No cal que repetesca les mil i una escletxes per les quals el franquisme, la seua manera de pensar i fins i tot d'actuar, ha renascut a Espanya des de l'arribada d'Aznar al poder. Però ahir vam assistir a un espectacle vomitiu al congrés de Madrid que dubtava que pogués arribar a veure.
Cristóbal Montoro va fer un ús polític del cas Pujol que repugnaria en qualsevol estat democràtic. Perquè aquesta gent no té ni la més mínima vergonya a l'hora de fer un ús selectiu i partidista de l'estat i els seus instruments i institucions, en funció no del bé públic general sinó del seu interès polític partidista. L'estat és d'ells, en l'accepció més primària, casernària i limitada del terme. I per això l'usen impunement contra els qui no són ells, contra els qui no són amb ells o contra els qui deixen de ser-hi un dia. Lluny, molt lluny, de la idea i la pràctica d'allò que hauria de ser un estat europeu del segle XXI.
Però igual que va passar als primers setanta cal que siguem conscients que no hem d'aguantar això necessàriament. I de fet el Principat és ara de nou la punta de llança de la ruptura. Amb importants contradiccions internes, com aleshores. Amb interessos contraposats com aleshores. Amb personatges lamentables, com aleshores.
Però, també com aleshores, d'Assemblea en Assemblea, amb la força d'una població que protagonitza una autèntica revolta democràtica als carrers i a les urnes, que trenca tots els pactes, esquemes, complicitats i tripijocs. Una revolta en què la demanda d'autogovern, concretada ara en la independència, és sinònim de la demanda d'un govern decent. Contra totes les indecències, per tant, dels de dins i dels de fora.
Han passat quaranta anys de la reforma i si hi ha una cosa evident ja ara és que l'estat espanyol, amb les bases que té actualment, no és reformable. Al contrari: cada dia anem més cap enrere. I és evident també que amb aquesta estructura d'estat és pràcticament impossible un govern decent. N'hi pot haver de discrets i d'escandalosos --segurament mai com el cínic govern del PP que tenim ara. Però si existeix tot això que tant ens irrita és perquè es permet que existesca, gràcies a un sòlid entramat administratiu, legislatiu, polític, militar...
En definitiva, si passa això que passa és perquè, a diferència d'ara, a final dels setanta no vam poder guanyar. Ara tenim la segona oportunitat.
Font: VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada