diumenge, 23 de juliol del 2017

Josep Cruanyes i Tor: «Torna el Tribunal de Responsabilidades Políticas?»

'Quan el que es persegueix és la llibertat de pensar de manifestar idees, no podem considerar legítima la legislació'

Aquest dies estic fent un estudi que m’ha portat a analitzar a fons els mecanismes que va fer servir el franquisme per a la repressió política. S’estructuraven entorn a l’aparell judicial dels consells de guerra, les penalitzacions econòmiques d’incautació de béns i l’afegit penalitzador del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Una repressió que es basava no només en el fet de seguir procediments judicials sense garanties, si no sobretot, perquè el que es penalitzava i perseguia era la forma de pensar, ser d’un determinat partit, que s’hagués votat a les eleccions republicanes o tenir idees ‘separatistes‘. El que caracteritza i determina un estat autoritari és sobretot la persecució de la llibertat de pensar i les llibertats civils, per molt que els mitjans judicials o administratius que s’encarreguin de fer-ho siguin i segueixin uns procediments formalment més o menys pulcres.

La monarquia de la restauració tenia una gran mancança democràtica per utilitzar mitjans judicials, per a perseguir i proscriure tota idea que es pogués considerar separatista o simplement proposés una autonomia política. Perquè segon ells atacava la unitat espiritual i política de l’estat i el seu poder centralitzat, i defensar una autonomia suposava limitar-lo, trencar la ‘Unidad indisoluble‘. Així utilitzaren la reforma del codi penal de 1900 i la llei de Jurisdiccions de 1906, com va fer amb la llei del 1923e la Dictadura de Primo de Ribera.

L’aparell penal i sancionador d’un estat té com a finalitat fer desdir a les persones de cometre delictes. De tota manera, quan aquests mecanismes s’utilitzen per a intimidar a qui pensa de determinada manera o pel simple exercici de drets civils i polítics de manera democràtica estem davant del terror i la creació de por per un estat autoritari.

També les situacions d’autoritarisme estatal es caracteritzen per que, l’estat crea dins de les estructures judicials crea òrgans d’excepció com va ser el Tribunal Especial Contra al Maçoneria i el Comunisme o el mateix Tribunal d’Ordre Públic franquistes, o perquè es doten als òrgans judicials de facultats excepcionals per a dur a terme aquesta persecució. El cas dels poders donats als tribunals militars per la llei de jurisdiccions del 1906 d’Alfons XIII o els donats a aquest mateixos tribunals pel franquisme durant tota la seva durada n’és una mostra.

Avui ens trobem que els mecanismes judicials de l’estat s’estan emprant per a la persecució de qui defensen els drets nacionals col·letius de Catalunya, la seva llengua i cultura, basant-ho en arguments de defensa de la ‘Unidad de la Nación‘ per a no limitar els drets del poder central de l’estat i de la cultura espanyola oficial com deia el govern de la restauració. Ho fa creant instruments excepcionals, com els donats al tribunal Constitucional que desdibuixa i prostitueix la finalitat interpretadora de la constitució. Tot amb la finalitat de facilitar una actuació més “efectiva” i “ràpida” contra els enemics separatistes.

Aquesta finalitat d’’efectivitat’, que va contra tota garantia legal i de separació de poders, és la que persegueix tota jurisdicció excepcional com el cas de les atribucions donades al TC.

Quan el que es persegueix és la llibertat de pensar o de manifestar aquestes idees pels mecanismes democràtics entre els que hi ha les eleccions o les votacions en consultes o referèndums, no podem considerar legítima la legislació en que es basa la persecució. El franquisme sovint brandava contra els que defensaven els drets civils i polítics la llei i l’estat de dret, però aquelles lleis eren il·legítimes per anar contra drets fonamentals.

El propi franquisme hagué d’intentar defensar la legitimitat del cop d’estat contra les institucions republicanes amb un dictàmen ‘sobre la ilegitimidad sobre los poderes actuantes el 18 de julio de 1936‘ fet per un grup de juristes entre els que hi havia el català José Maria Trias de Bes desertor de la Lliga, que va concloure que les institucions republicanes havien falsejat els resultats de les eleccions del 1936 i que havien creat un estat de terror i per això no va quedar més remei als militars que restablir l’ordre. Si això hagués estat així haguessin restablert la legalitat constitucional i l’Estatut de Catalunya, i com hem vist el que volien era destruir-la i van anul·lar l’autonomia catalana.

Avui quan es penalitza als president, conseller i conselleres de la Generalitat per la consulta del 9N i es diu que el ‘Tribunal de Cuentas‘ farà pagar-los el cost de la consulta en la que hi van participar més de dos milions de persones, no em puc estar de pensar en la similitud amb els mecanismes i objectius dels tribunals franquistes i la Restauració i les incautacions econòmiques del ‘Tribunal de Responsabilidades políticas‘.

L’amenaça del fiscal contra els voluntaris de l’1-O no és res més que la voluntat de crear terror que esporugueixi als ciutadans i els faci desistir de defensar els seus drets o idees polítiques. El mateix que els governadors civils feien durant el franquisme amb les multes i detencions intimidadores.

El dret no és una matèria que s’hagi d’analitzar de manera asèptica sense tenir en compte la realitat social i com s’instrumentalitza. Un dels problemes de la justícia i molta doctrina espanyola en l’àmbit de la repressió política i en general en la justícia, és que es prioritza un formalisme jurídic en contra de la defensa del principi de justícia. Ja ho deien els clàssics ‘sumum ius summa iniuria‘.

El dia 29 amb l’aprovació de la Llei de Reparació Jurídica de les Víctimes del franquisme el Parlament de Catalunya va trencar el fil de respecte reverencial amb la justícia franquista que tenen les corts i la justícia espanyola. El Parlament l’ha trencat declarant els tribunals militars creats amb les facultats extraordinàries que els va donar el ban de guerra del 28 de juliol de 1936 i les lleis posteriors fins la fi del franquisme. I per això s’han declarat nul·les totes les causes instruïdes, les resolucions dictades. La llei adjunta la llista dels noms de les persones i els 66.950 processos que es declaren nuls, i amb això s’ha reparat a cada una de les víctime,s declarant al injustícia que van patir. El fet d’incloure els noms de cada una de les víctimes va causat tanta impressió que va fer que, a darrera hora, (PSC, C’S i PP) els partits que mostraven una posició abstencionista amb al llei hi votessin finalment.

Amb aquesta publicació, ha fet que moltes famílies que havien patit la persecució política descobrissin que el motiu era la causa militar instruïda contra el seu avi o àvia. Fet que desconeixien pel silenci creat a aquestes famílies, provocat per la por i el terror que la repressió va crear. Hem trencar la por i aquell silenci en moltes famílies, en veure anul·lat aquell procés i haver-se declarat il·legal.

Aquesta llei és un primer pas del que ha de ser un estat de dret i de dret democràtics, on els formalismes de la llei mai serveixin per a penalitzar i perseguir les actuacions democràtiques i les opcions polítiques, i on no hi hagin òrgans jurisdiccionals excepcionals. És l’estat que jo desitjo per la meu país i la seva gent, Catalunya.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada