dijous, 30 de novembre del 2017

Cap a Brussel·les! Encara hi ets a temps!

Queden molt poques places per anar-hi amb autocar. Si vols apuntar-t'hi, envia un correu a sagradafamilia@assemblea.cat abans del 2 de desembre.

Amb l’objectiu d’internacionalitzar la nostra causa des de la població, el dia 7 de desembre farem dos actes a Brussel·les, l’un al matí i l’altre a la tarda. La nostra determinació és tan gran que cal que Europa ens escolti. Ja no es tracta d’un afer intern d’Espanya: és un problema democràtic a Europa. Com a ciutadans europeus, només demanem ser tractats com a tals, i tenir els mateixos drets i les mateixes obligacions que els nostres conciutadans de la Unió Europea (UE). Així mateix, denunciem l’ús indiscriminat de la violència per evitar que el poble voti lliurement, una acció vergonyosa en un estat pertanyent a la UE, que hauria de ser inequívocament democràtic.

Vicent Partal: «Cinquanta-sis per cent: el percentatge electoral que us volen amagar»

«És clara la intencionalitat de la brutal campanya que l'unionisme ha activat: si és tan difícil que guanyen, és clar que el seu objectiu número u és entristir el votant independentista, confondre'l, fer-lo dubtar i, d'aquesta manera, aconseguir que treballe per a ells no acudint a les urnes el dia de les eleccions»

De manera oficial, el primer d’octubre 2.044.038 persones van votar a favor de la independència. És una xifra que cal posar en perspectiva perquè és molt important.

Per comparació, en la votació del 9-N, 1.861.753 persones van votar per la independència, i no van tenir, per això, cap problema d’ordre públic. I en les eleccions del 27-S van ser 1.966.508 persones, que van votar independència, per mitjà de les candidatures de Junts pel Sí i la CUP. El primer d’octubre, doncs, la xifra d’independentistes s’enfilà per primera vegada més amunt dels dos milions, i això malgrat la gravíssima agressió de què van ser víctimes els votants que intentaven exercir el seu dret democràtic.

A quin extrem hauria arribat, però, el vot per la independència, si la policia espanyola no hagués atacat els col·legis de la manera que ho va fer i no hagués segrestat les urnes que va segrestar? Ara faré un exercici especulatiu, que reclama, per tant, prudència. Però el faré tan sols amb l’objectiu de respondre a la campanya que hi ha per a fer-nos creure que l’independentisme perdrà inevitablement les eleccions del 21 de desembre. Hi insistesc: són dades especulatives, però, alhora, crec que són dades més que importants per a desmuntar la interessada maniobra unionista que vivim.

Joan Canadell: «Les 4 crisis que trencaran Espanya»

Escric aquest article en clau de “perspectiva”, la tercera de les P’s que ens va demanar el President després de la DUI. Ho faig recordant tots els estudis i informes preparats pel Cercle Català de Negocis entre 2010 i 2014, i l’anàlisi de tot el que ha anat succeint aquests darrers anys.

A primers de 2012 el CCN va publicar dos informes, el Dmenys1 i el Dmés1, que es referien al que calia fer abans del dia D (DUI) i després del dia D. La primera bona noticia és que el dia D ja l’hem superat, i marca lafita més important del nostre procés, però ara cal acabar de fer efectiva la República. En concret en el nostre informe, marcàvem una sèrie de fites que calia assolir (després n’hem dit pantalles), independentment de com fos el full de ruta. La primera fita era un “acte de sobirania”, en el qual havia de quedar palès que el procés es posava en marxa. Per nosaltres aquell acte va ser el 11 de setembre de 2012, quan 1,5 milions de persones vam sortir al carrer a cridar independència, d’una manera imprevista si algú seguia els mitjans de comunicació del moment. Estic convençut que arrel d’aquella manifestació, el President Artur Más va canviar el seu full de ruta de forma inequívoca i va decidir posar en marxa el procés, sense saber en aquell moment el que calia fer, però tenint clar que calia transitar-lo. Primera fita assolida...

Miquel Sellarès: «Derrotar-nos i humiliar-nos»

La situació política catalana i el procés ens han portat a clarificar-ho tot. Han caigut moltes caretes. No hi ha, ni es vol que hi hagi, terceres vies ni termes mitjos. El nacionalisme espanyol es manifesta de forma clara i contundent i ni així la majoria del sobiranisme català contraataca. Per què no alça la veu per dir que no hi ha nacionalisme més dur i colonialista que l’espanyol? Que car estem pagant l’ésser nosaltres els únics suposats nacionalistes dels últims quaranta anys. D’aquesta manera el nacionalisme espanyol ha quedat camuflat darrere l’Estat mentre el català ha patit atacs i desautoritzacions de tota índole.

Després del 21-D caldrà que deixem enrere la vella política d’anar amb el lliri blanc a la mà. Ens han perpetrat un cop d’estat. Han empresonat els nostres dirigents i la resta han hagut de recórrer a l’exili. No podem tenir més miraments amb els colpistes espanyols. Hem de deixar clar que la majoria social catalana no és antiespanyola però sí que és contrària a la casta que s’ha consolidat en el poder de les institucions de l’Estat i del poder econòmic i financer.

L’‘a por ellos’ emana dels cors i les ments dels aparells de l’Estat, les elits històriques del PP i el PSOE i de la reencarnació falangista de Ciudadanos. Tots ells connecten amb una gran part dels alts funcionaris de l’Estat i amb bona part dels intermedis, amb els dirigents de l’Íbex, amb els empresaris de la comunicació de Madrid, amb el nucli dur del món econòmic que viu del BOE i amb les grans famílies franquistes. Aquesta és l’Espanya que vol una Catalunya que sigui únicament una colònia a la qual explotar i a la qual només permeten i permetran tenir una elit que calli, acati, assenteixi i s’humiliï davant la metròpoli.

Ramón Cotarelo: «El referéndum pactado es este»

Vamos a ahorrarnos las habituales observaciones sobre los sondeos, la oportunidad de su publicación, su posible intencionalidad. Sobre eso está ya todo dicho. Vamos, incluso, a dar por buenos los resultados de Metroscopia para El País. Lo que nos interesa es el carácter de estas elecciones y sus consecuencias.

Fueron convocadas vía artículo 155 por el presidente del gobierno, al tiempo que suspendía la autonomía catalana y destituía a sus gobernantes, la mitad de los cuales está en la cárcel y la otra mitad en el exilio. Lo fueron como elecciones autonómicas y debidas a la presión de la Unión Europea. Es obvio que la consulta no favorece al bloque nacional español. Lo cual no obsta para que la vicepresidenta se la atribuya, haciendo de necesidad virtud y pensando que la gente es tonta y no se entera.

Desde el primer momento, aun considerando las elecciones ilegales e ilegítimas en la perspectiva de la legalidad catalana, los indepes decidieron participar en ellas. Y desde el primer momento también se entendieron como un referéndum en torno a la cuestión en debate, independencia sí o no y, más en concreto, consolidación de la República Catalana ya efímeramente proclamada o renuncia a la independencia. Es decir, la consulta formalmente autonómica entre diversas opciones políticas, dadas las circunstancias, se convertía en una elección dicotómica, un referéndum de hecho.

Marçal Sintes: «Veure clar d’on fugim»

"Si després del 21-D Ciutadans, PSC i PP governen a Catalunya, la identitat, la cultura i la llengua catalanes patiran"

"Miro endavant i no veig clar on anem, llavors miro endarrere i veig clar d'on fugim". O una cosa molt semblant deia la pancarta que tant li va cridar l'atenció durant l'última gran manifestació independentista, l'11 de novembre passat. Va ser la manifestació per reclamar l'alliberament dels empresonats. La de les llanternes enceses als mòbils.

L'11 de novembre va sortir molta, moltíssima gent al carrer. El meu amic, des de fa molts anys ficat en política i compromès amb el país, va voler ser al carrer Marina aquell dissabte, tot i que la veritat és que no li anava gens bé. Però va fer l'esforç. Mentre caminaven cap al metro li va comentar a la seva dona, a qui havia convençut perquè l'acompanyés: "Avui havíem d'anar-hi, avui s'hi ha d'anar, perquè potser hi haurà poca gent". Ella, menys polititzada, li va demanar per què.

-Hi ha desinflament, hi ha desinflament: s'han produït moltes equivocacions. La gent està molt cansada, farta.

Van arribar a la plaça Monumental i allà no s'hi cabia. El carrer era ple com un ou. La dona del meu amic, va replicar-li amb naturalitat: "Veus com sí que hi ha gent?". I va moure el cap entre enriolada i comprensiva.

Salvador Cardús: «Vèncer»

Ja n’hi ha prou de burxar en les suposades vulnerabilitats pròpies i de fer-nos sentir derrotats

És una mostra de debilitat extrema assumir com a propi el discurs de la derrota que l’adversari vol estendre sobre el sobiranisme. Uns, pusil·lànimes, potser s’hi emparen per justificar les seves pors. D’altres, arrogants, perquè ja els agrada poder retreure que la batalla no ha estat prou digna, prou heroica, prou èpica. Com diu Sun Tzu, el mestre de L’art de la guerra, la invencibilitat ha de ser en un mateix, la vulnerabilitat s’ha de trobar en l’adversari. I ja n’hi ha prou de burxar en les suposades vulnerabilitats pròpies i de fer-nos sentir derrotats.

HO DIC PERQUÈ estic tip dels que diuen que el Govern es va equivocar i que no tenia res previst, que el sobiranisme va estar enganyant el poble, que Rajoy ha guanyat la partida... Mentida. Assumir aquestes històries és d’efectes més nefastos que l’aplicació del 155. És adoptar una mirada tan curta que confon un replegament estratègic amb la pèrdua de la guerra. I és no entendre que un combat polític en què existeix una tan desigual capacitat repressiva no es guanya a través d’una confrontació directa, sinó que cal saber-lo vèncer sense batalla. Torno a Sun Tzu: “Un mestre expert en les arts marcials desfà els plans dels enemics, desmunta les seves relacions i aliances, li talla els subministraments o li bloqueja el camí, i venç amb aquestes tàctiques sense necessitat de combatre”.

Antoni Bassas: «Prohibir el groc: entre el ridícul i la misèria»

EL PP HA ACONSEGUIT que la Junta Electoral prohibeixi il·luminar de groc les fonts ornamentals de Barcelona. Prohibir un color és ridícul, però això, el ridícul, és el que acaba fent el poder quan ha de dissimular un abús de llei com el d’empresonar gent per les seves idees. És tan ridículament greu com prohibir que els mitjans públics informin dels “consellers empresonats”. En el cas del recurs del PSC per prohibir als membres de les meses electorals que portin llaços grocs hi ha molta misèria, massa per a un partit d’esquerres, perquè el llaç groc no és un senyal de cap partit, és un senyal d’humanitat amb un adversari polític empresonat i les seves famílies, però aquí els socialistes catalans deuen haver seguit la doctrina Goldfinger, que consisteix a girar la cara quan la realitat et fa sentir malament, i així sembla que desaparegui.

Font: ara.cat

Ramón Cotarelo: «La dictadura espanyola»

"El dret internacional reconeix el deure d'ingerència de la comunitat internacional en els casos en què un Estat procedeixi amb repressió i injustícia en contra del seu propi poble o part d'ell"

254 diputats del Congrés, els del PP, PSOE i C’s, donen suport activament a l'estat d'excepció encobert del 155 a Catalunya, és a dir, una norma de plens poders que suspèn de fet la Constitució. Ja no és una dictadura del PP, sinó de gairebé les tres quartes parts de la càmera. Si afegim els 71 diputats de Podem que, sense formar part del bloc del 155, el toleren doncs, podent, no ho han recorregut davant el Tribunal Constitucional, arribem a 325 escons, el 92 per cent de la cambra. Pràcticament tots els representants espanyols. Això és ja una dictadura espanyola a seques, una dictadura de la majoria espanyola sobre la minoria nacional catalana, sobre una minoria estructural.

Que es tracta d'una dictadura és evident, per més que el govern i els seus aliats espanyols, així com el seu front propagandístic mediàtic, avui encapçalat per El País, la SER i el grup PRISA intentin embellir-la i disfressar d'alguna cosa diferent. No hi ha dubte veient les seves mostres: el vandalisme policial del passat 1/10 (pel qual, lluny de sancionar els policies i guàrdies civils, se'ls ha condecorat), la virtual ocupació de Catalunya per una força policial/militar de més de 10.000 agents, la intervenció i asfíxia econòmica de la Generalitat, la persecució i empresonament d'uns dirigents i l'exili d'altres, l'aplicació del dret penal de l'enemic, el procés inquisitorial de conviccions fet als acusats, la censura i manipulació dels mitjans públics de comunicació, la fustigació permanent dels independentistes per mitjà de la Junta Electoral, utilitzada com a braç executor del govern, la possible persecució judicial a Marta Rovira.

Taula rodona, castellers, pintada de mural, vermut i caldo «Fem república!», diumenge 3 de desembre


Modest Guinjoan: «Les torres de La Caixa continuen al mateix lloc i les caves de Codorniu, també»

Entrevista al president de la comissió d'economia del Col·legi d'Economistes, que desmenteix les prediccions catastròfiques que fan algunes patronals i partits

Aquests darrers dies veiem com patronals i partits exposen xifres de previsions econòmiques molt negatives per a Catalunya. La majoria, atribuïdes al canvi de seu social de moltes empreses arran del decret aprovat pel govern espanyol i arran de la situació política. L’últim de fer-ho va ser Foment del Treball, que dimarts va parlar de la possibilitat que algunes companyies deslocalitzessin els centres de producció. En vista de tot això, ahir el Col·legi d’Economistes va qualificar aquestes previsions d’agosarades. En parlem amb el president de la comissió d’economia del col·legi, Modest Guinjoan. És del parer que fer prediccions d’aquesta mena no fa sinó escampar alarma i que amb l’onada de canvis de seu social que hi ha hagut es confon el ciutadà.

—Per què és tan agosarat de dir que pot haver-hi deslocalitzacions d’empreses arran de la situació política?
—Perquè és una incògnita, no sabem què passarà. Vivim en un entorn d’incertesa política i no sabem cap on aniran els diferents actors polítics ni quines reaccions tindran uns i altres. Per tant, predir que marxaran empreses creiem que és tant com dir que a partir d’ara no vindrà cap més turista alemany. Respectem les opinions de tothom, però no hi ha cap base adequada per a fer afirmacions alarmistes.

José Rodriguez: «Una segona oportunitat»

Semblen haver fet prevaldre el principi de legalitat al de democràcia, i no només això: alguns líders europeus han avalat la repressió política i policial i la usurpació de l’autogovern català. Espanya ha manipulat el concepte “govern de la llei” (rule of law) pel de “governar per la llei” (rule by law), i aquesta confusió intencionada ha sigut obviada hipòcritament per les institucions europees amb la resposta “és un afer intern que s’ha de resoldre amb les lleis espanyoles”.

Europa ha oblidat que el “rule of law” ha d’anar acompanyat pel principi democràtic, ha oblidat que ja ha reconegut altres independències fetes contra les constitucions internes dels estats matriu perquè ha considerat que el principi de democràcia era prioritari. Però fa molt temps que les institucions europees s’han mostrat escleròtiques. Van ser incapaces de trobar un mecanisme de diàleg bilateral i van sotmetre a una sagnant humiliació i patiment el poble grec. No afronten el problema dels refugiats sirians i el Brexit se’ls està fent difícil de digerir. No poden ni tan sols fer que es respectin els drets humans dins de les seves fronteres.

Però des de l'1 d'octubre no tot són males notícies internacionals: grups del Parlament Europeu, membres de governs europeus i fins i tot parlaments van fer gestos significatius a favor de la llibertat del poble català, veus internacionals importants encara diuen que la UE es va equivocar. Europa no és només el desert polític dels euroburòcrates i no només hi ha personatges foscos com Juncker i Valls.

Festa solidàritat per la llibertat i la democràcia, dissabte 2 de desembre


Carles Mundó: «Les urnes de la dignitat»

Volem recuperar la llibertat per poder participar en igualtat de condicions en les eleccions del 21 de desembre

Aquests dies ha tancat les portes l’exposició La Model ens parla. 113 anys, 13 històries, que ha rebut la visita de prop de 70.000 persones. És ben viva l’emoció per haver pogut participar d’aquesta fita històrica.

Quan el dia 8 de juny, a les 11.30 hores, sortia l’últim pres de la Model, deixàvem enrere 113 anys d’història i també 40 anys de promeses als veïns. Ara l’antiga presó torna a la ciutadania per acollir futurs equipaments.

Avui, quina paradoxa, escric aquestes ratlles tancat a la presó madrilenya d’Estremera per ordre de l’Audiència Nacional, a la cel·la que comparteixo durant 16 hores al dia amb l’Oriol Junqueras.

Mentre esperem recuperar la llibertat per retrobar-nos amb les nostres famílies, amb els nostres enyoradíssims fills petits i amb els estimadíssims pares grans, dediquem part del nostre temps a llegir els centenars de cartes, moltes d’elles amarades d’emoció, que tanta i tanta gent ens ha fet arribar i que ens diu a cada instant que no estem sols. Ho sabem, ho notem i ho agraïm infinitament.

Vicent Partal: «Si voleu garanties, voteu en groc»

«En aquest context i en aquest ambient, l'única garantia que això no acabarà essent un aquelarre antidemocràtic resta en les mans de la gent de groc»

Un dels arguments més insistents de l’unionisme aquests darrers mesos ha estat el de les garanties. Deien que l’independentisme havia violat les garanties democràtiques de les institucions i dels ciutadans. Segur que heu sentit el sonsonet i que tots deveu recordar aquelles escenes tan melodramàtiques arran de l’aprovació de la llei de transitorietat i de la llei del referèndum. I també les conferències de premsa en què Rajoy, entre detenció i colp de porra, entre assalt i amenaça, repetia la cantarella que el referèndum no es podria fer perquè no tenia garanties –com si no fos ell qui les destruïa d’una en una.

La hipocresia política del nacionalisme espanyol és ben coneguda i acreditada en el curs dels segles. Ells no tenen cap mena de mirament a defensar un argument ara i un de diametralment contrari demà. Perquè la coherència no els importa gens. El seu sistema ancestral de dominació es basa a cridar i cridar ben fort a veure si així fan por. Ells no pretenen mai resoldre problemes polítics, sinó suscitar estats d’ànim per a provar de derrotar l’enemic per esgotament. Per un seguit, aquesta actitud els acaba resultant molt cara, però a curt termini pot funcionar, els pot ser útil.

Pere Cardús: «La vida miserable dels còmplices»

«Els funcionaris dels règims autoritaris sempre han al·legat el compliment d'ordres legals quan els han duts davant un tribunal, al cap dels anys»

La pitjor part de la repressió no és el feixista que dóna instruccions des del quarter general, a sis-cents quilòmetres de distància. Des de la fredor i la comoditat d’una butaca és molt fàcil d’ordenar als uns i als altres que peguin, empresonin, denunciïn, persegueixin, amenacin… Des de lluny, tot plegat pot semblar un videojoc o una juguesca de poder que permet d’anar a dormir tranquil.

La pitjor part de la repressió no és el qui rep ordres en un cos disciplinat, militaritzat o jeràrquic. La pitjor part de la repressió no és el compliment d’una legalitat suposada. Els funcionaris dels règims autoritaris sempre han al·legat el compliment d’ordres legals quan els han duts davant un tribunal, al cap dels anys. Qui compleix ordres pot acabar pensant que no té cap culpa de res i que tan sols ha fet allò que era el seu deure ‘professional’.

La pitjor part de la repressió no és malmetre una certa imatge de modernitat i d’avenç democràtic guanyada amb moltes mentides i enganys al llarg dels anys en una comunitat internacional disposada a empassar-s’ho tot. No és la mirada interrogadora dels veïns ni les crítiques publicades als mitjans de comunicació de tot el món. El problema no és allò que diran de nosaltres. Això es resol parlant poques llengües i amb un bon sac de cinisme.

dimecres, 29 de novembre del 2017

Un cap de setmana amb moltes activitats, mobilitza’t!

Tant si pots anar a Brussel·les com si no, aquest cap de setmana, mobilitza’t! S’han organitzat un munt de propostes per aturar el 155, per la dignitat, per la llibertat i la democràcia, per fer República... No ho oblidis: només amb la nostra determinació guanyarem la República Catalana! No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa-hi: no podran fer res davant un poble unit, alegre i combatiu!



Concert per la “llibertat dels presos polítics” a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, dissabte 2 de desembre


Aquest dissabte, 2 de desembre, a les quatre de la tarda (16 h), tothom a l’Estadi Olímpic Lluís Companys! Un repartiment de luxe per demanar la llibertat dels presos polítics! Els Amics de les Arts, Companyia Elèctrica Dharma, Èric Vergés (Els Catarres), La Banda Impossible (Gerard Quintana, Lluís Gavaldà, Natxo Tarrés, Pemi Fortuny, etc.....

Un concert solidari per treure els presos polítics de la presó. Tots els beneficis aniran íntegrament a la Caixa de Solidaritat! Els volem tots DEU a casa!

Pots comprar les entrades per internet, a www.assemblea.barcelona, o bé trucant al telèfon 93 655 98 57.

dilluns, 27 de novembre del 2017

Entendre l'estratègia de la no-violència

L’independentisme català del segle XXI es caracteritza per utilitzar l’estratègia de Resistència No-Violenta (RNV). És el mateix camí que va seguir l’Índia per alliberar-se de l’Imperi Britànic, que va permetre als danesos resistir contra Hitler o als polonesos a derrocar el règim comunista. Ara bé, la resistència no violenta va més enllà de les manifestacions multitudinàries. Així doncs, en què consisteix la RNV?

La RNV és una estratègia contrastada i molt eficaç per a obtenir canvis polítics concrets. Un estudi acadèmic fet per les politòlogues nord-americanes Erika Chenoweth i Maria Stephan apunta que d’un total de 323 casos de resistències civils ocorreguts entre 1900 i 2006, les estratègies no violentes van funcionar en un 53% dels conflictes i, en canvi, l’aplicació de la força només va aconseguir el seu objectiu en un 26% dels casos.

Per entendre els mecanismes de la RNV, aquesta sèrie d’articles analitzarà les seves línies estratègiques i tàctiques mitjançant diferents casos pràctics. Aquests exemples comparteixen 10 principis teòrics. Aquest decàleg és la base de la RNV.

1. La RNV pretén obtenir un canvi polític. Com diu Carl von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Encara que semblin d’entrada prou diferents, les doctrines militars i la RNV persegueixen un mateix objectiu: assolir un canvi polític. La diferència rau només en les armes que cada estratègia fa servir. Mentre que les estratègies militars utilitzen armament letal, la RNV recorre a tot un arsenal d’armes de caire psicològic, social i econòmic. No es tracta d’un moviment de resistència pacífica, ja que la RNV no s’oposa a la violència per raons morals (com fa el pacifisme) sinó per raons utilitaristes. És a dir, es pot ser pacifista amb el cor, i no violent amb el cap.

Toni Soler: «Un estat és això»

MORAL. Mariano Rajoy està satisfet. Ho va dir davant dels micròfons de Carlos Herrera: està en un bon moment de la seva vida i se sent en forma. Aquesta sola afirmació conté un tarannà i una ètica. L’ètica -diguem-ne- del poder. El poder està satisfet quan creu que ha guanyat, i no permet que altres factors li aixafin la guitarra. Qualsevol espanyol de bona fe sap que el que ha passat a Catalunya és un desastre per a Espanya, però l’Estat no fa balanços morals o emocionals. L’Estat veu Puigdemont a Bèlgica i Junqueras a la presó, és a dir, l’enemic cautivo y desarmado, i no està per més romanços. Davant del resultat, no importa el descrèdit del ministeri de l’Interior, de la judicatura, de la premsa, de la Corona, del mateix PP (almenys a Catalunya). El pas en fals de l’independentisme acorralat a finals d’octubre ho tapa tot. Amb una petita reserva: ni tan sols Espanya pot saltar-se el veredicte de les urnes. El 21 de desembre, els vots poden fer que la infantil eufòria de l’“ A por ellos ” emmudeixi i es glaci.

Vicenç Villatoro: «Estat de setge»

ÉS MOLT COMPLICAT fer eleccions en un país assetjat. I Catalunya viu avui en un veritable estat de setge. Les institucions ocupades. El govern a la presó. El president legítim, a l’exili. L’extrema dreta campant envalentida i impune. La protesta convertida en delicte d’odi. La Junta Electoral redactant el llibre d’estil dels mitjans de comunicació. L’Església cridant a una croada. Governats des de fora i amb un degoteig constant de noves repressions. Considerant normal el que és estrany, i a l’inrevés. El sobiranisme ha acceptat anar a unes eleccions que es juguen en camp contrari i amb l’àrbitre designat pel rival. Probablement perquè no tenia altre remei i perquè té confiança en la fidelitat dels seus i en el compromís amb la democràcia dels neutrals. En qualsevol cas, no s’ha d’oblidar mai -i s’ha de fer veure clarament a qui se les mira des de fora- que són unes eleccions en estat de setge. I el que és el marc de les eleccions, n’és també el tema. La principal qüestió d’aquestes eleccions és si s’aixeca l’estat de setge -i podrem anar llavors, més endavant, a una decisió neta sobre les qüestions de fons- o si s’eternitza, com és la seva vocació. Votarem assetjats. I acabarem votant, en conseqüència, a favor o en contra del setge.

Font: ara.cat

Puigdemont: «El 21-D els catalans podran defensar la legitimitat de la República peti qui peti»

El president, Carles Puigdemont, rep El Nacional a primera hora de la tarda de divendres a Brussel·les. Arriba al cafè de l'hotel en què hem estat citats enfundat en l'abric negre amb què se l'ha vist passejant pels carrers d'aquesta capital europea on s'està convertint en un convidat molt popular. Des de l’exili belga el president s’està preparant per a la campanya més sorprenent que ha viscut mai el Parlament i està disposat a lluitar, amb un punt d’indignació, contra la suspensió de l’autonomia i contra totes aquelles formacions que hi fan costat —el clan del 155, ironitza—. És conscient de les dificultats d’aquest pols desigual però també de l’oportunitat d’aconseguir un nou aval democràtic. Puigdemont reivindica el seu Govern, la proclamació de la República feta al Parlament i la vigència de l’1-O i nega que cap dels membres del seu executiu s’hagi compromès a acatar el 155. Deixa clar que les espases estan en alt i que està disposat a enfrontar-se amb qui calgui, inclosos els grans grups de comunicació espanyols, als quals acusa d'actuar d'altaveus del discurs de l'Estat.

Les formacions independentistes han decidit concórrer a les eleccions del 21-D. Ho han decidit perquè és l’única sortida possible?
Hi ha una raó de fons, nosaltres, a diferència de la banda del 155, no hem denigrat mai les urnes, i a cada oportunitat democràtica que hem tingut al davant no només l’hem aprofitat sinó que hem guanyat sempre. No fem com ells que davant de propostes d’urnes, selectivament les rebutgen quan no els convenen. No rebutgem mai les urnes, al contrari, els derrotarem a les urnes, com fins ara. La segona raó, és que, per nosaltres, la prioritat més absoluta és derrotar el cop d’Estat, derrotar la banda del 155, Iceta, Arrimadas, Albiol, Rajoy, que perdin clarament les eleccions, i per tant, es comprometin a acceptar el resultat dels catalans, i si el resultat és una bufetada al 155 i a tots ells, a part de prendre les decisions que hagin de prendre políticament, si creuen que han de dimitir o no, el que han de fer és comprometre’s a aplicar el resultat, que és anul·lar aquella mateixa nit el 155. S’hi comprometran o no? Acceptaran el resultat democràticament explicitat amb les seves regles del joc, amb les garanties que ells donen, que ja veurem si són les que han de ser, acceptaran el resultat? Anul·laran el 155 aquell mateix vespre, sí o no? És fàcil de respondre.

Joan J. Queralt : «El 21-D, recuperar les institucions»

La participació de tots els partits en les eleccions del 21-D les fan plausibles malgrat el seu clar origen il·legítim, atès que van ser convocades per qui no té cap capacitat constitucional per fer-ho, es miri com es miri el famós article 155 (per cert, estimat lector, sense fer trampa: sap el que diu el 155 de veritat?).

Com sempre, les coses són el que són i no el nom que duen. Prou de dir decreixement negatiu per dir empobriment, per exemple. Prou dir recuperació per dir augment de la pobresa i de la impossibilitat de recuperació d’àmplies capes de la societat, com el 20%. Semàntica i realitat obra dels pares i amics del 155: autoritarisme, egoisme i menysteniment del dissens com a medi ambient polític.

Dit això, diuen que s’han convocat eleccions autonòmiques. Fals. De nom sí, en realitat no. A la demanda majoritària dels catalans de decidir per si mateixos —no hi ha cap minoria, ni de lluny més nombrosa, ni de lluny—, el règim ha convocat —il·legítimament— un plebiscit.

No són unes eleccions normals eleccions amb presos polítics i exiliats, presos i exiliats per la causa que ha mogut al Gobierno a convocar il·legítimament aquestes eleccions.

Germà Capdevila: «Postals de precampanya»

«Candidats a la presó, enquestes massa cuinades, ultres desfermats i impunes, amenaces i repressió... Les del 21D no són eleccions lliures»
Encara no hem entrat en campanya electoral però les maquinàries dels partits ja treballen a tot drap de cara al 21-D. Convé no oblidar en cap moment, però, que no seran unes eleccions normals (normals en el sentit etimològic, no pas en el sentit que Garcia Albiol dona a la paraula). Catalunya es troba en un estat d'excepció amb les llibertats i garanties democràtiques limitades, i això afecta de ple la convocatòria del dia 21 de desembre.

L'any 1994, la Unió Interparlamentària (un organisme internacional que agrupa les cambres legislatives de més de 160 estats sobirans, entre els quals Espanya) va aprovar per unanimitat la Declaració sobre Eleccions Lliures i Justes. Allà explica les condicions que han de reunir les convocatòries electorals per ser considerades 100x100 democràtiques i lliures.

Andreu Barnils: «Ràbia positiva»

«Parlo de l'inefable 'ni DUI ni 155'. Quin mal no ha fet aquest eslògan, Déu meu. Gràcies per tant. Això sí que és un tret al peu, perquè ara sí que és pornogràfic equiparar víctima i botxí»

Déu és com és, però fa companyia. I, ara, maliciós, ens castigarà sense perdó: donarà més del 50% del vot i més del 50% dels escons als independentistes. Per primera vegada a la història, majoria absoluta arreu. Enmig de la confusió més densa, la victòria més clara. Dúiem càstig perquè seria una victòria contra la voluntat de no pocs independentistes que voldrien, potser amb raó, un temps mort. Una pausa. Un descans. Un kit–kat. Doncs va, i el 21-D els caurà més poder que mai a les mans. Déu comanda l’arbitrari, i per això fa tanta por. Condemnats a guanyar.

O potser el motiu és més banal i el 21-D els independentistes superaran el 50% del vot per la quantitat de comuns que, ara sí, passaran a votar ERC, la CUP o, fins i tot, Junts per Catalunya. La violència se’ls ha fet insuportable i l’equidistància, també. Aquest articulista, digueu-li ingenu, creu que Albano-Dante Fachín no està sol, i Jenn Díaz tampoc, i que la quantitat de vot comú que es passa al front republicà serà suficient per a superar el 50% del vot independentista. L’impossible fet possible gràcies a les porres, la presó i l’exili.

Josep Huguet: «Rajoy, caga tió»

«Per Europa, Espanya és un malalt amb respiració assistida a qui se li ha acudit maltractar el cor, el seu motor econòmic, Catalunya, precipitant la seva fallida»

Espanya està en temps de descompte. De Guindos sap que el gener que ve el Banc Central Europeu deixarà de comprar la meitat del deute que adquiria fins ara.

L'any passat el Banc Central Europeu va comprar 93.514 milions d’euros de deute públic d'Espanya; l'equivalent a gairebé al 50% de tot el deute emès i tres vegades el que va augmentar l'endeutament. Per tal de no acumular una quantitat excessiva, el consell de govern del BCE s'ha imposat la limitació de no tenir més d'un 33% del que s'ha emès per un mateix país. Però ja ha arribat a aquest límit. Així la dependència de l'economia espanyola de la política monetària del Banc Central Europeu (BCE) és cada vegada més gran. La primavera passada la dependència era de 250.834 milions d’euros. El percentatge d'Espanya en la política de compres del Banc Central Europeu és del 13%, molt per sobre del pes del Banc d'Espanya en el capital del BCE, que se situa en el 8,8%. L’acceleració d’aquesta dependència comporta creixents riscos de vulnerabilitat per a l’economia espanyola.

A aquest panorama del deute hi podem afegir el de la fallida de la caixa de pensions espanyola. Un Informe sobre aportacions de Catalunya a la Seguretat Social (1995-2010) de la Generalitat departament Economia i coneixement (2012) ja indicava que Catalunya sola tindria un saldo positiu de 3.384 €/persona, equivalent a un 12,7% PIB de Catalunya. Mentre que Espanya sense Catalunya tindria un saldo negatiu de -2.228 €/persona, equivalent 10,1% del PIB.

Esteve Plantada: «On són els «Parlem»?»

«On és la voluntat real d'escoltar, de negociar o de pactar? No hi és, perquè només existeix la necessitat de conservar l'hegemonia del poder per sobre de totes les coses»

Durant els darrers dos mesos, el procés independentista ha topat amb la contundència d'una realitat duríssima. El que més mal fa, però, no són les garrotades indiscriminades –que en fan molt, de mal, no en tenim cap dubte–, ni l'empresonament teledirigit de mig govern legítim, ni tampoc l'exili del president i l'altra meitat d'aquest govern. El que més mal fa és comprovar que no hi ha ningú a l'altra banda disposat a estendre la mà. Que la desraó de la violència té l'aplaudiment dels acòlits i el silenci dels altres. Que tribunals i fiscals dicten sentència des d'una poltrona ideològica, sense que sigui possible defensar-se.

Entrats ja en el despropòsit d'un Estat que rebutja part dels seus propis ciutadans, no trobarem pas tan estrany que es pugui detenir algú per celebrar la mort del fiscal Maza a Twitter, però en canvi s'obviï de manera humiliant –només podem qualificar-ho d'humiliació, perquè no atén a raons– la catalanofòbia desfermada, les amenaces dels ultres i la connivència del govern central i de les forces de seguretat amb aquells qui peguen, amenacen i agredeixen. Que, curiosament, sempre són els mateixos.

Gemma Aguilera: «La tragèdia dels Comuns: 67 diputats del sí»

"L’espanyolisme només té una possibilitat el 21D, que el bloc independentista no arribés als 68 escons i que des de Madrid Podemos empenyés els Comuns a facilitar la investidura d'Iceta"

Els defensors de l’aplicació inconstitucional de l’article 155, de l’ús de la violència policial per reprimir el dret d’autodeterminació i de retòrcer l’Estat de dret per encabir-hi falsos tipus penals ja fan números. Somien repartir-se el botí l’endemà del 21-D conquerint el vot dels catalans satisfets amb el saqueig institucional de la Generalitat, amb un rei que insta el règim del 78 a fer un “a por ellos” a Catalunya i amb milers de policies i guàrdies civils espanyols que deambulen per hotels i vaixells i gasten diners públics de tots els espanyols per recordar als catalans que el monopoli de la violència estatal està furiosament al servei de la unitat d’Espanya.

Uns amb un llenguatge més moderat, com Iceta, que parla de “Govern de reconciliació”; altres, pel broc gros, com Arrimadas amb l’obsessió contra l’escola catalana i la immersió, o García Albiol, dient que tancarà TV3 per posar-hi “gent normal”, el PSC, Cs i el PP aspiren a poder fer un front comú que esclafi durant una bona temporada les aspiracions nacionals de Catalunya. Però els defensors del 155, de les porres, les bales de goma i els empresonaments ideològics necessiten sumar 68 escons, un escenari que no contemplen ni les enquestes més ben cuinades de la brunete mediàtica madrilenya.

dijous, 23 de novembre del 2017

Concert per la “llibertat dels presos polítics” a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, dissabte 2 de desembre

Tots els beneficis aniran a la “caixa de solidaritat“.

Dissabte 2 de desembre, de les 16.30 a les 19.30h.

Més informació a https://assemblea.barcelona/?q=node/13203

Venda d’entrades a través del web assemblea.barcelona o per telèfon 93 655 98 57



Jordi Sànchez: «Des de la llibertat (3)»

Les aspiracions democràtiques de la majoria de la població catalana trobaran nous camins per seguir avançant

Els dies i sobretot les nits comencen a ser realment freds a Soto del Real, a peu de la Sierra madrilenya. Sorprèn, però, que la calefacció només funcioni a la zona de les visites exteriors de familiars i advocats i no a l’interior dels mòduls, tot i que és una manera de fer sentir a les visites la suposada calidesa de la presó. Desconec si la fiscalia belga ha demanat informació sobre la climatització a les presons espanyoles; si algú pot, però, que els expliqui que a les cel·les no hi ha radiadors, que les parets són d’un fred i trist formigó i que les finestres no ajusten. I que en els espais comuns els pocs radiadors que hi ha, de moment, són decoratius. Molt ecològic i sostenible, tot plegat. De fet, si els interns podem anar amb samarretes tèrmiques, polars i anoracs per dintre el mòdul, per què malbaratar energia?

El gran contrast amb la gèlida presó, el contrapunt càlid que em fa sentir amb forces i bon ànim, és l’escalf que arriba des de tantes places, carrers, balcons i teatres del nostre país. Un escalf en forma de cartes i milers de paraules i tantes imatges que molt sovint m’emocionen i sempre s’agraeixen.

Suso del Toro: «España, el reino del miedo»

El mundo ve un estado incapaz de gestionar sus contradicciones internas

Si algo ocurre es porque puede ocurrir. Rajoy hizo lo que hizo porque pudo. Porque la Unión Europea se lo permitió, aunque con matices, y porque la sociedad española lo permite. La sociedad española, en su conjunto, es capaz de avalar la intervención por la fuerza en Catalunya. Es lo que hay.

Contra los pronósticos razonables y contra la propaganda con que nos ahogan, la sociedad española es hoy más reaccionaria que hace cuarenta años. En 1977 Adolfo Suárez constató que si sometía a referéndum la jefatura del estado los ciudadanos españoles de entonces optarían por una república. Como la Transición ya estaba diseñada de antemano y se basaba en la Ley de Sucesión y en la Ley de la Reforma Política aprobadas en Cortes, evitó preguntar a los españoles y dio por hecho el establecimiento nuevamente de la monarquía de la casa de Borbón y a Juan Carlos I como sucesor de Franco. Pero si les preguntan a los españoles de hoy si prefieren monarquía o república, ¿qué creen que contestarían esas personas que cuelgan la bandera monárquica en sus balcones y los que gritan “¡A por ellos!”? ¿Qué votaría esa “mayoría silenciosa” a la que apela el Gobierno y a la que teme la oposición?

Sergi Blázquez (Drets): «Què hi fa, encara, aquí la policia espanyola? Potser té la funció de coaccionar i fer por»

Entrevista al president del col·lectiu Drets sobre l'empresonament dels consellers, de Sànchez i de Cuixart i sobre la falta de garanties judicials i l'augment de la repressió

Avui l’associació Drets, el Col·lectiu Praga, l’ANC i Òmnium Cultural presenten un manifest al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona per a denunciar la politització de la justícia. L’han titulat ‘Cop a l’estat de dret’. D’ençà de la repressió del referèndum de l’1-O, desenes de persones han estat encausades per algun motiu o altre: fer acudits sobre la policia espanyola (els casos d’El Jueves o de l’actor Eduard Biosca), parlar de l’1-O a classe (vuit professors de la Seu d’Urgell), aprovar una moció contra la presència dels cossos policíacs espanyols (la causa general oberta a Reus)… Aquests últims dies ja s’amenaça de perseguir els autors de piulets.

De tot plegat, i de la situació d’empresonament de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i dels vuit consellers, en parlem amb el president de Drets, Sergi Blázquez. Diu que no s’esperava que s’arribés a forçar la llei i el codi penal per reprimir l’independentisme, però confia en la professionalitat dels jutjats de base perquè són lluny de les influències polítiques que s’ingereixen en la fiscalia, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional espanyols.

—Avui feu un acte al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, titulat ‘Cop a l’estat de dret’. Què hi explicareu?
—Presentem un manifest signat per més de mil juristes. Denunciem la utilització partidista de la justícia amb finalitats polítiques i la utilització de la fiscalia i dels òrgans judicials per a organitzar una vulneració flagrant dels drets, les llibertats i l’estat de dret. Era un acte contra els empresonaments preventius dictats contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però evidentment l’empresonament del vice-president del govern i dels consellers ha fet que el canviéssim.

Pere Cardús: «La violència, la repressió i la condició indispensable per a consolidar la República»

Escric amb el convenciment que l’independentisme encara guanya la partida i que hem assistit des de l’estiu a una intensificació del conflicte que n’ha alçat el nivell d’agressivitat, bel·ligerància i repressió. Però penso que en la batalla de fons, l’independentisme encara té un avantatge enorme. Escric amb el convenciment que la posició independentista ha avançat molt i que la repressió no és desmesurada. És la conseqüència lògica d’haver plantat cara a l’estat espanyol en l’única cosa que el franquisme no va cedir de cap manera: la indissoluble unitat d’Espanya, la negativa rotunda i radical al dret d’autodeterminació dels pobles i, també, a la reunificació de les nacions administrativament fragmentades. Amb aquestes idees com a preàmbul, em proposo de fer algunes reflexions més o menys relligades sobre la situació recent, actual i futura.

1. No estàvem preparats, diuen alguns ara. El plural indeterminat permet de fer moltes afirmacions a la lleugera. N’hi havia que no estaven preparats. N’hi havia que sí. Hi havia coses preparades, molts plans de contingència escrits, moltes estructures administratives a punt per a ser aprovades i instaurades, moltes lleis i decrets redactats… Certament, algunes accions de l’estat espanyol (cal recordar que l’independentisme no juga sol i té un adversari poderós) van reeixir a deteriorar plans i recursos prevists per a l’endemà. Per exemple, el fons de tresoreria que havia de servir per a uns primers mesos d’aixetes tancades. Per tant, és possible que no tot fos a punt. Però hi havia més coses preparades de les que ha tingut mai cap estat que ha accedit a la independència amb l’estat matriu en contra.

'Desperta, Europa!': els detalls de la manifestació del 7-D a Brussel·les


Les entitats sobiranistes volen anar el 7 de desembre a Brussel·les a reivindicar la convicció europeista del poble català i a reclamar a les institucions comunitàries que s’involucrin en el conflicte. Així ho han assegurat aquest dijous els líders accidentals de l’ANC i Òmnium Cultural, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri, que han explicat els detalls logístics de la gran manifestació. Esperen que la capital europea s’ompli de gom a gom. “Brussel·les es desbordarà de persones que volen reclamar democràcia i drets”, ha sostingut Mauri. El lema escollit ha estat Europe wake up! Help Catalonia (Desperta, Europa! Ajuda Catalunya).

Josep Costa: «I si resulta que no s'ha fet tot tan malament?»

«Era impossible saber en quines condicions es podia declarar la independència amb èxit sense haver-ho intentat. Tot el que s'ha fet ha servit per estar més preparats per fer el pas efectiu»

Amb el Govern de Catalunya repartit entre la presó i l'exili i el govern de Rajoy dirigint la Generalitat des de Madrid podria semblar que la independència és més lluny que mai. De fet, hi ha qui sosté que s'ha fet tot malament, que el que s'ha fet no ha servit per res i que en qualsevol cas s'està pitjor que abans de començar. És un relat fals. Perquè avui en dia l'Estat està més deslegitimat que mai i els partidaris de la independència segueixen augmentant.

Però potser convé tornar a reflexionar sobre el fet que Catalunya estigui intentant fer una cosa que mai no s'ha fet: aconseguir la independència de forma democràtica, cívica i pacífica enfrontant-se a un estat que s'hi resisteix amb mètodes autoritaris i violents. No hi ha, en efecte, precedents d'un estat democràtic occidental en què una demanda d'autodeterminació tan àmpliament majoritària no s'hagi pogut dirimir democràticament. Aquí hi tenim una gran anomalia.

L'ANC posa en marxa un web per organitzar la manifestació de Brussel·les


A menys d'un mes per la manifestació a Brussel·les, l'organització continua fent passos per aconseguir que milers de persones omplin Brussel·les en contra la repressió. L'ANC i Òmnium ja ha posat en marxa una pàgina web per tal de coordinar i informar de la concentració que tindrà lloc a la capital belga el proper 7 de desembre.

El web compta amb diversos apartats, entre els que inclou un apartat que permet inscriure’s a la manifestació, encara que no té caràcter vinculant. A més, també disposa d’un apartat on explica com apuntar-se al xàrter organitzat per l'ANC per desplaçar-se a la ciutat, com contactar amb les territorials que organitzen autobusos per anar-hi, o un apartat de preguntes i respostes habituals: com anar al centre de la ciutat, freqüència de trens, on comprar bitllets, etc.

A la pàgina, també s'inclouen més detalls de com serà la manifestació, que començarà a les 11 al Parc del Cinquantenari, al costat de l’avinguda de Tervuren (Metro Merode), i acabarà la a la Plaça Schuman, davant la seu de la Comissió Europea i del Consell de la Unió Europea.

La marxa clourà amb un acte polític amb la participació de personalitats internacionals i els representants de les entitats sobiranistes. A la tarda, hi ha un altre l’acte previst, organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana, del que encara no han transcendit més detalls.

Com hi vols viatjar?



Vicent Partal: «La Unió Europea comença a constatar que la repressió a Catalunya li ix cara»

«La UE havia basat la seua projecció internacional en el fet de ser l'espai més avançat de democràcia i pau al món i en la promoció d'aquests valors. Però això que ha passat a Catalunya i la benedicció oficial europea simplement els fa miques el discurs»

Ahir es va saber que, en ocasió de la reunió interparlamentària entre la Unió Europea i la República Popular de la Xina que es va fer dimecres passat a Brussel·les, la delegació xinesa va demanar de manera oficial de tractar sobre Catalunya. El punt es va incorporar a l’ordre del dia i la delegació de la Xina en va traure un gran partit, no pas a favor nostre sinó a favor seu.

Concretament, els diputats xinesos van demanar si la Unió Europea donava suport a les decisions de Mariano Rajoy respecte de Catalunya. I quan els van confirmar que, efectivament, era així van preguntar si les dues regles bàsiques que implica aquesta intervenció s’aplicarien a partir d’ara també en la relació amb la Xina. És a dir, van demanar si a partir d’ara la Unió Europea consideraria el Tibet o Taiwan afers interns de la Xina i, per tant, s’abstindria de criticar res que s’hi pogués fer i també si les mesures que l’estat espanyol ha aprovat i que violen els drets humans a Catalunya ja no serien criticades d’ara endavant quan s’aplicassen a la Xina. Coses com ara la violació de la correspondència, la censura de webs i l’empresonament de dirigents polítics.

Caminada pel presos polítics, cada divendres a les 19h a Plaça Catalunya


Marta Rojals: «De què parlem quan diem que ens poden matar»

«Pensàvem que Espanya tenia signats no sé quants paperots com a integrant de la UE –ves quin remei– que la forçaven a la civilitat per imperatiu legal»

Els independentistes tenim una particularitat que no sé si és excepcional però que crida l’atenció. Davant missatges com ara ‘s’ha acabat el bròquil’ o ‘la gallineta ha dit que prou’, exhibim un talent interpretador formidable, però si el missatge diu que ‘fonts diferents, contrastades i fiables van alertar Puigdemont i Junqueras de sang i morts al carrer’, mmm, no ens acaba de semblar prou clar. Què vol dir, sang i morts al carrer? Sang com, morts com? No podrien ser més explícits? ‘Que ens tractin com a adults’, és la consigna d’aquests dies, o mesos, ja: exigim tota la informació per a poder decidir quin grau de ‘responsabilitat’ volem assumir com a poble madur que som. ‘Responsabilitat’, cop de colze-cop de colze, mode ‘gallineta’ ON.

La CUP, que és la prova del cotó fluix en allò que Forocoches i Maruja Torres anomenen el ‘prucés’, ja havia explicat el 26 d’octubre per boca de Mireia Vehí que ‘fonts fiables’ els havien alertat que l’estat pretenia de ‘posar morts sobre la taula i encolomar-los a l’esquerra independentista’. Aquest detall últim, si ens posem en mode ‘gallineta’, ja era cristal·lí abans que Mireia Boya ampliés ahir que ‘podia ser violència de falsa bandera lligada al moviment independentista i especialment a l’esquerra independentista’. M’hi jugaria un quilo de pèsols que, sobre la possibilitat de carregar-nos morts, ja ens havíem entès –de nou ‘gallineta’ ON– una miiiica abans de l’octubre que ho va canviar tot.

Dídac Boza: «La veritat, després del 21-D»

Acabarem coneixent la veritat de tot el que ha passat entre l'1 i el 27 d'octubre, però serà després de votar

Acabarem coneixent la veritat. Sabrem el que va passar entre l'1 i el 27 d'octubre; el que hi va haver entre el referèndum que l'Estat no va poder evitar malgrat els cops de porra i aquella proclamació de la República trista, pobra i no consumada. Algú acabarà explicant perquè 'M punt Rajoy' va optar per una convocatòria electoral -sorprenent per immediata- aigualint la festa d'un patrioterisme espanyol que se sentia rabiós i ofès i que es delia per un 155 prolongat en el temps. Tot això ho sabrem i potser no haurem d'esperar gaire, però no serà, evidentment, abans que haguem votat.

Més enllà dels hipotètics consells, suggeriments o potser imposicions(internes o externes) que hagin conduït a la decisió de convocar els catalans a unes eleccions forçades, és evident que Rajoy no controla tota la jugada. Les urnes -si les eleccions es fan amb garanties- no seran el cop d'autoritat i de revenja que estan demanant àmplies capes de la societat espanyola. Per molt penós que sembli, el clam "A por ellos" s'ha fet transversal. La voluntat d'acabar amb Catalunya com a realitat política s'estén ja des de la ultradreta de Vox a bona part de l'esquerra espanyola inclòs tot el PSOE, gairebé sense excepció.

Irene Ramentol: «Se sabrà tot?»

«El govern espanyol ha titllat de "mentida grollera" el pla violent denunciat per l'independentisme mentre, en paral·lel, ha blindat l'opacitat de la seva actuació a Catalunya»

Cada vegada són més les veus que coincideixen a assenyalar les hores prèvies al ple de la declaració d'independència com a decisives. Ja aleshores els viratges de Puigdemont van fer evident que el Govern havia tingut sobre la taula arguments prou poderosos com per sospesar aturar el full de ruta avalat a les urnes.

“No seré el president que porti morts al carrer”: les paraules de Puigdemont als diputats independentistes la vigília del 27-O -revelades per NacióDigital- refermen la hipòtesi que al teló de fons d’aquell sinuós dijous al Palau de la Generalitat hi havia més escenes que la d’una negociació per aturar la intervenció de les institucions catalanes. Així ho testifiquen els diputats que van reunir-se aquell dia amb el president de la Generalitat, a qui recorden amb un posat desencaixat.

Germà Capdevila: «Eleccions lliures?»

«Agradi o no, els programes i propostes concretes són menys rellevants que mai, perquè aquestes eleccions imposades per Europa seran encara més plebiscitàries que les del 27-S»

La precampanya electoral escalfa motors i comencem a veure els candidatspronto de les seves propostes i els analistes llegint entre línies per fer les seves travesses i prediccions. Les eleccions del 21D són a la cantonada i qui no tingui clar que no seran uns comicis normals, és perquè viu en altre planeta.

No seran unes eleccions normals perquè se celebren enmig d'un estat d'excepció que ha suprimit drets i llibertats individuals i col·lectius. I no és només l'aplicació del 155. És també la paralització selectiva de l'administració, la persecució judicial por motius politics i la repressió.

Convé tenir present que els candidats i els partits independentistes no poden actuar amb llibertat. Les amenaces de prohibicions i inhabilitacions ha fet que fins i tot s'hagin registrat marques blanques per si s'impedeix judicialment que concorrin a les eleccions. Els líders independentistes han de mesurar cada mot, cada frase, cada punt del programa, que necessàriament ha de ser ambigu i poc concret per burlar la repressió.

dilluns, 20 de novembre del 2017

Germà Capdevila: «Altercrítica»

És un fenomen molt estudiat en la psicologia del maltractador. Els agressors manipulen emocionalment les víctimes fins aconseguir que se sentin responsables i culpables de les agressions i els maltractaments. “Mira què m’has obligat a fer!” Forçant l’analogia podem veure que quelcom semblant passa amb la declaració d’independència de Catalunya. L’autocrítica i les demandes d’explicacions es dirigeixen invariablement cap a la víctima, cap a qui és a la presó o a l’exili, cap a qui va haver de prendre decisions tan doloroses com extraordinàries sota l’amenaça directa i concreta de veure desfermar sobre la població civil una violència extrema, amb sang i morts al carrer. El pitjor és que ho assumim, i escoltem –i exigim– autocrítiques i disculpes de qui era objecte d’aquestes amenaces. Ara em perdonareu el neologisme de pa sucat amb oli: on és l’altercrítica? On és l’autocrítica dels altres? Per què els apòstols de l’equidistància volen que els presos polítics surtin de les presons per donar explicacions, però no reclamen responsabilitats ni aclariments a qui estava disposat a reprimir a sang i foc un moviment pacífic i democràtic? Per què l’alcaldessa de Badalona s’ha quedat tan sola posant el focus sobre els culpables reals de tot el que ha passat? Davant la possibilitat certa d’una repressió violenta i mortal, el govern de Catalunya va prendre una decisió que els historiadors del futur s’encarregaran de posar en context i valorar. La podem criticar i podem dir que nosaltres hauríem actuat diferent, però el que no podem fer és ignorar que l’únic responsable de la violència potencial que amenaçava Catalunya era i és l’Estat espanyol. Un Estat espanyol que no només no fa cap autocrítica, sinó que es vanagloria de la repressió, s’enorgulleix de la regressió democràtica i redobla l’amenaça de tornar a aplicar les mateixes receptes si insistim a voler ser amos del nostre destí. El 21-D tornarem a demostrar que la nostra tossuderia democràtica és sòlida com l’acer.


Jordi Creus: «Autocrítiques»

Després de la multitudinària manifestació per exigir la llibertat dels presoners polítics que vam viure fa uns dies a Barcelona, hem assistit a unes jornades plenes d’autoflagel·lacions per part de diferents líders de l’independentisme. Unes autoflagel·lacions que han anat paral·leles a una ofensiva brutal des dels poders de l’Estat, els mitjans de la caverna, el bloc del 155 i algunes veus molt qualificades dels Comuns en el sentit de demanar una immolació política a les persones que es troben a la presó o a l’exili per la seva gestió després de la declaració d’independència.

Què volen que els digui? Autocrítica? Tota la que calgui. Que el govern –i les entitats– ha de reconèixer que a partir del gran èxit del referèndum de l’1 d’octubre hi ha hagut coses que no s’han fet bé? Imprescindible assumir-ho i, sobretot, analitzar-ho. Que es va actuar amb massa ingenuïtat davant d’un estat disposat a fer qualsevol bestiesa per protegir la seva integritat territorial? I tant que sí.

Antoni Bassas: «Espanya es replega en la por»

EL QUE ESTÀ PASSANT a Espanya des de l’1 d’octubre recorda el replegament en la por que el president i el Congrés dels Estats Units van inocular en la societat nord-americana després dels atemptats de l’11-S del 2001. El rei va cridar a l’atac just quan el PSOE anava a reprovar Soraya Sáenz de Santamaría, i, des d’aleshores, fins i tot fer un tuit, criticar la policia a Facebook o parlar a classe de l’1-O pot comportar-te problemes legals. Govern a la presó. L’extrema dreta campant pel carrer amb impunitat. I les notícies sobre la relació de l’imam de Ripoll amb el CNI o del judici al PP per corrupció surten molt petites als grans mitjans. Les eleccions del 21-D són les més importants de l’Espanya contemporània, són una mena d’eleccions d’estat convocades per acabar amb la primavera catalana, aquest atrevir-se a pensar intolerable que ha fet sentir tan viva la societat catalana.

Font: ara.cat

Quim Torra: «Lliçons apreses»

«L'independentisme ha de fer alguna cosa més que convèncer el 21-D, ha de guanyar, i per més del 50% dels vots»

En una primera vida, vaig treballar durant 18 anys per una companyia multinacional d'assegurances. Primer com advocat, després com "executiu" i encara, els dos últims anys, com a membre d'un equip internacional amb seu a Suïssa, on vaig viure dos anys.

Acostumàvem a planificar l'estratègia de l'empresa per objectius i l'execució per projectes de treball. Sovint intervenien col·legues d'arreu d'Europa. Els projectes tenien una organització complexa, amb el seu Steering Committee i tot un arsenal de passos a portar a terme, un cop iniciat ("kick of") i avaluat el DAFO corresponent. A vegades, aquests projectes duraven anys i el seu seguiment era acompanyat per consultors internacionals -a preus de consultors internacionals.

Arribava un moment que s'acabava la fase de desenvolupament i començava la fase d'execució. A partir d'aquest moment, calia anar seguint si els resultats reals s'adequaven amb els inicials previstos. I, al final, el projecte es donava per acabat.

Germà Capdevila: «50 + 1»

«El 21-D es pot desfer un dels arguments principals de l'unionisme, el que diu que els independentistes no són majoria»

Les eleccions del 21-D són il·legítimes i inconstitucionals. No són pocs els experts i juristes que expliquen que el desplegament que fa l'Estat de l'article 155 de la Constitució excedeix la lletra de la norma i traeix l'esperit del legislador. Sigui com sigui, la convocatòria és una trampa que tothom ha acceptat com a inevitable.

Els partits parlamentaris partidaris de la República, sense excepcions, han acceptat l'envit i han posat en marxa la seva maquinària electoral, amb la qual cosa admeten la renúncia a desplegar la independència i tornen al marc autonòmic que una majoria de catalans va decidir abandonar de forma reiterada.

Amb aquest escenari, és molt difícil preveure quina és l'estratègia del sobiranisme després de les eleccions. Recuperar el govern legítim? Activar la independència declarada al Parlament? Governar l'autonomia i seguir buscant un referèndum pactat amb l'Estat que tothom sap que és impossible?