Vicent Partal: «No són els partits, és la gent»

«Molts votants dels comuns, votants, aquest cap de setmana deuen haver fet la mateixa reflexió que abans s'havien fet, per exemple, molts votants del PSC: actue d'acord amb allò que jo crec o em doblegue a la consigna dels dirigents del partit que vote?»

La posició dels comuns sobre el referèndum ha irritat profundament alguna gent. Comprenc la indignació, però no la importància que s’hi dóna.

Comprenc la indignació perquè és sorprenent que facen abstracció de l’envit que significa el referèndum per al règim i no s’atrevesquen a fer costat a un moviment social transformador, quan aquest rep totes les amenaces i la repressió de l’estat.

Puc entendre també la sensació d’engany. Hi ha un record històric d’allò que els comuns deien sobre el referèndum i de quan demanaven els vots independentistes assegurant que ells no fallarien.

I fins i tot puc compartir la indignació arran de l’intent final i esperpèntic de nadar i guardar la roba: aquesta cosa de no tenir el valor d’oposar-s’hi realment, al referèndum, perquè saben que hi haurà tanta gent que anirà a votar que ells quedarien retratats per sempre.

D’acord amb tot això i més. Però, sincerament, tant me fa.

A hores d’ara, protestar o indignar-se pel que diu o deixa de dir un partit, qualsevol, és reaccionar com si encara no tinguéssem prou proves que l’independentisme és un moviment que demostra que no és política tradicional i prou. I això ho podem comprovar veient com ha devorat i destruït tots els partits de l’arc parlamentari català, fenomen típic de qualsevol revolució.

Deixeu a banda els dos PP i veureu com cap més partit no n’ha eixit immune. ERC va ser el primer, precisament perquè era l’independentista. Les batalles internes durant el tripartit van ser el primer senyal que passava alguna cosa realment important en la societat catalana. La CUP va decidir d’anar al parlament i també es va trobar amb unes tensions internes enormes. I després el procés va sacsejar de dalt a baix i va deixar completament incognoscibles CDC, Unió Democràtica, el PSC i Iniciativa. Però quan tot això ja havia passat els partits independentistes van posar el partit davant del procés i amb aquest error van donar ales als comuns, un invent que es feia passar per nou. I, tanmateix, n’hi ha hagut prou amb dos anys de vida perquè ja els arribe a ells també l’hora de tastar les enormes contradiccions que el procés d’independència origina en les maquinàries professionals, en els partits.

Siga com siga, la diferència amb els comuns és que estan convençuts que són els millors equilibristes i que a ells no els passarà factura la seua actuació. Però no únicament els passarà factura, sinó que ja els en passa. O per ventura heu oblidat aquelles enquestes de fa mesos que els donaven sistemàticament més de trenta diputats i feien presidenta Ada Colau? Imagineu-vos si n’és, de lluny, ja, el seu millor moment…

Al final, l’única cosa important és que molts votants dels comuns, votants, aquest cap de setmana deuen haver fet la mateixa reflexió que abans s’havien fet, per exemple, molts votants del PSC: actue d’acord amb allò que jo crec o em doblegue a la consigna dels dirigents del partit que vote? I la veritat és que, després d’haver passat per on hem passat i d’haver vist tot això que hem vist, no tinc cap dubte sobre què vindrà a continuació: la trituradora de partits continuarà fent la seua faena. Perquè ja tenim prou proves que això no és cosa de sigles, ni de militàncies ni de comitès centrals. O com se diga ara…

Font: VilaWeb.cat