Aturar el referèndum. Amb aquest objectiu s'han mobilitzat ja el Tribunal Constitucional, el de Comptes, l'Audiència Nacional, el Suprem, el Tribunal Superior de Catalunya i la resta, amb el seu catàleg d’inhabilitacions, registres, requeriments, detencions preventives, imputacions, amenaces d'embargament, investigacions... A més de la guerra bruta orquestrada sota el paraigua de l'Operació Catalunya. En un altre pla actua el foc de cobertura mediàtic, no menys amenaçador, a la recerca del control del relat i la degradació del sobiranisme: de la “deriva secessionista” es va passar al “català violent” i ara no se’n diu menys que “deliri autoritari”.
El govern central també ha multiplicat les seves advertències –interrogatoris inclosos– als funcionaris perquè deixin i rebin per escrit les ordres relacionades amb el referèndum. També marca a les empreses que poden col·laborar en la impressió de paperetes, lliurament d'urnes, sistemes de recompte, etcètera. L'Executiu també ha recordat que qualsevol ciutadà pot denunciar als alcaldes o regidors que col·laborin amb el procés.
Punitiva i intimidatòria
Vista en conjunt, la mobilització de l'Estat impressiona. Més si es té en compte que la seva intensa activitat punitiva i intimidatòria es produeix en absència de qualsevol mesura política. Tot és bastó.
Cap pastanaga.
La llista de morts i ferits és llarga. Va des d’Artur Mas fins als últims consellers rellevats, a més de l'ensurt als partidaris de terceres vies –partits, entitats i individus–, que poc a poc han apagat les seves propostes.
El resultat de tota aquesta força és, de moment, escàs. El camp sobiranista ha rebotat aquest divendres amb un nou Govern, molt disposat a seguir endavant amb el referèndum, i les entitats sobiranistes acceleren les seves campanyes de suport.
Article 155
En el camp unionista, es reclama una arma definitiva. En aquest context són freqüents les invocacions a l'article 155 de la Constitució. És l’eina favoritaper aturar el referèndum entre polítics –a començar pels expresidents González i Aznar–, juristes i la majoria de mitjans de comunicació.
El 155, copiat de l'article 37 de la Llei Fonamental (constitució) alemanya, és un recurs còmode perquè empara mesures indeterminades, entre les quals els juristes citen l'assumpció dels Mossos pel govern espanyol, la suspensió de qualsevol transferència de recursos, la intervenció de totes o algunes conselleries, el relleu del Govern, etcètera. Segons Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, “permet sotmetre a l'autoritat del Govern central sectors clau de l'Administració autonòmica, com Interior i Governació”.
També coincideixen que no empara l'ús de les Forces Armades, a les que l'article 8 de la Constitució atribueix la garantia de la unitat territorial d'Espanya.
Els partidaris del 155 coincideixen, en general, en dos extrems. Un, que s'ha d'aplicar proporcionalment als eventuals actes de desobediència de la Generalitat.
Durs i tous
Els juristes estan entre dues posicions. La majoria són partidaris d'aplicar-lo full equip, com Roberto Blanco, catedràtic de Constitucional de la Universitat de Santiago, molt bel·ligerant amb “la revolta secessionista catalana”, que sol equiparar “al terrorisme basc” (excepte per la violència) i a “un cop d'Estat”, “tot il·legal i delictiu”.
D'altres, com Eduardo Vírgala, catedràtic de Constitucional de la Universitat del País Basc, veuen el 155 com “la mesura més extraordinària” de l'ordre autonòmic, que “ha de ser l'últim recurs, quan no quedi cap altra possibilitat”. Només podria aplicar-se, afegeix, “si la Generalitat realitzés actes materials de suplantació de l'Estat espanyol, actuant com un Estat independent”.
La segona coincidència entre els experts és que el 155 s'ha d'executar abansde l'1 d'octubre. Més tard “equivaldria a posar-se el cinturó de seguretat després d'haver-se estavellat”, diu Jorge de Esteban, catedràtic de Constitucional i president del Consell Editorial d'El Mundo. “Potser una intervenció al juliol evitaria [la seva aplicació] al setembre”, escriu a El País Javier García Fernández, catedràtic de Constitucional a la Complutense.
Un article inaplicable
No obstant això, tot conspira perquè el 155 sigui un article inaplicable. Per dos motius: legal i polític.
El 155 no té una llei que el desplegui, per la qual cosa s'ha d'aplicar a través de l'article 189 de la Constitució i del Reglament del Senat, un procés molt articulat i feixuc que, en circumstàncies ordinàries, exigiria entre tres i quatre mesos de tràmit.
En primer lloc, el Govern espanyol ha de requerir a la Generalitat per incompliments concrets i presentar el cas, documentat amb proves, i una proposta d'actuació, al Senat. Aquesta cambra el debatria a la Comissió General de les Autonomies abans de passar al plenari. Qualsevol senador pot intervenir en la comissió en la seva pròpia llengua i, en principi, sense límit de temps, explica De Esteban. També poden intervenir el govern central i el de la Generalitat. Poden sol·licitar-se informes, efectuar comprovacions, presentar i resoldre al·legacions... Un mecanisme que facilita el filibusterisme parlamentari. El tràmit torna contínuament a la casella de sortida cada vegada que el Govern pretén una nova actuació.
Dificultats polítiques
Hi ha una dificultat política afegida: el PSOE, el segon partit de les Corts, no accepta el 155. “Mai seria una solució procedent i mai li donaríem suport”, ha dit Margarita Robles, la seva portaveu parlamentària. Així ho han confirmat tant la presidenta del partit, Cristina Narbona, com el secretari general, Pedro Sánchez i el secretari de política federal, Patxi López.
És fàcil pronosticar que altres partits acompanyarien als socialistes: Podem i els seus aliats, PNB, Bildu... És fàcil imaginar el to i el resultat dels debats al Senat sobre una afer tan espinós sense la mínima unitat política i la consegüent dificultat de vendre el 155 a Brussel·les o a l'opinió pública internacional. La mera presentació del projecte sense assegurar-se una majoria seria un suïcidi polític.
Alternatives al 155
La primera alternativa al complex article 155 és recórrer a les funcions jurisdiccionals atribuïdes al Tribunal Constitucional en la reforma legal del 2015, que li permeten destituir pel temps necessari i sense apel·lació al càrrec públic que incompleixi les seves resolucions.
Aquesta opció, però, hauria de salvar una obstacle polític greu. La majoria dels magistrats del TC –que van rebre amb disgust l'esmentada reforma– es resisteix a aquestes actuacions i probablement es perdria la unanimitat tan curosament aconseguida fins ara en les sentències sobre “la qüestió catalana”.
Una altra opció és suspendre l'autonomia en aplicació dels estats d'alarma, excepció o setge que regula l'article 116 de la Constitució, com han insinuat, entre d'altres, l'expresident Aznar. Per fer-ho, el govern hauria d'acreditar que es tracta d'una rebel·lió violenta i obtenir l'autorització del Congrés, en un procés no gaire més ràpid que l'assenyalat per al 155.
El Govern espanyol va incloure la possibilitat d'aplicar l'estat d'excepció en una comunicació que l'executiu de Rajoy va fer arribar a la Comissió de Venècia del Consell Europeu en què defensava l'esmentada reforma de la llei del TC, aprovada gràcies a la majoria absoluta del PP.
Llei antiterrorista
La Llei de Seguretat Nacional del 2015 és una altra alternativa. Aquesta norma dóna via lliure al president del Govern espanyol per decretar una estructura que garanteixi “la defensa d'Espanya i els seus principis i valors constitucionals” en cas de “situació d'interès per a la seguretat nacional”.
No obstant això, aquesta llei –aquesta sí aprovada amb l'acord del PSOE– encaixa malament en el cas. El seu objectiu és lluitar contra el terrorisme i es basa precisament en la col·laboració amb les comunitats autònomes. De Esteban recorda que, al seu article 8, aquesta llei assenyala que “el govern, en coordinació amb les comunitats autònomes, ha d'establir mecanismes que facilitin la participació de la societat civil i les seves organitzacions en la formació i execució de la política de Seguretat Nacional”.
Arruïnar els promotors
L'última alternativa disponible consisteix a causar la ruïna econòmica personal dels promotors o col·laboradors en el referèndum.
L'opció més punitiva és la via del Tribunal de Comptes. Malgrat el seu nom, no és un òrgan judicial, sinó l'ens fiscalitzador de la gestió comptable de qualsevol ens públic. Creat per la Constitució de 1978, és part de la xarxa d'institucions –des del TC i el Consell d'Estat fins l'Agència de Protecció de Dades–, amb funcions supervisores o assessores, els membres dels quals, que no són electes sinó designats per les Corts, intervenen abans, durant o després en l'acció de govern.
Aquestes setmanes, el Tribunal de Comptes ha de decidir sobre la petició del seu fiscal en cap de declarar malversació comptable en les despeses del 9N. La secció que porta el cas està presidida per Margarita Mariscal de Gante, exministra de Justícia d'Aznar.
Si obre el cas, nomenarà un instructor, la primera decisió serà requerir Mas, Ortega, Homs i Rigau una fiança per tot o part dels 5.129.833,97 euros que s'estima que va costar el 9N. Si no l'abonen, l'instructor pot embargar els seus béns. Si finalment el Tribunal decideix que van incórrer en malversació comptable (no penal) han de rescabalar els cinc milions, més interessos, “de la seva butxaca”, com ja va avisar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría.
Multes
El Tribunal, a més, pot considerar coresponsables de la malversaciócomptable a altres càrrecs i funcionaris, que també estarien obligats a rescabalar a l'erari públic a costa del seu patrimoni i quedarien en risc de ser querellats pel delicte de malversació, delicte que sempre comporta penes de presó.
Les multes poden arribar també per la via de l'Agència de Protecció de dades, que pot imposar sancions de entre 300.001 a 600.000 euros a qualsevol que col·labori amb la cessió de dades del padró per elaborar un cens electoral. Cedir dades dels ciutadans a una altra Administració està molt restringit i es considera una infracció molt greu de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local i la Llei de Protecció de Dades de Caràcter Personal.
Tot bastó. Cap pastanaga.
Font: elNacional.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada