dimecres, 5 de juliol de 2017

Ramón Cotarelo: «Acte de terminació»

"Així que el projecte de Llei d'Autodeterminació de Catalunya és, també, l'acte de finalització d'una nació que ja s'ha convençut que no té possibilitats dins de l'Estat espanyol"

El projecte de llei presentat pel Govern al Parlament i explicat després pel president Puigdemont és un pas decisiu en el procés català. Serà aprovat l'agost i vindrà acompanyat d'una llei de transitorietat que, paradoxalment, posarà fi a una situació transitòria que ja es prolonga massa temps.

Massa temps parlant del "dret a decidir", eufemisme per no ferir susceptibilitats unionistes (sempre a flor de pell) per acabar per on caldria haver començat: proclamant el dret d'autodeterminació dels catalans, com a nació que són. I això, digui el que digui el Tribunal Constitucional espanyol (TCE), que no és tribunal ni constitucional sinó només un òrgan polític i repressiu més de l'Estat que no té competència per determinar si una col·lectivitat és una nació o no.

El projecte de Llei d'Autodeterminació de Catalunya, en realitat, incorpora una mena d'acte de terminació perquè posa fi a un conflicte els trets del qual es poden resumir en tres moments: a) el passat, des dels orígens fins a l'inepta sentència del TCE de 2010; b) el present, l'auge de l'independentisme en l'últim decenni provocat per la creixent convicció que no hi ha un possible encaix de Catalunya a l'Estat, tret que accepti la seva desaparició com a nació; c) el futur, quan els catalans, havent pres la iniciativa, decideixen constituir-se com a Estat, ignorant els obstacles que oposa l'espanyol, deslegitimat, corrupte, autoritari, fracassat i incapaç de trobar una solució democràtica i satisfactòria al conflicte.

Per això, el projecte de Llei d'Autodeterminació és, a més, un acte de finalització d'una situació absurda i insostenible. Un govern i un partit corruptes, infestats de lladres, reaccionaris, classistes i meapilas, capitanejats pel responsable polític (i, en bona mesura també penal) del desgavell i que no té cap autoritat moral per imposar el compliment de la llei que ells mateixos violen quan els interessa. Un govern i un partit que han arruïnat el país, espletant als pensionistes en favor dels banquers, i que pretenen ara que els catalans acceptin resignadament el saqueig de què són objecte, renunciïn als seus drets i se sotmetin a la tutela d'una classe política espanyola neofranquista, tan estúpida i centralista com immoral.

Per això compta amb l'ajuda del principal partit de l'oposició, el PSOE, el nacionalisme espanyol del qual és tan ignorantment imperial com el de les dretes. Sánchez, la fracassada esperança d'un punt de vista nou en aquest conflicte, surt de la seva entrevista-homenatge amb el Borbó dient que el nota "molt preocupat amb Catalunya". Resultarà que qui semblava ximple ho és molt menys que els seus cortesans. O és que a Sánchez no el preocupa Catalunya i creu que Felip VI exagera?

Per si de cas, la ministra Secretària General del Moviment del PP tradueix a termes castrenses les sordes amenaces als catalans que va deixar anar l'altre dia el Borbó, després de reconèixer que el règim al que ell deu el tron ​​era una dictadura. Una dictadura sobre la qual, segons les seves pròpies paraules, no podia construir-se cap avenir d’Espanya, per exemple, el seu tron, sostingut sobre més de cent mil fosses anònimes amb el mateix nombre d’assassinats pel dictador que va nomenar rei al seu pare, com podia haver-ho nomenat camarlenc de lavabos. Recorda la ministra Cospedal allò innecessari: que l'última ràtio d'aquesta banda de presumptes delinqüents que ha destrossat Espanya és l'exèrcit, un exèrcit que porta tres-cents anys sense guanyar una guerra internacional i les úniques que ha guanyat han estat civils, contra el seu propi poble i si no estava ben armat.

Tal és la legitimitat i autoritat de la monarquia espanyola sostinguda per una oligarquia tradicional nacionalcatòlica i corrupta, amb el suport d'una esquerra submisa, sense projecte propi, espantada davant les sempiternes fanfarronades d'una dreta que monopolitza el nom d'un país que mai va tenir clara la seva viabilitat però a la que ella, hereva de Franco i el mateix Franco, han destruït per sempre.

Així que el projecte de Llei d'Autodeterminació de Catalunya és, també, l'acte de finalització d'una nació que ja s'ha convençut que no té possibilitats dins de l'Estat espanyol.

Un altre dia parlarem de les ridícules jeremiades de la premsa madrilenya sobre si el projecte català té més o menys garanties, preveu unes o altres majories o minories, percentatges de participació, etc. Van tenir tot el temps del món per negociar els termes de la consulta i, en la seva típica supèrbia de senyorets es van negar a fer-ho. De què es queixen ara?

Font: elMon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada