Ignasi Aragay: «El bon moderat ‘indepe’ (un retrat)»

El bon moderat indepe és el ciutadà tranquil, familiar, no especialment ideologitzat. Se sent compromès amb el país i sovint amb moltes altres causes. És algú que, com a ciutadà d’un país a mitges, ha arribat al convenciment que li han pres el pèl durant massa temps. Li ha costat assumir-ho, però ara ho té clar, i d’aquí no el mouran: els seus drets econòmics i culturals han estat sistemàticament menystinguts. Ara vol exercir-los plenament. I punt. És algú que finalment ha esgotat la seva paciència històrica. Algú que creu que està fent història i li ve de gust. Ho considera de justícia. No cal donar-hi més voltes.

Contra el que creuen els saberuts opinòlegs, el bon moderat indepe no és gens ingenu: és perfectament conscient que l’aventura en què ens hem ficat és molt difícil i, precisament perquè ho és, no pensa defallir. Anirà a votar tantes vegades com calgui, es tornarà a manifestar quan l’hi demanin, es gratarà la butxaca (amb moderació) sempre que sigui necessari. Al capdavall, els seus pares, avis i besavis també van donar el que van poder a l’església cada setmana (si eren d’ordre) o van omplir la caixa de resistència de les vagues (si eren de revolta). ¿I no contribueix ell a unes quantes ONG, revistes culturals i campanyes solidàries? Doncs el mateix, vaja.

El bon moderat indepe no deixarà ara plantats els líders que se l’han jugat per ell. Els correspondrà. Més enllà dels partits, s’identifica amb tots els que planten cara a la intransigència espanyola, rere els quals veu dignitat i integritat: es diguin Mas, Forcadell, Puigdemont, Junqueras, Fernàndez... Com sant Pau, l’afer Pujol el va fer caure del cavall. Fos o no fos pujolista, li va saber greu. El va descol·locar. Encara no ho ha paït del tot. I com que vol girar full, doncs creu que toca fer un salt endavant. I a partir d’ara vol líders que més que alliçonar-lo donin exemple; que més que maniobrar amb el poder vagin endavant per aconseguir-lo. En fi, líders que estiguin disposats a sacrificar la seguretat de la poltrona.

El bon moderat indepe és pacífic, té al·lèrgia als extremismes, el seu mal no vol soroll però tampoc vol silenci. Vol que es parli clar i català. Creu en l’empenta amable i tossuda de la gent. I alhora sap, esclar, que estem a les portes d’un xoc imminent amb l’Estat, un xoc desigual en el qual, acostumat a ser el dèbil, no se sent pas incòmode: sens dubte, ells tenen tota la força, però com més l’exerceixin, més es posaran en evidència. Nosaltres -creu- tenim tota la determinació democràtica i cívica, i aquesta és la nostra força. Hi contribuirà com pugui.

Perquè des de la seva secular ponderació, el bon moderat indepe avui se sent més indignat que poruc. Se sent més fort que mai. Sap que aquest cop va de debò, i el que és més rellevant: li fa molta il·lusió. Espera que aquesta vegada ens en sortim, i si no, tant se val, ja hi tornarem. El que sí que és d’ingenus és pensar, com molts s’enganyen des dels despatxos del poder, que aquest ciutadà moderat però convençut ho deixarà córrer. No, no afluixarà.

El bon moderat indepe sap que no està sol. Ha vist com aquests darrers anys la colla creixia. Coneix, esclar, alguns conciutadans que dubten. I alguns pessimistes. I uns pocs que li diuen, enfadats i severs i alliçonadors, que això no pot ser, ja ho veuràs. A tots els respon el mateix: votem, fem-ho civilitzadament, no cal que ens barallem, per això. I quan li contesten que no podrà votar, que això és impossible, que no som una nació o que només som una nació cultural o que el món no ens mira o que ens arruïnaran o que ens trauran l’autogovern o que... Quan li diuen tot això, somriu. Sí, des de la seva moderació múrria, somriu. Perquè ell sí que votarà. I tant que votarà.

Font: ara.cat