dissabte, 15 de juliol de 2017

Vicenç Villatoro: «El dret a vetar»

Acceptar només un referèndum acordat quan una de les parts imprescindibles no vol acordar res és atorgar-li el dret de veto

HI HA DOS DEBATS sobre el referèndum català. Un de real: referèndum sí o no. Els qui creuen que el futur català es decideix votant i els qui creuen que la unitat d’Espanya és una cosa sagrada sobre la qual ha d’estar prohibit votar. L’altre debat té un punt de fictici: referèndum unilateral o pactat. És fictici perquè no estem discutint què seria millor: la immensa majoria creu que seria millor acordat. Però resulta que un dels que l’haurien d’acordar, l’estat espanyol, i en particular el govern, no vol acordar res (ni garanties ni data ni pregunta) perquè, de fet, ja és a l’altra casella en el debat inicial: està contra qualsevol referèndum. Llavors, ¿de què discutim quan parlem d’unilateral o acordat? Estem discutint, de fet, sobre si l’Estat té el dret de veto. Acceptar només un referèndum acordat quan una de les parts imprescindibles no vol acordar res és atorgar-li el dret de veto. ¿Estem a favor del dret de veto? De vegades, alguns partidaris d’acceptar només un referèndum acordat em recorden aquell acudit suat i masclista d’un marit que afirma que té l’última paraula en les decisions de casa seva. “Els catalans tenen l’última paraula per decidir el que els afecta”. I quina és la seva última paraula? “El que diguin a Madrid”.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada