Aquesta setmana vam convidar al Parlament Europeu la gent de Catalans Lliures i un grup de joves lligats al món independentista o el periodisme. Nois i noies molt potents, i desacomplexadament independentistes. Vam tenir reunions i debatre amb gent de diferents adscripcions però curiosament el debat més intens va ser quan en una fundació liberal, intentant explicar perquè havíem de ser independents. Sense voler-ho el debat va acabar derivant en les arrels franquistes de la democràcia espanyola i la cobertura que dóna el govern espanyol a un indret d’apologia feixista com el Valle de los Caídos. Estàvem a Brussel·les, érem una generació nascuda en democràcia i no podíem explicar la independència sense referir-nos al trauma d’un règim, el franquista que ni tan sols hem viscut.
És habitual que en el procés d’independència de Catalunya remarquem (encertadament) la gran importància dels joves. Amb tot en aquests anys extraordinaris de procés cap a la independència, una de les coses més impressionants ha estat veure l’energia i la força interior de tanta gent d’aquest país nascuda (o viscuda) sota el franquisme, que mai haguessin somiat que la independència podia ser possible i que ara la veuen més a prop que mai. Qualsevol que estigui implicat a la política o el moviment independentista sap que si les paradetes d’informació al carrer es poden muntar és molt sovint gràcies a la força i la il·lusió de la gent que ronda la seixantena. A casa meva per exemple, la meva mare participa activament a les activitats de l’ANC del barri. No importa si plou o si fa sol, perquè ella i molts d’altres mai hi fallen.
Pensava en tot això perquè aquest divendres s’ha jubilat el meu pare després de tota una vida dedicada a l’ensenyament i mentre m’explicava el seu darrer dia he reviscut mentalment converses que hem tingut durant anys. El meu pare sovint parla de política (especialment internacional), però durant molts anys no volia votar. Ho vaig descobrir sorprès una vegada abans d’unes eleccions catalanes quan jo devia tenir uns 18 anys. Quan amb tota innocència li vaig preguntar si votaria a un partit independentista em va respondre que no, que ell no votaria a ningú. Passejàvem per la Rambla Sant Antoni de Barcelona i davant la meva sorpresa majúscula m’explicà que ell només votaria quan se li preguntés si volia o no la independència, quan se li preguntés el mateix que li havien preguntat a la gent del Quebec. Seguidament va procedir a recordar-me que el rei Joan Carles havia estat triat per Franco i havia jurat els principis del Movimiento posant de relleu les discutibles arrels de la democràcia espanyola.
Tot plegat ho he recordat al veure que aquesta setmana mentre el Congrés condecorava l’exministre franquista Martín Villa, el Parlament ha anul·lat per unanimitat tots els judicis polítics del franquisme. Precisament perquè molta gent com el meu pare i tants d’altres han conservat la memòria, és més fàcil per als joves de la meva generació entendre la corrupció moral de l’Estat i afrontar el referèndum sense por de les amenaces.
La determinació de la generació dels pares i els avis serà fonamental per al referèndum i per aplicar-ne els resultats. Ells ens forcen a no oblidar quant ha costat arribar fins aquí, i per recordar que els cops d’Estat no es fan amb urnes, que els catalans de tant rebre cops al llarg dels darrers segles hem esdevingut un poble pacifista sí, però mai mesell ni amnèsic.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada