La qüestió és molt senzilla. La legitimitat d'un govern només es pot basar en el consentiment dels seus ciutadans. Manllevant idees de John Locke, la Declaració d'Independència dels Estats Units parlava del 'consentiment dels governats': deia, ras i curt, que sense consentiment no hi havia govern legítim. Ja fa temps que el món occidental --i gran part del no occidental-- accepta aquest principi, que va deixar enrere la doctrina del dret diví dels reis.
En una democràcia representativa el consentiment dels governats s'obté principalment a través d'eleccions i referèndums. Efectivament, com pot ser representatiu un govern si no és escoltant què li diu el poble? Quan un govern pretén governar al marge dels desigs del poble a qui diu representar, no deixant que aquest s'expressi ni escoltant què diu, erosiona seriosament la legitimitat amb què governa. És precisament el cas del govern espanyol a Catalunya.
L'obstruccionisme del govern espanyol des del moment que hi ha hagut entre els catalans una majoria favorable a ser consultada sobre l'estatus polític de Catalunya és innegable. Davant la victòria contundent de les forces favorables a fer un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, el govern espanyol va decidir de menystenir el principi de la legitimitat democràtica i va optar per argumentar que la legalitat no li permetia de consultar els catalans sobre el seu estatus polític. Juristes espanyols de la talla de Francisco Rubio Llorente, que havia estat vice-president del Tribunal Constitucional i president del Consell d'Estat, van argumentar convincentment que no hi havia impediments legals per a consultar els catalans sobre el seu grau d'autogovern, i que era una necessitat 'urgent' i 'inajornable'.
Per il·luminar una mica més la qüestió, només cal comparar les actuacions dels governs britànic i espanyol envers els casos escocès i català, aquest paral·lelisme gairebé perfecte que el moment històric ens ha regalat:
1) Els partits escocesos que proposaven un referèndum d'independència van aconseguir de sumar majoria al parlament escocès: el govern britànic va reconèixer la seva legitimitat per a convocar el referèndum i va dir que només corresponia als escocesos de decidir per qui volien ser governats; els governs escocès i britànic van acordar data i pregunta, i el primer ministre britànic va dir que faria campanya contra la independència d'Escòcia, però que respectaria allò que decidissin els escocesos.
2) Els partits catalans que proposaven un referèndum d'independència van aconseguir sumar majoria al Parlament de Catalunya: el govern espanyol els va negar la legitimitat per a convocar el referèndum, va dir que corresponia al conjunt dels espanyols de decidir per qui havien de ser governats els catalans, però tampoc no va fer cap pas per convocar un referèndum a Espanya sobre la qüestió, i continua dient avui que si els catalans en convoquen un el prohibirà i els caurà a sobre tot el pes de la llei.
Traducció d'allò que el govern espanyol diu al poble català: com que no vull sentir-te dir que no vols que et governi, prefereixo que no ho diguis; encara més, faré il·legal que ho puguis dir.
La qüestió clau és precisament aquesta: com pot entendre's que en una democràcia sigui il·legal de saber què pensa el poble sobre una qüestió tan essencial com ara des de quin àmbit territorial vol ser governat? Com pot tenir cap legitimitat el govern espanyol a Catalunya si ens diu que no vol saber què pensem els catalans? El govern d'un estat que afirma que no vol saber què pensa un dels seus pobles constitutius ha perdut tota legitimitat per a governar-lo. És un govern que diu, clarament, que el consentiment d'alguns dels seus governats no té importància.
Oriol Vidal-Aparicio, professor de ciències polítiques i dret constitucional del Glendale Community College i autor del bloc Catalunya: Per què Espanya?
Font: VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada