Àgora, 40 dies de diàlegs i debats per construir col.lectivament un país. Agenda fins el 5 d'octubre

No és al barri, però no cau lluny. al parc de la Ciutadella


Com anar-hi

Manifest en defensa de la consulta del dia 9 de novembre

Avui hem viscut un nou atac a les institucions democràtiques del nostre país. Una nova negativa de l’Estat a la voluntat d’aquest país d’expressar-se a les urnes. Un nou cop de porta a la democràcia.

Davant d’aquest episodi, els homes i les dones demòcrates d’aquest país expressem el nostre suport ferm a les institucions catalanes que han convocat la consulta per al dia 9 de novembre. Davant d’aquest intent d’emmudir-nos, la societat catalana diem ben fort: més democràcia.

El dia 11 de setembre gairebé dos milions de persones vam sortir al carrer per dir que votarem. El 80% de la ciutadania d’aquest país reclama votar. Una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya reclama votar. Més del 90% dels ajuntaments d’aquest país ja han deixat molt clar que el 9N votarem.

Avui comencem la campanya política més gran que s’ha fet mai a Europa, amb cent mil voluntaris que arribaran a totes les cases. Una campanya festiva, il·lusionant, i decidida, que implica tota la ciutadania en la construcció d’un país nou, d’un nou Estat democràtic.

Avui el Tribunal Constitucional espanyol ens mostra la seva total dependència del poder executiu i posa en evidència el poc respecte que els poders públics espanyols tenen per les regles democràtiques. I encara més important, avui queda clar que no ens trobem davant d’un problema jurídic; el que hi ha sobre la taula és un conflicte polític.

Així doncs, just avui, decidim posar en marxa aquesta campanya que ens ha de portar fins a les urnes el proper dia 9 de novembre.

Som davant de la gran oportunitat històrica per començar units un país nou. És la gran oportunitat per resoldre els problemes nacionals i socials que patim i assegurar-nos un país millor per a tothom. Per aconseguir-ho, iniciem la campanya unitària Ara és l’hora.

Votar és democràcia!

I el dia 9 de Novembre votarem. I guanyarem

Dilluns, 29 de setembre de 2014

Campanya unitària “Ara és l’Hora

Xevi Xirgo: "Han triat el xoc de trens"

Han triat el xoc de trens. Ni fer una consulta basant-se en l'article 92 de la Constitució; ni fer-la a través de l'article 150.2; ni fer-la sobre la base de l'anterior llei de consultes i, evidentment, ni fer-la basant-se en l'actual. Res. Prefereixen el xoc de trens. Amb una celeritat envejable (envejable en d'altres casos, és clar), el Consell d'Estat, el Consell de Ministres i el Tribunal Suprem han fet reunions exprés i en dos dies han ventilat el cas. O s'ho pensen. Simplement, no volen que votem. En el fons, no s'enganyin, el que no volen és que siguem. Què ens hem cregut, voler decidir el nostre futur? De fet, no és que ens sorprengui. Ja ho sabíem, que aniria així. Simplement, no deixa de ser ben trist que a cada pas anem constatant, una vegada rere l'altra, l'immobilisme i el poc respecte que ens tenen. Però, saben què passa? Doncs que nosaltres som. No volen que siguem i, a més a més, menteixen. Diu Rajoy: “Qui ha posat en marxa això és responsable de les grans conseqüències que té.” I Rajoy, és clar, parla d'Artur Mas. Però, que no se'n recorda, senyor Rajoy, on és l'origen de tot plegat? No se'n recorda quan el seu partit recollia firmes arreu de l'Estat contra l'Estatut? Què sembraven? Els qui van posar en marxa tot això són vostès i, efectivament, hi tenen una gran responsabilitat. Rajoy, que és el mateix que diu que el que demanen els catalans (votar) és “profundament antidemocràtic” (glups!), hi afegeix que Mas “ha deslegitimat injustament les institucions democràtiques”. Caram. I amb això que han fet vostès de menystenir el TC deixant clar a tothom que aquest tribunal actua al seu dictat, anunciant-nos la sentència abans que es reuneixin, no l'han pas deslegitimat? Han triat el xoc de trens, que nosaltres no volíem i que no volem. Han estat incapaços de fer cap proposta creïble. I ara ens volen fer creure que estem dividits i que l'embolic el tenim nosaltres. No s'enganyin. Ni estem dividits ni ens barallem en els àpats de Nadal. I l'embolic el tenen ells.

Font: elPuntAvui

Vicent Partal: "Acaba de començar la fase final"

La casualitat cronològica va fer coincidir ahir dos actes de naturalesa ben diferent. A Madrid el Tribunal Constitucional es reunia per acceptar la demanda de prohibició de la consulta del 9 de novembre. I, mentrestant, a Barcelona es presentava el 'Llibre blanc de la transició nacional'. És difícil d'ensenyar d'una manera més contundent la diferència entre allò que fan ells i allò que fem nosaltres.

A Madrid la cosa va ser esperpèntica. El reglament del Tribunal Constitucional diu que calen tres dies entre la convocatòria i la reunió, llevat que hi haja una urgència excepcional que faça pensar que el tribunal no es podrà reunir al cap d'aquests tres dies. Si no n'hi havia prou de prescindir de les pròpies normes, el tribunal va rebre a més una sol·licitud del govern espanyol que li demanava que suspengués una llei i un decret de fa deu anys! Es van equivocar en la numeració. Improvisació, funcionament maldestre, poca cura pels detalls, ridícul... I tot per a dir que no. Que no a tot. Per a blocar la consulta. Per a intentar oposar a la voluntat política un mur judicial.

A Barcelona, en canvi, es va presentar un llibre blanc que és un compendi d'informació i documentació realment molt important. Els membres del Consell Assessor de la Transició Nacional han treballat de valent durant un any i mig per oferir-nos una guia de com es pot construir l'estat català, molt sòlida i honrada en termes intel·lectuals, mesurada, argumentativa i positiva. Per intentar canalitzar políticament i institucionalment la voluntat política expressada pel país repetidament al carrer i a les urnes. Sense dir ni creure que tot serà fàcil, però sense resignar-nos a res.

David Miró: "David i Goliat"

L’Estat va fer ahir de Goliat i va mostrar la seva musculatura davant un David que s’havia passat tres dies fent ziga-zagues i clavant-li puntades de peu. David sap que no pot guanyar Goliat en un combat de tu a tu, en un xoc frontal, i per això busca posar-lo nerviós, fer-li perdre els papers, el burxa per obligar-lo a mostrar-se tal com és, un gegant poderós, formidable, amb una força descomunal capaç de fulminar qualsevol adversari amb un cop sec, brutal, definitiu. I precisament perquè aquesta és la imatge que projecta, Goliat no és estimat per les opinions públiques, que se solen alinear amb els Davids del món que gosen qüestionar les relacions de poder i es rebel·len contra l’ordre establert. Per això, si David aconsegueix sobreviure moltes hores en el combat, cada vegada tindrà més possibilitats de guanyar, perquè el públic corejarà el seu nom i Goliat es trobarà desorientat i sorprès perquè la previsible victòria per KO no arriba. Llavors, si és hàbil, potser David tindrà una oportunitat. Només una.

Font: ara.cat

Concentració davant de l'ajuntament, la resposta a la suspensió del Tribunal Constitucional

El Tribunal Constitucional acaba de suspendre la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Davant d'aquest fet, reafirmem que el 9N votarem i que els catalans decidirem lliurement el nostre futur a les urnes.

Us convoquem avui, dimarts 30 de setembre, a les 19h davant de tots els ajuntaments per iniciar de forma alegre, massiva i alhora decidida la campanya més important de la nostra història: la campanya perquè el proper 9 de novembre guanyi el Sí a la independència.

Per fer-la possible, necessitem 100.000 voluntaris que dediquin una tarda de la seva vida per arribar a totes les llars del país i escoltar com volem que sigui el país nou que estem construint. Gràcies als més de 30.000 que ja ho sou. Us necessitem a tots.

VULL FER-ME VOLUNTARI

Ara és l'hora de la veritat. Ara és l'hora de guanyar.

Junts ho farem possible.

Carme Forcadell i Muriel Casals

Volem. Podem. Votarem. Crida per omplir les places avui a les 19h i començar la campanya pel SÍ

Toni Soler: "Espanya se la juga"

DESCRÈDIT. Cal reconèixer que la tenacitat del president Artur Mas ha sorprès pràcticament tothom. El mèrit del que ha passat avui no és només seu, més aviat és mèrit de l’independentisme, tant el polític com el social. Però Mas ha fet un pas que no té precedents en la nostra història recent, i ho ha fet conscient de tot el que s’hi juga. Minimitzar-ho seria injust. Les reaccions en l’entorn del govern espanyol basculen entre el desconcert i la histèria, i s’entén: el desafiament de la majoria democràtica catalana obligarà l’Estat a passar de les paraules als fets; i entre una cosa i l’altra hi ha una gran diferència. Encara que el discurs diplomàtic defensi la integritat territorial dels estats, el cert és que cap govern de la Unió Europea ha hagut de girar la llei contra una part dels seus propis ciutadans. En el nostre cas, això implica reprimir una majoria parlamentària, que compta amb el suport del 93% dels nostres ajuntaments. Fins ara tot eren amenaces; ara Espanya haurà d’enfangar-se en una batalla desigual en què fiscals i policies tindran al davant ciutadans armats només amb una papereta a la mà. Ciutadans pacífics, que han demostrat mil i una vegades el seu comportament impecable. Quina vergonya faran passar a tots els espanyols demòcrates. Quin desprestigi per a la marca Espanya. Creguin-me: d’això, el govern de Rajoy no se’n recuperarà fàcilment. I ho saben, i els neguiteja. Potser no tant per permetre la consulta, però els neguiteja.

874 ajuntaments catalans i 37 consells comarcals ja han confirmat plens de suport a la consulta del 9-N

La xifra d’ajuntaments que han celebrat plens de suport a la consulta del 9N ja és de 874 ajuntaments (el 92,29% del total). Tots ells ja han celebrat o han confirmat la seva intenció de celebrar plens extraordinaris per aprovar la mocióque proposa donar suport a la convocatòria del 9-N en virtut de la Llei de Consultes, legitimada divendres al Parlament, així com per facilitar-ne tots els recursos necessaris. La població que representen tots aquests ajuntaments és de 6.417.248, un 85,48% de la població catalana.

Entre les ciutats més importants que han aprovat la moció destaquen:Barcelona, Tarragona, Girona, Badalona, Mataró, Sabadell, Terrassa, Reus, Manresa, Igualada, Sant Cugat, Granollers, Ripollet, Cerdanyola, Mollet i Vic. També s’han fan plens extraordinaris favorables a 37 Consells Comarcals i les quatre diputacions.

Fins ara només en les poblacions de Rubí, Sant Boi, Castelldefels i Viladecans la votació del ple ha estat desfavorable.

Des del passat dilluns 22 de setembre s’estan celebrant plens municipals extraordinaris a tot el país i està previst que en el decurs dels pròxims dies, el llistat continuï creixent, arran de la crida realitzada per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) a tots els seus municipis adherits. El text de la moció ha estat pactat per l’AMI i l’ACMi els partits CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP.

Podeu consultar aquí el llistat sencer, que s’anirà actualitzant diàriament, a:www.municipisindependencia.cat o a http://programa.wf/plens_ajuntaments_9N).

Els ajuntaments aniran penjant imatges dels plens en un mapa que mostrarà des de quins municipis han estat preses.

Podeu descarregar-vos el text sencer de la moció a: http://1drv.ms/1uXTyZb

Els presidents de l’AMI i l’ACM convocaran el dimecres, 1 d’octubre a les 12 hores a la seu de l’ACM (c/ València, 231- Barcelona) una roda de premsa per fer la valoració final de tots els plens convocats durant aquests dies i per explicar detalls de l’acte del 4 d’octubre a Barcelona de lliurament d’aquestes actes municipals per part de tots els alcaldes al president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, en la que serà la major concentració de batlles catalans de la democràcia.

L’Associació de Municipis per la Independència (AMI i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) seran els encarregats de trametre les actes de forma conjunta al president del Govern Espanyol, al president del Congrés dels Diputats, al secretari general de les Nacions Unides, al president del Parlament Europeu, al president del Consell de la UE i al president de la Comissió Europea.

Font: AMI

"Recorda, el 9 de novembre tens una cita, tu decideixes": la campanya de la consulta

Pas històric: Mas convoca la consulta sobre la independència

Per primer cop des de la desfeta del 1714, un president citarà avui els catalans a les urnes per votar sobre la secessió

Una jornada històrica. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha signat avui al matí el decret de convocatòria de la consulta sobre la independència de Catalunya, que ha quedat formalment convocada pel 9 de novembre. La signatura s'ha produït després que el Parlament de Catalunya aprovés divendres 19 per una contundent majoria (106 vots de 134) la llei de consultes. Aquesta és la primera vegada des de la desfeta del 1714 que un president cita els catalans a les urnes per pronunciar-se sobre la secessió.

El president ha dormit a la Sala dels Canonges del Palau de la Generalitat, i ha estat acompanyat en el moment solemne de la signatura pel president d'ERC, Oriol Junqueras, i la número dos dels republicans, Marta Rovira; els diputats de la CUP David Fernàndez i Quim Arrufat; la presidenta del Parlament, Núria de Gispert; a més dels dirigents de CiU Josep Rull i Jordi Turull, entre d'altres personalitats. D'altra banda, el coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera, ha declinat assistir-hi en considerar-ho "un acte de Govern". Durant l'acte, el secretari del Govern, Jordi Baiget, ha llegit el text del decret de convocatòria.

Amb la signatura, Mas tira endavant amb el 9-N davant els focus de la comunitat internacional, tot i les contínues amenaces del govern espanyol, que s'oposa frontalment a la celebració de la consulta. L'executiu de Mariano Rajoy convocarà un consell de ministres extraordinari aquest dilluns per recórrer tant la llei aprovada pel Parlament com el decret de convocatòria signat pel president Mas. I l'admissió a tràmit per part del Tribunal Constitucional suspendrà tots dos actes des del punt de vista espanyol.

La llei de consultes es va aprovar amb els vots dels grups de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, la CUP i el diputat no adscrit Joan Ignasi Elena. Mentre que PP i C’s hi van votat en contra en solitari.

Podeu llegir la Llei de Consultes en aquest PDF

Format: elSingular.cat

.

Marc Costa: "Polítics, és l'hora de ser valents"

La classe política catalana es troba actualment en una disjuntiva important. Estem davant una oportunitat històrica única i excepcional per al nostre poble de recuperar la nostra plena sobirania i llibertat, per la qual cosa és imprescindible que estigui a l'alçada que es mereix aquest procés.

En un marc d'evident desafecció política per als reiterats casos de corrupció que han malmès considerablement la seva imatge social, és necessari que les forces polítiques ara es posin al costat de la seva ciutadania, siguin valentes i defensin amb fermesa la voluntat majoritària mostrada el passat 11-S pel poble català de ser consultat. No n'hi haurà prou en convocar simplement la consulta, sinó que hauran de fer tot el possible perquè aquesta consulta sigui una realitat.

D'aquesta manera, la classe política catalana haurà de mostrar que realment està al servei del poble i no només al dels interessos d'una petita minoria. El missatge de l'11-S fou molt clar, rotund i explícit: no només volem votar el 9-N, sinó que votarem.

Perquè deixem-nos de romanços. La consulta és perfectament legal d'acord amb la legalitat catalana i no podem permetre que un tribunal tant desprestigiat com el Tribunal Constitucional ens impedeixi la seva celebració. Recordem que el Parlament de Catalunya va acordar l'any passat per una àmplia majoria que el poble català és sobirà per decidir el seu futur, acord del que en fou ratificada la seva vigència pel propi Parlament tot i la seva ignominiosa anul·lació per dit Tribunal Constitucional.

ARA ÉS L’HORA presenta les claus de la campanya política més important de la història del país

ARA ÉS L’HORA, el moviment unitari impulsat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, presenta nous detalls de la campanya per guanyar la consulta del 9 de novembre. Una campanya basada en escoltar els somnis i anhels de tots els ciutadans per a construir un nou país a través d’una gigaenquesta. Per arribar a totes les cases, però, cal assolir 100.000 voluntaris. Actualment n’hi ha 25.000, fet pel qual ARA ÉS L‘HORA ha intensificat la crida per tal d’incrementar el ritme d’inscripcions.

Ser voluntari i assegurar l’èxit del 9N consisteix en dedicar dues hores per dur a terme en parelles una enquesta de tres minuts sobre el nou país; de manera absolutament festiva i cívica. Malgrat està previst que la campanya comenci el 4 d’octubre, duent a terme el porta a porta a més d’un centenar de municipis; el proper dimecres 1 d’octubre es farà una prova pilot a Martorell, a les 18:30 hores.

Tot i això, si se suspèn la consulta, està tot preparat per iniciar la campanya aquella mateixa tarda. En cas que això passi, es convocarà a tothom davant dels ajuntaments del país a les 19:00 hores per iniciar l’arrencada de la campanya.

Per tal d’establir les necessitats de cada municipi, ARA ÉS L’HORA ha fet públic una web amb un mapa en què apareixen els voluntaris que té actualment cada municipi i els que li falten per tal de poder dur a terme la gigaenquesta amb èxit. A la pàgina també s’hi aniran afegint les dates en què s’anirà a escoltar cada ciutat a mesura que es confirmin.

Joan M.Tresserras: "Ara és l’hora"

Tornem a estar en campanya. Hi ha la dels que continuen amenaçant des de les tribunes per obstruir les urnes, la democràcia i la sobirania catalana. Hi ha la del bloc favorable a la consulta, procurant assegurar-li les màximes garanties formals democràtiques -les altres ja les té-. I també hi ha la campanya cívica unitària del sobiranisme popular, posada en marxa per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, per acabar d’incorporar tota la ciutadania al debat sobre el futur del país. “Ara és l’hora”.

Altra vegada una munió de gent es mostra disposada a cooperar per servir una il·lusió compartida. Generosament, persistentment, respectuosament. Fa molts mesos que la política catalana s’ha accelerat; encara que de vegades ens sembli que l’excés d’escrúpols de procediment la fan massa lenta. Tenim urgències, problemes molt greus i adversaris temibles. Però també tenim esperança, ambició i confiança en les pròpies forces. D’allargar l’espera no n’obtindrem cap avantatge. Per això tenim tanta pressa i la convicció que cap altre moment serà millor que aquest. Per fer el que la majoria trobi convenient i decideixi, cap altre període serà necessàriament millor que ara mateix.

Fins al 9 de novembre, haurem d’aguantar pacients la prepotència de l’Estat i els seus aparells; els seus comentaris i la seva sacralització d’un dret i una legalitat convertits en cobertura principal d’una dominació social i nacional insuportables. D’altra banda, haurem de fer confiança als representants polítics que van saber pactar i comprometre’s per fixar el 9-N com el punt d’inflexió en l’exercici de la capacitat de decidir de la ciutadania. Caldrà donar suport i mantenir-se a l’aguait. I també caldrà estar disposats, especialment aquestes setmanes, a fer valer les conviccions majoritàries que ja s’han expressat reiteradament al carrer. Per si cal tornar-hi. Tantes vegades com calgui. O per si algú pretén ignorar-les o menystenir-les. La mobilització ciutadana ha estat, des del començament, la principal garantia i motor del procés; i encara ho és.

29 de setembre: Assemblea extraordinària de la territorial. Tot sobre la campanya del 9N

DE L’11S AL 9N

2a FASE DE LA CAMPANYA «ARA ÉS L’HORA» 

BLINDAR LA CONSULTA I GARANTIR LA VICTORIA DEL SÍ+SÍ

Ara és l’hora d’escoltar la gent. Tan senzill i alhora tan revolucionari. Perquè construir un país nou requereix, sobretot, integrar els somnis individuals de cada català en un nou projecte col·lectiu. Des d’una actitud d’humilitat, volem arribar a totes les llars de Catalunya per preguntar com vol cadascú que sigui aquest país nou; no amb ànim de convèncer, sinó d’escoltar. Perquè la campanya mateixa ha de ser el reflex de l’actitud de respecte i participació col·lectiva que volem per a la Catalunya que naixerà de les urnes el proper 9 de novembre.

El primer objectiu és arribar a totes les llars de Catalunya. Només es tracta d’escoltar a tothom per conèixer els seus somnis, per saber, un per un, per què els catalans, en la vida quotidiana, volen un país nou.

El segon objectiu és divulgar per tot el país i per tots els mitjans imaginables quins són aquests somnis que hem escoltat; fer pública en cartells, tanques publicitàries, premsa, ràdio, etcètera, una llista infinita d’anhels i somnis signats per milers de catalans de totes les condicions i edats.

Hem preparat tres ÀMBITS D’ACCIÓ:

• Porta a porta. Volem visitar TOTS els habitatges de Catalunya. Serà el porta a porta més gran que s’hagi fet mai.
• Marea groga. Volem tenyir de groc tot el país, que el color de la campanya sigui present com una mostra de permeabilitat constant i demostració d’opció majoritària.
• Actes. Organitzarem actes emmarcats en els objectius de la campanya.

I ens calen molts RECURSOS:

• 100.000 voluntaris. És la força de recursos humans necessària per a garantir l’èxit de la campanya. Principalment hi hauran de destinar algunes hores –poques– per a poder fer el porta a porta, però també comptem amb ells per a la resta d’accions.
• Recaptació de fons. Per a tirar endavant aquesta campanya, cal disposar de recursos econòmics. L’objectiu és assolir la xifra de cinc milions d’euros.

TENS POC TEMPS, ET FA RESPECTE EL PORTA A PORTA, DUBTES SI PODREM VOTAR...

VINE, INFORMA-TE’N I AJUDA’NS A FER HISTÒRIA!

Dilluns 29 de setembre a les 7 de la tarda 
a la sala d'actes del Centre Cívic Sagrada Família (C/ Provença, 480)

Equip de Coordinació
SFxI

Col.lectiu Praga: "Llei de consultes: una llei plenament constitucional"

COL·LECTIU PRAGA (Grup de juristes)

Una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya volem decidir el nostre futur col·lectiu i per això demanem ser consultats sobre si volem constituir o no un nou estat d’Europa. El Parlament de Catalunya ens dóna, avui divendres, un instrument jurídic plenament constitucional per poder-ho fer: la nova llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana.

Quina diferència hi ha entre el referèndum consultiu previst en la Constitució i la consulta popular no referendària de la llei del Parlament? La resposta ens la dóna el Tribunal Constitucional. En primer lloc, a la sentència 103/2008 el Tribunal Constitucional estableix que el referèndum és “una espècie del gènere de consulta popular” i defineix les consultes populars no referendàries com un instrument a través del qual es pot demanar l’opinió de qualsevol col·lectiu sobre qualsevol tema d’interès públic a través de qualsevol procediment que tingui unes característiques diferents de les que qualifiquen un procediment com a referèndum. En segon lloc, la mateixa sentència ens indica quines són les característiques d’un referèndum: a) que es consulti el cos electoral, b) emprant un procediment electoral gestionat per l’administració electoral i c) que les garanties del procés siguin les electorals. En tercer lloc, en la sentència 31/2010, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el Tribunal Constitucional declara la constitucionalitat de la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya per regular les consultes populars no referendàries, i exclou d’aquesta competència la figura del referèndum que requereix autorització estatal. En conseqüència, tant la competència del Parlament de Catalunya com la consulta popular no referendària són plenament vàlides i constitucionals. I així ho ha ratificat recentment el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries.

Borja de Riquer i Permanyer: "Catalunya y los 'intereses de la Corte'"

El principal problema que tenemos, y ya viene de antiguo, es Madrid, no España

El político catalán Manuel Duran i Bas, en una carta dirigida a su amigo Francisco Silvela, escribía: “Va penetrando en todas las clases sociales de Barcelona la doble idea de que en Madrid se desdeña en general todo lo que no son intereses exclusivos de la Corte y que se tiene mala voluntad a Cataluña. Y esta doble idea va uniendo a todas las clases sociales. Y hasta aproximando a todos los partidos. Lo cierto es que Madrid y Cataluña no se entienden”. Es un texto que parece escrito hoy, pero es de 1881, de hace 131 años. Duran no era un catalanista, al contrario, militaba en un partido español, el conservador, había sido diputado y después fue senador e, incluso, ministro de Gracia y Justicia con Silvela en 1899. Ahora bien, fíjense en que Duran no dice que el desencuentro se produzca entre Catalunya, o Barcelona, y España. No, la palabra España no sale mencionada a su carta. El antagonista de los catalanes es Madrid, o si quieren “los intereses de la Corte”.

Ya lo señalé hace meses en otro artículo en La Vanguardia: en mi opinión, el principal problema político que tenemos, y ya viene de antiguo, es Madrid, y no España. La cuestión más grave es la forma de gobernar por parte de la gente que ha conseguido controlar el poder político, económico y mediático desde Madrid y que lo hace en su exclusivo provecho. Nunca ha habido, de hecho, un contencioso entre Catalunya y España, así en abstracto y en general, como si se tratara de dos comunidades que actuaban de forma unánime y homogénea. No, porque, de entrada, hay muchas Españas. España es mucho más diversa y plural de lo que dice y querría esta élite política, empresarial, funcional e intelectual que ha convertido Madrid en su nueva “Corte” y que pretende apropiarse de una España que identifica sólo con sus intereses. El contencioso político actual enfrenta a los actuales dirigentes de Madrid, esta “Corte”, con el Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya y gran parte de la sociedad catalana.

782 ajuntaments catalans han celebrat o celebraran plens aquesta setmana donant suport a la consulta del 9N

782 ajuntaments (el 82% del total) ja han celebrat o han confirmat la seva intenció de celebrar plens extraordinaris per aprovar la moció que proposa donar suport a la convocatòria del 9-N en virtut de la Llei de Consultes, legitimada divendres al Parlament, així com per facilitar-ne tots els recursos necessaris. La xifra d’habitants que representen aquests 782 municipis puja a 5.948.572, el que representa el 79,24% de la població catalana.

És previst que en el decurs dels pròxims dies, el llistat continuï creixent, arran de la crida realitzada per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) a tots els seus municipis adherits. El text de la moció ha estat pactat per l’AMI i l’ACMi els partits CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP.

Podeu consultar aquí el llistat sencer, que s’anirà actualitzant diàriament, a:www.municipisindependencia.cat o a http://programa.wf/plens_ajuntaments_9N).

Els ajuntaments aniran penjant imatges dels plens en un mapa que mostrarà des de quins municipis han estat preses.

Podeu descarregar-vos el text sencer de la moció a: http://1drv.ms/1uXTyZb

Debat "Transició nacional, qüestió de tothom?" el 26 de setembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Pol Antràs: "El dividend fiscal de la independència"

L’any 1919 un jove i impetuós economista britànic assistia a la Conferència de Pau de París com a representant del Tresor britànic. Empipat pels termes pactats al Tractat de Versalles i en particular per les enormes compensacions econòmiques que els aliats exigien als vençuts, va dimitir i va tornar a Cambridge, on en tan sols dos mesos va escriure un llibre de gran impacte internacional titulat Les conseqüències econòmiques de la pau. El mite de John Maynard Keynes s’havia començat a forjar.

Durant la dècada dels anys 20, Keynes va continuar la seva croada contra les compensacions desmesurades imposades sobre les Potències Centrals estudiant la qüestió des d’una perspectiva més analítica. Els escrits de Keynes sobre “el problema de les transferències” (o transfer problem en anglès) van generar un intens debat acadèmic en què van participar alguns dels economistes més brillants de la primera meitat del segle XX, com ara Pigou, Ohlin, Meade, Viner i Samuelson.

El debat sobre el problema de les transferències se centra en el càlcul del cost efectiu per a un país (posem Alemanya) de fer una transferència monetària d’una certa quantitat (posem 15.000 milions d’euros), a un altre país (posem França). Es podria pensar que la resposta a aquesta pregunta és trivial: el cost són... 15.000 milions d’euros! Com amb moltes qüestions econòmiques, però, la resposta trivial sovint acaba sent inexacta perquè ignora certs aspectes importants del problema.

José Antonio Donaire : "Siete argumentos para votar"

El tic tac del proceso sigue su curso y nadie sabe cómo va a acabar esto. Les voy a decir cómo no va a acabar: No pasa nada, todo sigue igual y todo el mundo para su casa. Esto no va acabar en nada, aunque el Gobierno crea que las heridas se curan solas. Si en el dibujo estratégico de Moncloa creen que esto es una pirotecnia, bonita pero inútil, es que la miopía del Gobierno ha alcanzado ya el nivel Rompetechos.

No apelo al Gobierno. Sé que no voy a convencer a Rajoy y lógicamente tampoco creo que este señor vaya a leer esto que escribo. Me dirijo a usted, Carlos de Cuenca, Andrea de Dos Hermanas, José Luis de Gijón. Les pido que nos ayuden a salir de esto de la única forma que se puede salir, que es votando. Sí, lo sé. Han escuchado mil razones por las que no es posible votar. Me gustaría rebatir algunas de las excusas más comunes. ¿Me acompañan?.

Es ilegal. La soberanía del pueblo español reside en el pueblo español

Pues es cierto. Solo los españoles pueden decidir qué hacer con España. La propuesta es la siguiente: Que los españoles decidan que los catalanes decidan. Eso no es renunciar a la soberanía, sino usarla de manera generosa y sensible. Se podría votar en el conjunto de España, es verdad, pero sería un tanto extraño. Por ejemplo, ¿se imaginan un referéndum por la independencia de Murcia, en el que los murcianos votasen que no y el resto de España votase que sí?. ¿Qué habría que hacer?. ¿Expulsarlos por la fuerza?. Lo lógico en el delicado tema de la escisiones es que primero sepamos si un territorio desea separarse y luego decidir.

Alguien podría pensar que por mucho que los catalanes quieran irse, si el resto de España no está de acuerdo, no se pueden ir. Pero es una situación terrible: Retener por la fuerza, ignorando una opinión mayoritaria (si lo fuera). A mi me parece que un estado moderno, con un profundo sentido democrático, con una sociedad madura, no debería aceptar eso. Sería más lógico usar la soberanía de la siguiente manera: Si ellos deciden irse, nosotros decidiremos que pueden irse. Como ha hecho Gran Bretaña. Como hizo Quebec.

Marta Rojals: "Que vindrà l’home del plasma!"

Les gràfiques del referèndum escocès diuen que, si hagués sigut pels jóvens, a Escòcia hauria guanyat el sí. O, més clarament, que si ha guanyat el no és pel vot dels jubilats, de natural conservadors. Que la gent gran té més por no és pas notícia, perquè n'han passades de molt grosses, i els 'indepes' catalans ens demanem si, a l'hora de la veritat, el vot dels nostres avis també serà influït pels fantasmes d'un passat que, tot i essent passat, ells tenen prou present.

Respecte a això, el politòleg de la UB Jordi Muñoz ha fet uns comptes que explica així: 'La intenció directa de vot al sí-sí entre els més grans de 65 anys és més de 10 punts inferior a la resta.' Ho llegeixo i penso en un cas proper: a cals meus avis, com en moltes cases, la por es podia tallar amb un ganivet. El meu avi, e. p. d., quan a nou anys es va trobar buscant trossos de son pare entre trossos de cadàvers calents, va ser inoculat d'un terror eficaç i definitiu, destinat a passar de generació en generació. Aquest terror, que va anar seguit de la misèria i les represàlies, l'havia de mantenir traumatitzat, atemorit i arronsat a ell, i, a través d'ell, a tots els seus descendents. Així, la transmissió genètica de la por podia consistir, per exemple, a espantar la néta perquè no es fiqués en 'lios' polítics ni en 'jaleos' de protestes i manifestacions. Dit a l'engròs: que tingués por de canviar el món.

Els qui hem crescut envoltats de cotó fluix no tenim el dret de menystenir aquesta por. Sense anar tan lluny, si en el passat t'han atracat a punta de navalla, davant l'amenaça que en el futur et tornaran a atracar amb violència, el trauma et farà més efecte que no pas la raó, i més quan et diuen que, si tries tal opció, ells ja procuraran que t'atraquin per tots els mitjans possibles, pels segles dels segles i fins a l'espai sideral amén. Per això, la tàctica apocalíptica dels prohibicionistes espanyols encara és més perversa: saben que invocant els fantasmes dels qui més han patit, amenaçant amb versions actualitzades de misèries, ostracismes i represàlies per als seus fills i néts, no els cal entrar en el camp de la raó, on no tenen res a fer: el trauma mateix dels traumatitzats els fa la feina.

Paradeta informativa, diumenge 28 de setembre

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 28: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Salvador Cot: "Madrid, en lluita contra la democràcia"

"Espanya no es pot permetre el luxe d'obrir el camí als referèndums com vostès els coneixen a Suïssa", intentava explicar, esforçadament, José Luis Rodríguez Zapatero en una entrevista a Le Temps d'aquest mes de gener. "Si es votés com a Suïssa, Espanya cauria en la desagregació!" insistia l'expresident espanyol davant la perplexitat dels periodistes. Dit d'una altra manera, una dosi més gran de democràcia deixaria al descobert que l'independentisme és majoritari a Catalunya.

Aquesta percepció internacional no ha fet més que incrementar-se des d'aleshores. Tots els mitjans de comunicació del món -amb la salvetat dels de Madrid, òbviament- consideren que la distribució dels escons al Parlament, sumada a una enorme capacitat de mobilització, indiquen que la ciutadania catalana és favorable a la independència de forma molt majoritària. A això també hi ha contribuït la diferència descomunal entre les xifres de la manifestació de Barcelona i la de Tarragona durant la Diada. En aquest sentit, l'error de l'espanyolisme és d'impossible esmena. Buscant el favor del Telediario han acabat automarginalitzant-se a la premsa internacional.

Més encara. El fet que no hi hagi cap raó mínimament sòlida per prohibir la consulta fa que l'opinió pública general atribueixi l'autoritarisme de Madrid a la previsió que perdrien qualsevol referèndum a Catalunya. Cada cop de puny a la taula reforça aquesta sensació.

En definitiva, el govern espanyol està democràticament en fals i qualsevol arbitrarietat empitjorarà encara més la seva imatge exterior. L'acció internacional del govern català ha estat impecable i les convocatòries de l'ANC han obert un canal de simpatia incipient per la causa -cívica i inclusiva- dels catalans. Ara només queda esperar l'acció abusiva de Madrid per adquirir la legitimitat necessària per fer el pas definitiu.

Font: NacioDigital

Vicent Partal: "Els brams només volen atordir"

Comence a tenir la sensació que a Madrid alguns criden tan fort perquè ja són conscients que les seues amenaces tenen molt poc recorregut. Molt poc recorregut legal, vull dir. Ells proven a veure si amb una actitud rocallosa ens espanten i ens fem arrere tot sols. Espantar-nos és l'única opció que tenen, de fet, perquè el camí que anuncien amb tanta prepotència és molt difícil que puguen transitar-lo sense prendre mal en un moment o un altre.

Anem a pams. Insinuen que passaran dues coses si el president Mas convoca la consulta. La primera és que el Constitucional la tombarà i la segona és que ells prendran mesures contra Mas i contra la Generalitat. Però la pregunta que ens hauríem de fer és si això és possible.

En el seu país ideal, o siga, en un país on la llei només fos la seua voluntat, potser ho seria. Però, malgrat el gran retrocés democràtic que hi ha hagut i malgrat que Espanya siga un país anormal, amb una dependència extrema del poder judicial respecte del poder polític, hi ha encara algunes coses que no són tan senzilles de fer com aparenta.

Per exemple, no és gens senzill de declarar inconstitucional la llei de consultes. No és tan fàcil. De fet el Constitucional suarà molt per trobar arguments reals, legals i contrastables, tècnicament indiscutibles, que li permeten de fer-ho. Què ho farà perquè en té ordres polítiques i, per tant, arruïnarà encara més el seu escàs prestigi? És molt possible. Però alerta, que el camí no necessàriament s'acaba en ells. Hi ha un possible recurs als tribunals europeus esperant-los, després de la sentència. I allà ho tindrien perdut del tot. Ells.

Convocatòria d'Assemblea extraordinària de la Territorial Sagrada Família per la Independència dilluns 29 de setembre. T’hi esperem!​

Al Centre Cívic Sagrada Família 

(C/ de Provença, 480)

Pere Cardús: "Les lliçons catalanes del no d’Escòcia"

Escòcia ha dit que no. Per un marge més estret que no s'esperava fa tan sols un mes, el poble escocès ha acudit en massa a les urnes i ha decidit: es quedarà una temporada més al Regne Unit. Que Escòcia no és Catalunya, ja ho sabem. I que el Regne Unit no és Espanya, encara més. En principi, no ha de sorprendre pas gaire el resultat del referèndum d'independència escocès, però és lògic que els sobiranistes catalans tinguem una certa decepció perquè ens hauria agradat un precedent que obrís camí a la Unió Europea. Què hi farem! No ha pogut ser i ara cal prendre'n nota i extreure'n lliçons. Heus ací les que se m'han acudit:

Votar no és guanyar

He sentit i llegit aquests dies l'eslògan 'votar és guanyar'. I he de dir que em sembla poc encertat. Ja sé que en el nostre cas no ens deixen votar i podem considerar que fer un referèndum és com una victòria. Però votar és i hauria de ser la cosa més normal i rutinària d'un país democràtic. Aquesta idea de presentar l'exercici del dret de vot com una victòria em recorda massa aquella altra idea de 'la cosa més important és participar'. I tampoc no crec que sigui gens encertada. Participar és important, però si ens quedem en això tenim el fracàs assegurat. La mediocritat és filla d'aquestes idees. Per guanyar cal molt més que participar. Cal preparar-se, cal lluitar, cal sacrificar-se, cal arriscar-se i calen moltes coses més que ser present a l'hora i al lloc determinats. Si encarem el desafiament immens que ens hem posat amb la consigna que 'votar és guanyar', ja podem anar preparant els mocadors per eixugar les llàgrimes. El nostre eslògan ha de ser 'votar i vèncer'.

Un espai molt especial de la V

Com l’any passat, aquest Onze de Setembre la nostra territorial ha ofert un espai delimitat, protegit i amb assistència sanitària perquè hi poguessin participar persones d’edat, fràgils o amb problemes de mobilitat.

Les dificultats inicials derivades de la manca de suport de l’ajuntament per no disposar d’efectius suficients de la Guàrdia Urbana no van impedir que l’Equip de Coordinació de la territorial decidís tirar endavant el projecte. Finalment la seu del districte de l’Eixample ens facilità les tanques necessàries per a delimitar l’espai reservat del tram 29 que havíem escollit, ampli, a l'ombra i damunt la vorera.

Hi van assistir còmodament un total de 85 inscrits i acompanyants, vetllats per 22 voluntaris d’atenció i servei d’ordre. Tot va anar com una seda, sense incidents, i els dos metges de què disposàvem només van haver de fer un parell d’assistències per marejos, però del públic del tram 29 general, que aguantava estoicament l’assolellada.

L’agraïment més sincer a totes aquestes persones tan coratjoses per a les quals no hi ha entrebancs físics a l’hora d’expressar llur voluntat. Contemplar les vostres cares vessant il·lusió i esperança, i la vostra fermesa i tossuderia a formar part de la història i a lluitar per un futur més digne és el gran llegat que ens transmeteu. Vosaltres ens doneu la força i l’exemple per a continuar treballant fins a assolir l’objectiu comú, que ja és a tocar.

Equip de Voluntaris de l’Espai Especial
ANC SFxI

La tasca de l’Assemblea, al “30 minuts”

Si no veus bé el vídeo, prem aquí

Pere Cardús: "Com s’aconseguirà la independència: quatre itineraris possibles"

Havent superat la gran prova de l'Onze de Setembre amb la nota més alta que es pugui obtenir i havent analitzat les claus del debat de política general, ja podem començar a precisar els itineraris que es podran seguir per arribar a la independència. Però abans de dibuixar-los, m'agradaria fer tres consideracions prèvies que donen sentit a les fórmules que descriuré a continuació.

Primera. L'èxit del procés d'independència recolza sobre dos elements, tan decisius l'un com l'altre: la immensa mobilització cívica, pacífica i constructiva, per una banda, i la coincidència en temps i espai de persones com el president Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez, amb sengles equips i la gent que els envolta. Mobilització al carrer i màxima intel·ligència a les institucions. Aquests dos elements són determinants per a aconseguir-ho. L'un sense l'altre no seria capaç d'anar més enllà. Això cal tenir-ho molt present i que ningú no pretengui fer el paper dels altres. Fins ara ha funcionat.

Segona. L'estat espanyol no s'ho deixarà fer. El seu sentit de propietat --a l'estil dels negrers esclavitzadors-- sobre Catalunya és absolut. A vegades els traeix el subconscient i diuen frases com 'los catalanes…', que donen a entendre que nosaltres som un 'ells' que no és el seu 'nosaltres'. Oi que m'explico? És a dir, no tenen un sentit d'integritat, sinó de propietat. I aquest és més perillós que no l'altre. Recordem allò de 'la vaig matar perquè era meva'? Doncs són capaços d'escalfar-se molt per evitar 'amb tots els mitjans que calgui' --Margallo 'dixit'-- la consulta del 9 de novembre i, encara més, la independència. Tenen un límit, que és la Unió Europea. Si bé no en podem esperar gran cosa, cal suposar que no deixarà reproduir escenes que ens remeten a un passat molt i molt fosc.

Empar Moliner: "La legalitat"

La legalitat és un substantiu que, de vegades, topa amb un altre substantiu molt més poderós: la realitat. En una punta del món declaren il·legal l’alcohol, però immediatament el populatxo comença a beure clandestinament. A l’altra banda, hom declara il·legal la prostitució, però no empresona prostitutes, ni clients. I una mica més avall, hom declara il·legals l’homosexualitat i l’adulteri i això fa que alguns homosexuals i alguns adúlters, o alguns adúlters homosexuals, legítimament porucs, abandonin la seva natura i ocupin el trosset de càlida mentida que tenen adjudicada. Perquè aquest és l’objectiu de la prohibició: que els súbdits facin el que toca, no pas el que els dicta el cor o el cos. Hom diu que la immigració és il·legal, però, tot i dir-ho, els immigrants salten tanques metàl·liques i entren als regnes més pròspers amagats als camions i als vaixells. Hom diu que la immigració és il·legal, però com que igualment els immigrants arriben, hom construeix centres per als immigrants il·legals. I els alimenta. Es fa càrrec del problema.

I com que aquests immigrants són il·legals, no tenen permís per treballar. I ells, esclar, treballen sense permís. I vet aquí que al cap dels anys, quan ja fa molt de temps que treballen sense permís, poden aconseguir el permís de treball. I un cop tenen el permís de treball, potser poden optar al permís de residència. I un dia, quan ja tenen el permís de residència, deixen de ser il·legals. Si no s’haguessin saltat la llei per saltar la tanca, ara no serien legals. Si haguessin hagut d’esperar que la llei canviés per deixar-los passar, no haurien passat mai. Els que no saltin la tanca i esperin que algú inauguri la tercera via no passaran. Aquí, avui, és il·legal votar i si ho fem potser ens suspendran la pobra autonomia i ens xaparan la tele. Però la legalitat és un substantiu que de vegades topa amb un altre substantiu molt més poderós: la realitat.

Font: ara.cat

Vídeo: "Votaremos, para ganar la libertad"

Blanca Busquets: "Fronteres? No, gràcies"

«A Catalunya el que volem és ser lliures, que és l'antítesi dels controls fronterers»

A banda de l'eterna discussió sentimental, cultural, lingüística i econòmica del fet de voler-se separar d'Espanya, que es veu des d'altres ulls de gent de fora amb més o menys comprensió, hi ha la qüestió de les fronteres.

Em causa sorpresa que, a molta gent d'una cultura i una intel·ligència que considero més que solvents, la nostra separació de l'estat els trenqui el cor perquè sigui “posar més fronteres a la humanitat, que ja en té prou”. No, home, això no pot ser: quan algú em surt amb aquesta teoria, li explico clarament que és el contrari, i que el que volem precisament és menjar-nos una frontera.

En una unió d'estats on les fronteres ja no són els reixats amb punxes sinó les administracions que trobem entre les persones i els que ens governen, nosaltres en volem eliminar una: l'espanyola. La veritat és que, administrativament parlant, passar directament de la catalana a l'europea, seria un gran descans i un estalvi d'energia i diners a tots nivells.

Més enllà d'això, però, si l'Estat espanyol vol tornar a posar reixats amb punxes a l'Ebre i fer eternes un altre cop les revisions de passaports i els qüestionaris a l'hora d'entrar al seu territori, és ben lliure de fer-ho, per despit, per orgull o per la mare pàtria. Però em fa l'efecte que, quan s'adoni que les conseqüències que se'n deriven poden ser més aviat negatives per a ells mateixos, canviarà d'opinió amb alguna excusa d'anar per casa que deixarà anar la Soraya, amb aquell to seu habitual de tot-continua-igual, després d’un consell de ministres.

A Catalunya el que volem és ser lliures, que és l'antítesi dels controls fronterers. Això de les fronteres, avui, només és per als que les volen posar. Que quedi clar.

Font: NacioDigital.cat

Raül Romeva: "Sobiranisme no nacionalista"

Cada vegada que li demanen a Alex Salmond com veu el procés a Catalunya, ell respon, de manera respectuosa, que no es pot pronunciar sobre el tema més enllà de desitjar-nos sort, que el cas català i el cas escocès són diferents, i que Catalunya ha de trobar el seu propi camí, igual que ha fet Escòcia (gràcies a Cameron, val a dir). I fa bé. Defensa així la singularitat del cas escocès enfront de qualsevol altre cas europeu, inclòs el català, i amb aquesta estratègia desactiva, o almenys dilueix, les reticències que altres actors, potencials aliats d’una Escòcia independent, podrien tenir.

Comparteixo aquesta percepció. Tots els casos són, per definició, singulars. Cadascun té la seva gènesi, idiosincràsia i context. Tots tenen les seves particularitats històriques, institucionals, polítiques, culturals i lingüístiques, i totes són personals (o nacionals) i intransferibles. No obstant, també és cert que molts d’aquests casos tenen alguns trets comuns significatius. Per exemple, l’existència d’una important massa crítica que defensa sense embuts l’exercici del dret a decidir (autodeterminació), i fins i tot la independència, sense ser, necessàriament, nacionalista.

Sense anar més lluny, aquest és el meu cas, i em consta que el de tants altres defensors del sí, aquí, i del yes a Escòcia. No és fàcil fer comprendre aquesta postura, ho confesso. I, tanmateix, la realitat demostra com el creixement d’una i altra opció s’alimenta, precisament, d’aquest gruix de gent. Allò que guanya adeptes no és el nacionalisme, sinó el sobiranisme. Allò que mobilitza no és, necessàriament, el sentiment nacional, sinó el col·lapse democràtic i la necessitat de donar respostes, més enllà de banderes i himnes, a realitats concretes, socials i ambientals, mal resoltes o directament no resoltes.

De la mateixa manera, però, m’apresso a dir que el fet que jo personalment no m’hi consideri, de nacionalista, no vol dir que trobi el terme necessàriament perniciós o pejoratiu. Al llarg de la història hem pogut veure moltes menes de nacionalismes, alguns d’opressors i altres d’alliberadors, alguns d’inclusius i altres d’excloents, n’hi ha de dictatorials i de radicalment defensors de la democràcia com a principi decisori. No, de cap manera: no tots són iguals. Així doncs, coincidiré més o menys amb una persona que se’n reclami depenent de qui sigui, com utilitzi el terme i en quin context ho faci.

Sala i Martín: "Els nostres socis europeus"

Sempre he pensat que no coneixes de veritat una persona fins que no la veus actuar en situacions de crisi personal. Per exemple, la reacció que el marit té el dia que la seva dona li demana el divorci el retrata com a persona. Hi ha homes que reconeixen que han fet les coses malament i corregeixen els seus errors. De vegades aquesta reacció honesta acaba solucionant la crisi. Altres marits reaccionen de manera irada i violenta. El seu enuig sovint els porta a mofar-se de la dona i a insultar-la i a amenaçar-la. En mostrar la veritable personalitat despòtica i abusiva, la imatge que ella té del marit es deteriora i les seves ganes de marxar no fan sinó augmentar.

He de confessar que l’analogia del divorci sovint em serveix per pensar en el procés de separació que viu Catalunya. Hi he pensat, per exemple, en llegir la reacció d’alguns autoproclamats experts espanyols a la gargantuesca exhibició de força del sobiranisme del passat 11 de setembre a Barcelona. La majoria estan perduts, sense entendre què ha passat exactament a Catalunya.

Alguns encara creien que l’independentisme català era el resultat d’una rauxa passatgera causada per la crisi econòmica, i pensaven que, ara que Espanya està sortint de la recessió, el “suflé” (Enric Millo dixit ) baixaria. Aquests analistes, però, no s’havien fixat que aquesta no és la primera crisi d’Espanya i cap de les anteriors havia fet augmentar el sentiment independentista. Per si sola, doncs, la crisi no pot ser una explicació.

Altres gurus estan convençuts que el sobiranisme és el resultat d’anys d’adoctrinament per part de TV3 i de l’escola pública. Aquesta explicació no té en compte que la major part de ciutadans de Catalunya no miren TV3 (el seu share no ha arribat mai al 30%). Tampoc té en compte que l’independentisme està distribuït per totes les edats, de manera que, si la culpa és de les escoles, ¿com és que la gent de la meva generació també s’ha tornat independentista malgrat que no ha anat mai a l’escola “maligna” i “adoctrinadora”? La teoria de l’adoctrinament, doncs, cau pel seu propi pes.

Tothom davant del Parlament! divendres 19 de setembre a les 4 de la tarda

El proper divendres 19 de setembre, el Parlament català aprovarà la Llei de Consultes amb què celebrarem la consulta del 9N.

La consulta serà, doncs, completament legal. La legalitat que ens confereix la Declaració de Sobirania del passat gener de 2013 i la legalitat que ens atorguen les decisions del nostre Parlament, representació democràtica de tot el poble de Catalunya.

L'ANC crida a la mobilització per demostrar una vegada més, com ja va fer l'11 de setembre passat, la força i la convicció de la societat civil; una societat que no s'aturarà fins que Catalunya esdevingui un nou Estat independent.

Convoquem els nostres associats i simpatitzants a:

Concentrar-se el dia 19 a les 16h davant del Parlament de Catalunya. Ens hem de fer ben visibles i exterioritzar clarament el suport als nostres representants democràticament escollits. El suport als diputats i diputades que votaran favorablement a l'aprovació de la Llei de Consultes.

Sabem que no tothom hi podrà ser. Sabem que l'horari i el fet que sigui a Barcelona tampoc facilita el desplaçament de molta gent. Malgrat això, sabem que fareu l'impossible per ser-hi presents.

Cada dia és decisiu i és molt important que tots els que puguem ens concentrem davant del Parlament

Tothom al Parlament!

El 9N votarem i guanyarem!

Comitè Permanent de l'ANC

La Via catalana 2014 al barri de la Sagrada Família

La Via 2014 s’ha convertit en la manifestació més multitudinària d’Europa, amb la participació de més de 1.800.000 persones que van omplir la Diagonal i la Gran Via formant un immens mosaic humà de més d’onze quilòmetres: un èxit de participació encara més alt que el de la Cadena humana de la Via 2013.

L’AT de la Sagrada Família va ser l’encarregada d’organitzar els trams 27, 28, 29 i 30 de la Diagonal, entre els carrers de Nàpols i Marina, on es van aplegar un total de 35.000 inscrits i més de 80.000 no inscrits vinguts dels barris propers, així com també del País Valencia, la Catalunya del Nord i comarques del Pirineu. Per a donar acollida i suport a tothom qui volgués participar-hi, van romandre instal·lades tota la jornada tres paradetes i, com l’any passat, es va habilitar un espai especial reservat a persones amb mobilitat reduïda.

Tot aquest dispositiu fou possible gràcies a la col·laboració entusiasta, alegre i entregada d’uns 300 voluntaris que, durant tota la jornada i aguantant una forta calor, es van esforçar al màxim perquè tot sortís bé i, com en la Via catalana 2013, la Diada d’enguany esdevingués un potentíssim clam reivindicatiu que VOLEM VOTAR EL 9N i arribés a totes les capitals del món.

L’Equip de Coordinació de la territorial vol fer arribar a tots els nostres voluntaris el reconeixement i agraïment més profunds pel compromís, contribució i dedicació a l’èxit mundial d’aquesta Via 2014.

Però encara falta rematar la feina. Comença, doncs, la segona fase de la campanya ARA ÉS L’HORA amb una crida de l’ANC per a aconseguir 100.000 voluntaris a tot Catalunya que puguin dedicar una mica de temps, per poc que sigui, a acabar de convèncer els qui encara dubten.

Falten menys de dos mesos per al 9N. Anima’t a col·laborar-hi i inscriu-te a:

Fes-te voluntari

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Col.loqui "Del 9N al 9G, 2 mesos per a fer història" amb Forcadell i Partal el 24 de setembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Víctor Alexandre: "Després de la V, la I d’Independència"

"No hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat"

La V ja és història, en el sentit més positiu del terme. La V ja és la manifestació –concentració, en aquest cas– més multitudinària que s’ha fet mai a Europa en defensa d’uns drets nacionals trepitjats per un altre país. Enrere queden les de les diades del 2013 –Via Catalana– i del 2012 –“Catalunya, nou Estat d’Europa”–, i també la del 10 de juliol de 2010 –“Som una nació, nosaltres decidim”–, la de l’1 de desembre de 2007 –“Som una nació i diem prou!”– i la del 18 de febrer de 2006 –“Som una nació”.

L’any 2010, al Singular, vaig escriure que els catalans estem doctorats en manifestacions, perquè és innegable que freguem la perfecció organitzativa. Només cal reflexionar sobre l’esforç que suposa treure tantíssima gent al carrer i concentrar-la en un espai delimitat per veure’n la complexitat. Si la Via Catalana ja va requerir un esforç titànic, el de la V d’enguany ha estat indescriptible, ja que calia que es veiessin les quatre barres des de l’aire, especialment en el minut 17:14. Però aquest esforç ha estat premiat amb un èxit apoteòsic. Èxit d’organització, èxit de participació i èxit de repercussió. El primer, és mèrit de l’ANC i d’Òmnium Cultural; el segon, és mèrit de la societat catalana en general; i el tercer, és conseqüència directa dels altres dos, com ho demostra l’interès que ha despertat en els cinc continents.

Isidor Marí: "La trencadissa constitucional"

Darrerament assistim a un martelleig insistent de l'unionisme amb la pretensió que l'onada (més aviat sunami) sobiranista provoca una fractura de la legalitat i de la convivència. Segons aquests arguments, abans no hi havia hagut cap fractura, ni sembla que ara hi hagi cap altra actuació política que provoqui cap fractura de la legalitat ni de la convivència. S'ha de tenir un oblit selectiu molt obcecat i radical per mantenir aquests arguments.

Cal recordar que l'origen del tsunami sobiranista es deu a l'erosió continuada i sense escrúpols del marc constitucional de l'estat de les autonomies? Doncs recordem-ho, per als desmemoriats. Quan Catalunya emprèn la reforma de l'Estatut, ho fa per dos motius:

a) perquè era evident i inadmissible que l'Estat laminava les competències autonòmiques (invalidades per normes estatals qualificades de bàsiques sense ser-ho), escanyava les finances autonòmiques (amb un sistema de finançament radicalment injust), frenava el desenvolupament de les infraestructures essencials (les inversions estatals sempre han estat escandalosament baixes) i menystenia la personalitat lingüística, cultural i nacional de Catalunya, internament i internacionalment.

b) perquè s'havia dit que la modificació del marc autonòmic no s'havia de fer com el pla Ibarretxe, sinó per la via de la reforma estatutària, i de fet es va elogiar que Catalunya optés per aquesta via.

La campanya Signa un Vot apuntala el 9-N i garanteix 750.000 suports pel Sí-Sí

Aquest dilluns 15 de setembre s’han entregat a la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, les quasi 750.000 instàncies recollides per la campanya Signa un Vot per la Independència encapçalada per l’Assemblea Nacional Catalana amb el suport de l’Associació de Municipis per la Independència.

La campanya, que va finalitzar el passat 11 de setembre, ha aconseguit un doble objectiu: apuntalar la consulta per la independència fixada pel proper 9 de novembre i garantir pràcticament 750.000 suports pel Sí-Sí. De Gispert ha rebut personalment l’entrega de part d’una delegació de l’organització. Conjuntament, i a porta tancada, han valorat la iniciativa i el ressò de la Diada durant aproximadament mitja hora. Just abans, a l’entrada del Parlament, s’han descarregat a mà els centenars de caixes amb signatures entre crits d’independència i la reivindicació de votar.

Durant l’acte d’entrega de les instàncies, Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, ha fet èmfasi en l’agraïment a tots aquells que han col·laborat en la campanya i ha emmarcat la jornada d’avui com “el dia de la gent que ha treballat per l’èxit de la campanya Signa un Vot”. A més, la presidenta de l’ANC ha remarcat que, amb l’aval del carrer i les moltes firmes recollides, “l’Assemblea no farà ni un pas enrere fins aconseguir la independència de Catalunya”. En aquest sentit, el full de ruta marcat per Forcadell passa per la doble U: “unitat i urnes”.

Jaume Marfany: "11S-9N: La força de la gent"

Hem guanyat l'11 de setembre. Era clau, era vital per tenir totes les opcions de guanyar el 9-N. No hi ha cap mena de discussió possible sobre l'èxit de la gran V de Barcelona. Dijous passat, el poble de Catalunya va convocar la consulta.

Sabem, som conscients que oficialment i legalment ha de ser el nostre president qui la convoqui, però l'11-S el poble va manifestar de manera clara i inequívoca que està disposat a votar, que està disposat a guanyar el 9-N.

Des del 2012, des de la gran manifestació de Barcelona, la il·lusió col·lectiva, el convenciment i la força de la gent ens ha fet arribar fins on som ara. No han estat els partits polítics els que ens han dut fins aquí, sinó que ha estat la força de la gent la que ha canviat el rumb de la història.

Hem canviat la història... El mes de setembre de 2012 el projecte polític per a aquest país es deia pacte fiscal amb l'Estat espanyol. Ara fa un any, el setembre de 2013, era impossible --deien-- que els partits polítics arribessin a cap mena d'acord sobre la data i la pregunta. Va ser la força de la gent la que va convertir un govern autonomista en un de sobiranista. Va ser la força de la gent la que va aconseguir, aquell mes de desembre de 2013, un acord que, mesos abans, semblava impossible.

Enguany no serà diferent. La gran V de l'11-S del 2014 aconseguirà mantenir aquesta imprescindible unitat d'acció entre el President, el Parlament, la majoria de forces polítiques catalanes i la societat civil. Les nostres institucions i la ciutadania unides per assegurar que puguem exercir el dret democràtic més elemental: el dret a vot.

Conferència "El futuro de Cataluña: la oportunidad de votar" el 23 de setembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Vicent Sanchis: "Que saltin junts!"

"El principal error de partida, el que desestabilitzarà el salt o l’impedirà, és la desconfiança desbocada"

Ho declarava Oriol Junqueras en una entrevista ahir a El Mundo: “Ha arribat el moment de saltar-se les lleis espanyoles”. Potser a aquestes alçades encara hi ha algú que no se n’ha assabentat. Sordeja temeràriament. Caldrà saltar-se les lleis espanyoles, substituir-les per un marc legal menys hostil i propi, per arribar a votar, primerament, i a la independència després. Sempre ha estat així i sempre s’ha fet així. Sempre s’haurà de fer així mentre una de les parts en litigi no reconegui l’altra. L’Estat britànic pot fer totes les trampes del món i llançar l’escopeteria bancària i financera contra la independència d’Escòcia, però a Escòcia no li caldrà saltar-se la legalitat britànica perquè les lleis fetes per la majoria anglesa respecten els escocesos. Espanya no és el cas i ací caldrà saltar.

El problema és el com i el quan. N’hi ha que no ho veuran clar mai. És aquell salt impedit del que fa una correguda enorme i després s’ho repensa en el darrer moment i s’atura. Encara sort si no cau i es trenca el nas amb tant d’ímpetu. Aquest és el paper que els dirigents d’Esquerra atribueixen als de Convergència. “Prendran tot l’impuls del món i no saltaran”, reneguen. També n’hi ha que ho veuen clar massa aviat. Són els que ara exigeixen que es posin les urnes al carrer ni que sigui per demostrar que els Mossos d’Esquadra obeiran les ordres d’un tribunal espanyol. Els que repiquen que aquest és el millor moment sense haver mesurat bé si realment ho és. Els temeraris que poden fer fracassar l’intent per una impaciència agressiva. Aquesta és la intenció que els dirigents de Convergència atribueixen a Esquerra. “Volen que ens estimbem nosaltres i ens estimbaran a tots”, es queixen.