritme i ha obligat els polítics a complir. Ara mateix, tots els polítics sobiranistes --tots!-- saben que qui s'aparti de la foto té els dies comptats. A qui li tremolin les cames, li passarà una gran V pel damunt, com una colla de búfals corrent a la desbandada. Ara és l'hora de la veritat. D'avui en vuit el poble de Catalunya no fallarà. La cosa farà un efecte brutal, colossal, bestial, enorme, formidable. I el món restarà bocabadat. O, per dir-ho tal com raja, al·lucinarà. La farem tan grossa…

Amb la V de l'Onze anem de cap al 9-N. I votarem. Quina gran revolució, oi, això de votar? Doncs sí, en l'apassionant mentalitat de l'estat espanyol votar és tota una revolució. La nostra determinació és total. Desobediència, diuen? Res de res. Obediència absoluta a la nostra sobirania. Obediència a la nostra gent i especialment als qui més pateixen. Obediència a la nostra història i al nostre compromís amb un futur millor.

El Parlament de Catalunya, escollit dos mesos abans amb la participació més alta del nostre poble, va declarar la sobirania. Era una declaració política, és clar que sí. Una declaració política que tenia una conseqüència rotunda: a partir d'ara la decisió última sobre el nostre destí la tenim nosaltres i no hi ha cap tribunal, cap congrés ni cap govern de fora que pugui dir-nos què podem fer i què no podem fer. Així que has declarat la sobirania d'una manera democràtica, pacífica i clara, no cal obeir ni desobeir cap sentència emesa per un tribunal. Ja poden fer sentències que qui mana és la voluntat del poble i dels nostres representants polítics escollits democràticament. De les seves sentències en farem un museu. O les posarem a la sala de les bombes del Born Centre Cultural. Aleshores bombes, ara sentències. Però ja no ens fan mal.

Font: VilaWeb