dijous, 20 de juliol de 2017

Ramón Cotarelo: «L'Estat i el govern»

"Perquè el problema és l'Estat espanyol, i demanar esperança que canviï algun dia és jugar de mala fe"

L'argument més poderós del sector unionista, el menys fal·laç i sofista, és el que insisteix a diferenciar entre Estat i govern. És el més poderós no pel que diu, (autèntica trivialitat), sinó pel que implica. Segons ell l'actual govern d'Espanya (un òrgan corrupte, sostingut per un partit de presumptes delinqüents, que ha destrossat l'Estat de dret) no és l'Estat en si, sinó una forma passatgera. Quan hi hagi eleccions, podrà haver-hi un govern decent, que faci justícia al caràcter democràtic i obert de la societat i l'Estat espanyols.

És a dir, l'independentisme és una opció errònia, precipitada, que es basa, ella sí, en una fal·làcia: la d'identificar un govern de presumptes lladres neofranquistes corruptes i nacional-catòlics amb l'Estat espanyol. Intenta aprofitar aquesta lamentable i contingent identitat entre policies i lladres per fer precipitada taula rasa i llençar el nen amb l'aigua bruta.

L'argument és una crida a la paciència i l'esperança de l'independentisme. Espereu, ve a dir, a que hi hagi un canvi de tendència en l'opinió espanyola, a que hi hagi un govern respectuós amb el sentir democràtic i l'imperi de la llei, i l'Estat espanyol permetrà la seva reforma profunda per acomodar les pretensions catalanes, per exemple, en forma d'un generós federalisme, que és la via triada majoritàriament per les esquerres espanyoles, encara que no per les catalanes.

Convidar la paciència i l'esperança i titllar, de passada, els independentistes de demagogs, precipitats, aventurers, radicals, etc., permet sentar plaça de persona equànime. També permet nedar i guardar la roba encara que sigui possible que, al final, no es nedi i la roba es perdi.

Aquest argument coincideix amb un tímid rearmament moral d'un nacionalisme espanyol d'esquerres. Fa uns dies, més de 200 persones d'aquest àmbit, més o menys del comunisme català, rebutjava el referèndum del 1/10 per falta de garanties democràtiques. Escriuen el que predica la seva corresponent organització, els Comuns, que no accepten el referèndum, però fan constar el seu caràcter mobilitzador. A continuació, proposen treballar per un "veritable" referèndum a partir del 2 d'octubre. Ho diuen Domènech i Iglesias. No és una presa de pèl. És simplement que no donen per a més.

Per mirar d’evitar aquest ridícul, el sector errejonista de Podemos encoratja també la mateixa esperança d'un Estat espanyol de dret, democràtic, avançat, just, respectuós amb les nacions que l'integren quan els progressistes guanyin les eleccions. Un Estat del qual cal estar orgullós, una veritable pàtria de tots els espanyols, a la qual els catalans voldran adherir-se de molt bona gana, abandonant els "deliris separatistes", com diu el president de la Gürtel, els sobresous, i el "sé fuerte, Luis ".

La idea és sempre la mateixa: Deposeu la vostra actitud separatista perquè encara podem fer moltes coses justes amb un Estat espanyol lliure de neofranquistes, capaç de reformar-se constitucionalment i d'atendre amb equitat les reivindicacions de les nacions no espanyoles.

Mentida.

No hi ha res, absolutament res en l'experiència dels últims 300 anys que permeti considerar aquesta esperança en les relacions entre Catalunya i Espanya. Qui ho sostingui no actua de bona fe o és un ignorant imperdonable.

No cal treballar molt per concloure que, si el poder polític, el govern, cau en mans de la dreta (com ho està sent des de fa sis anys per la incapacitat -també tenyida de corrupció- de l'esquerra) l'Estat serà repressiu, antidemocràtic, centralista, catalanòfob, injust, cruel amb els sectors més desfavorits i gestionat per lladres.

I si governa l'esquerra, com va fer entre 1982 i 1996 i entre 2004 i 2011? Doncs el mateix amb alguns retocs cosmètics. És cert que durant els mandats de González i Zapatero es van tocar alguns punts importants de caràcter social i ideològic. Però l'estructura de l'Estat de l'antic règim va seguir intacta: centralisme, caciquisme, oligarquia, església depredadora, empresaris ineptes i corruptes, poder judicial venut, mitjans de comunicació comprats, administració venal, injustícia sagnant en la distribució territorial dels recursos. Ni tan sols es va depurar l'aparell repressiu de la dictadura ni es va fer justícia amb les seves víctimes. 20 anys van tenir els socialistes per imposar a Espanya la fórmula federal que avui presenten com a panacea i de la qual, en realitat, no tenen ni idea.

Al marge que aquesta oferta federal resulti ja lamentablement anacrònica, crida l'atenció com el nacionalisme espanyol (fins i tot aquest de la "Patria a la izquierda") desconeix la seva íntima fibra autoritària. Ni se'ls passa pel cap que, com estan les coses, el federalisme només podria ser producte d'una voluntat lliure d'entitats sobiranes i independents i no imposat per l’esclarit regeneracionisme d'una esquerra incapaç de reconèixer que Espanya té sempre els governs que el seu fallit Estat li permet, siguin de dretes o d'esquerres, federals o centralistes. La prova és que l'actual impuls independentista es va generar i va créixer durant el mandat d'un dels presidents més ineptes de la història: Rodríguez Zapatero, "federalista" del PSOE.

Perquè el problema és l'Estat espanyol, i demanar esperança que canviï algun dia és jugar de mala fe.

Font: elMon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada