El govern espanyol comença a actuar amb desesperació davant el referèndum. La maniobra per entrar al Parlament i al Palau de la Generalitat en va ser la primera mostra, l’amenaça de tallar el FLA en va ser la segona, i ara intenten intimidar alts càrrecs del govern investigant-los per sedició. No ha arribat la tercera via, sinó una tornada als clàssics del franquisme.
Posant el focus en el cas del FLA, és curiós veure com un instrument dissenyat per collar les autonomies i generar la sensació que Catalunya per si sola no pot anar pel món, es pot convertir en un dels majors autogols del govern Rajoy.
Si durant anys ha estat una vergonya veure com països africans podien accedir als mercats de forma més fàcil que la Catalunya autonòmica, avui és una sort que el deute públic català sigui amb l’Estat i no amb els mercats financers.
No cal ni explicar que el FLA és un instrument de falsa solidaritat, en què part dels impostos pagats pels catalans són prestats als catalans amb interessos i condicionalitat política. Malauradament no és prou sabut que durant el període 2012-2014 la Catalunya autonòmica havia de pagar més interessos a Madrid pel FLA (un 5,25%) que no pas la Grècia a la Troika (1,75%).
Tot plegat ha ajudat a bastir una certa narrativa segons la qual Catalunya sense l’Estat no se n’hagués sortit durant la crisi i que amaga que si no fos per les accions de Draghi al Banc Central Europeu, Espanya ja seria fora de l’euro. Ni el maquillatge pseudo-reformista del PP pot amagar que avui l’Estat té un deute (oficial) del 100% del PIB, que arriba fins al 135% si s’hi afegeix el deute de les empreses públiques.
Tornant al FLA, dijous vam veure com insòlitament, després de les amenaces de Mendez de Vigo, Montoro reconeixia que el FLA s’hauria de pagar al mes d’agost i que no hi havia indicis de malversació de fons de cap tipus. La qüestió és que per molt que el govern espanyol es faci el milhomes, impagar el FLA implicaria impagar el propi deute de l’Estat i portar Espanya a una crisi de deute que ningú desitja.
Tal i com va explicar l’economista Ivan Aguilar en un magnífic fil de Twitter, el FLA no es fa servir per finançar despesa de la Generalitat, sinó per pagar els propis venciments antics del FLA i per a pagar a proveïdors mentre forçava retallades a la Generalitat (“si gastes més del dèficit, no ho pago”).
És per això que l’Estat es veu en un atzucac. Tallar el FLA és una amenaça absurda i contraproduent, i a la vegada, com més presta via FLA, menys força de negociació tindria en cas què guanyi el "sí" al referèndum. D’un dia per l’altre el deute de l’Estat augmentaria en quasi 60.000 milions d’euros però hauria perdut el 20% de la recaptació.
Gràcies a les polítiques de diner barat dels bancs centrals, existeix una gran liquiditat global. Només en les darreres setmanes hem pogut veure com Argentina (!?) emetia deute públic a 100 anys vista i com Grècia tornava als mercats per aconseguir un préstec de més de 3000 milions d’euros (!!). Així doncs, sembla probable que quan arribi el dia en què el govern català declari la seva sobirania i necessiti finançar-se ho pugui fer sense majors problemes. Catalunya en rècord d’exportacions i d’inversió estrangera, i amb voluntat de seguir tant al mercat únic europeu com a l’euro serà una oportunitat per a molts inversors internacionals a la caça d’oportunitats.
L’amenaça de tallar el FLA doncs, ha estat un dels majors autogols de Rajoy:malmet la credibilitat “dialogadora” del govern espanyol davant del públic internacional, posa de manifest la vulnerabilitat de les finances públiques espanyoles i evidencia que com més FLA rebem més incentius tindrà Espanya per negociar la independència de Catalunya. Hat trick en pròpia porta, Mariano.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada