divendres, 28 de juliol de 2017

Vicent Partal: «Unes quantes regles bàsiques, com si això fos un manual»

«Cal actuar amb molta tranquil·litat i rigor, sabent els límits que ells tenen i estan obligats a respectar per defensar-los i impedir que els traspassen il·legalment»

L’estat d’excepció, declarat o no, té com a objectiu normalitzar actuacions excepcionals i convertir-les en rutinàries. Hi ha coses que no es poden fer legalment, però que en un estat d’excepció passen a fer-se, bé emparant-se en una normativa nova i excepcional o bé emparant-se en el fet d’acomodar la població. Hi ha estats d’excepció que no requereixen ser declarats. Simplement, tu actues i, si la població et deixa anar més enllà dels límits permesos, ja està.

Per tant, repassem, com si això fos un manual, algunes qüestions molt bàsiques, que trobareu ben explicades amb detall en aquest article de Pere Cardús.

En primer lloc i sobretot: la llei no obliga ningú a declarar davant la policia.

Si la policia, o la Guàrdia Civil, et crida a declarar, sota la figura que siga, dient que ets testimoni o que ets encausat, simplement no cal declarar, tan amablement com pugues però també tan fermament com pugues. Ells poden intimidar-te, però només una estona.

La policia i la Guàrdia Civil poden cridar a declarar qui vulga i quan vulga.

Això està fora de tota discussió i, per tant, no té cap sentit no presentar-s’hi si et criden. Si et criden a declarar, hi vas. Però no estàs obligat a respondre les preguntes que et formulen i el fet de no declarar no pot ser tingut en compte a cap efecte en contra teu.

Declarar, només cal declarar davant el jutge, si és que s’arriba mai a aquest cas.

Però, aleshores, la declaració té unes garanties que no tens en la declaració davant la policia. En una declaració davant la policia no tens cap testimoni. En la vista davant el jutge, com que és pública, allò que declares no es pot tergiversar i, a més, tens dret de tenir un advocat.

Cal tenir ben clar, també, que la policia no pot encausar-te.

No és aquesta la seua tasca, això només ho pot fer el jutge. Si la policia creu que comets un delicte, aleshores sí que et pot detenir, però en el mateix moment que ho facen passaràs a tenir totes les garanties processals pròpies d’un detingut, entre les quals l’assistència immediata d’un advocat i el dret de no declarar res.

Finalment, cal mirar d’entendre què passa.

Això que passa ara és un intent de trobar els límits. Quan proven d’entrar al parlament i el parlament els desarma, ja saben on és el límit. Quan proven d’entrar a palau i els deixen vigilats a l’aparcament, ja saben on és el límit. Quan el president de la Generalitat diu que col·laboraran amb la justícia però no deixaran que el palau siga un plató cinematogràfic, ja saben on és el límit. Quan comencen a cridar gent a les seues casernes i aquesta gent no els respon i es nega a declarar, ja saben on és el límit.

I d’això es tracta. Cal actuar amb molta tranquil·litat i rigor, sabent els límits que ells tenen i estan obligats a respectar per defensar-los i impedir que els traspassen il·legalment. I deixar passar el temps, que queden seixanta-cinc dies. Tic-tac, tic-tac, tic-tac…


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada