Els verbs irregulars tenen conjugacions singulars, característiques, amb desinències diferents a les habituals en els verbs regulars, atès que no es regeixen per les mateixes regles de conjugació de la majoria dels verbs. Són, doncs, verbs poc nombrosos, però, en canvi, alguns d’ells acostumen a ser dels més emprats en una conversa convencional, com ara ÉSSER/ESSER/SER i TENIR/TINDRE. Són, precisament, aquests dos verbs que, a efectes pràctics, deixarem en SER i TENIR, aquells al voltant dels quals gira l’actual procés sobiranista català o, si es vol, el conflicte hispano-català o catalano-espanyol, tant se val.
La cosa podia resumir-se així: Espanya sap que no som, però que ens té. Nosaltres sabem que som, però no ens tenim. Tot i que pugui semblar-ho, no es tracta d’un embarbussament o d’una altra mena de joc lingüístic per a filòlegs avorrits. Llevat d’una minoria més intel·lectual, il·lustrada o liberal, entre les forces polítiques espanyoles majoritàries al llarg de la història, hi ha una concepció de la identitat nacional absolutament uniforme, basada en uns trets identitaris inamovibles, del tot estàtica davant dels canvis de la societat i no gens dinàmica, molt essencialista i ètnica i tot, doncs. Des d’aquesta visió del fet nacional, coneixen perfectament que els catalans no encaixem en la seva definició convencional d’espanyols, i, per tant, que no som espanyols, ni per la llengua, ni per la cultura, ni per la història, ni per l’estructura econòmica, ni per la consciència, ni per la voluntat. Però, alhora, també saben que, tot i no ser el que ells són, ens tenen. O, si més no, ens han tingut fins ara.
Curiosament, una de les afirmacions més habituals entre els contraris al dret d’autodeterminació de Catalunya i a la sobirania nacional del poble català és aquella que conclou, amb tanta naturalitat com contundència, que “Catalunya és d’Espanya”, que el propietari de Catalunya no és el poble català sinó Espanya, que nosaltres podrem ser tan catalans com vulguem, però que els catalans no tenim Catalunya, perquè la tenen ells, d’acord amb la legalitat vigent. Catalunya, doncs, no ens pertany a nosaltres, sinó a ells.
Contràriament, per la nostra banda, el fenomen es produeix a la inversa. Som, però no ens tenim. De fet, però, la nostra identitat catalana, al contrari de l’espanyola, no és estàtica sinó dinàmica, en moviment continu. Sobre la base d’una concepció de la nació com a espai compartit d’interessos, referents i emocions, es va construint una identitat comuna, plena de matisos, que té en la voluntat de ser el factor determinant de la nacionalitat. Aquesta identitat, bastida entre els catalans de tota la vida i els que han decidit tenir per endavant tota una vida com a catalans, no és manté inalterable amb el pas dels anys, sinó que va afaiçonant-se amb les diferents aportacions humanes que conflueixen en la societat actual i els canvis globals de la nostra època, en tots els àmbits.
Catalans d’origen i catalans de destí, doncs, fem un sol poble, el mateix poble. I per més que el passat no sigui el mateix per a tothom, sí que pot ser-ho el futur si així ho volem i ho decidim. Aquesta concepció dinàmica i democràtica de la catalanitat, perquè és d’adscripció voluntària, i no demana a ningú renunciar a la identitat originària per a compartir-la amb la que s’ha adquirit de nou, té un problema: no té la propietat legal del país. Som catalans -catalans de tots els orígens i accents-, però Catalunya no és nostra, no ens pertany, perquè segons les lleis en vigor Catalunya no és dels catalans, sinó que és d’uns altres.
El sentit de la lluita actual del poble de Catalunya és, doncs, ben clar: fer que el país pertanyi, legalment, als catalans. I com ha passat sempre amb tots els grans canvis que han fet avançar la història, quan la llei en vigor no permet una demanda social justa no queda més sortida que combatre la injustícia legal amb una legalitat nova i justa. És per això que allò que protagonitzen els ciutadans anònims d’aquest país és una veritable revolució, la més pacífica, més democràtica i més festiva que ha vist mai Europa. “Revolució dels somriures”, en digué algú, però revolució al capdavall. I ja se sap que totes les revolucions provoquen sempre, a dreta i a esquerra, incomoditat i pànic entre la casta, per més que aquesta parli català, ni que sigui en la intimitat. O potser tampoc...
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada