diumenge, 16 de juliol del 2017

José Rodriguez: «El referèndum imperfecte»

Una de les poques coses bones que té ser mortal és que la vida ens demostra que deixar passar oportunitats i moments vitals encara que no siguin perfectes no ho podem fer. El saber que la vida es finita ens fa prendre decisions encara que no tot ho tinguem clar.

Mai és el moment adequat per tenir un fill, sempre hi ha pors al canviar de feina, demà és millor que avui per demanar perdó o dir que estimem, sempre podem endarrerir el fer un cafè per conèixer algú, és fàcil trobar excuses per deixar de fer un viatge. Tenim una gran capacitat d’enviar a un futur la presa de decisions i el moment d’assumir riscos. Si no tinguéssim consciència de la nostra mortalitat viuríem una vida plana, esperant sempre el moment ideal.

La política és part de la vida, i a la política hi ha també decisions a prendre en situacions on no hi ha tota la informació i on no sabem si és el millor moment. Però no podem esperar al moment ideal, calculat, precís i on tot estigui a favor nostre. Per això a política també arrisquem sense saber si ens en sortirem.

Tot això va relacionat amb què les oportunitats de canvi polític i de fer un projecte millor són potser una per generació. Els meus pares van poder votar la Constitució que va facilitar la transició a un règim formalment democràtic. Segurament no era el moment idoni, hi havia condicions complicades, va ser tutelat pels franquistes i els militars, votada amb un cens improvisat i amb molts errors. Però si la generació dels meus pares i els polítics demòcrates de llavors no haguessin arriscat, segurament ara viuríem en un país pitjor.

Ara tenim una oportunitat de superar el model del 78, que ha demostrat ser útil unes dècades però que porta fent aigües molt de temps. L’1 d’octubre votarem un referèndum d’independència no pactat, que es farà a la contra de l’estat, amb una part dels poders fàctics sabotejant-lo i amb dubtes de si serà reconegut internacionalment. Però és l’oportunitat que tenim la nostra generació.

Cap independència s’ha aconseguit tenint tot fet de partida, amb reconeixements previs, sense objeccions, sense pors internes i externes. Cap independència tenia resposta a tots els dubtes, moltes s’han aconseguit amb les veus internacionals en contra, amb l’estat matriu sabotejant-ho. Però al final se’n van sortir, més fàcil del que ells mateixos creien i tot.

Jo no tinc totes les respostes, ni crec que ningú les tingui. Només sé que ara no és el moment de posar objeccions i demanar perfeccions. Tots tenim por, volem la perfecció, tots els dubtes resolts i totes les respostes clares i nítides. Però potser és el moment de fer aquell petó que tots en algun cop ens hem penedit de no fer, i arriscar-nos el pròxim 1 d’octubre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada