Per què ens hem de quedar a Espanya

Per què ens hem de quedar a Espanya? Què tenim, de positiu –o necessari-, dins d’Espanya, que no tindrem fora? La reacció unionista al procés d’independència ha perdut el debat dels arguments perquè no respon aquesta pregunta. S’ha centrat en la por, l’amenaça i la mentida, sovint traspassant la línia de l’absurd o de la decència.

Quins avantatges –econòmics, polítics, culturals, de representació internacional, etc- tenim pel fet de formar part d’Espanya? Els perdrem irreversiblement quan ens independitzem? Tenim un llistat de més de dos-cents estats de tot el món que no formen part d’Espanya, molts dels quals s’han creat els últims 25 anys, i no els ha anat pas malament. La prova és que cap d’ells no ha demanat de tornar al seu estat matriu. Tampoc cap de les antigues colònies espanyoles que ara són estats llatinoamericans ha mostrat penediment per haver creat el seu estat. Tot plegat demostra que formar part d’Espanya no garanteix cap avantatge exclusiu.

Aquesta és una conversa habitual entre un partidari i un detractor de la independència de Catalunya:

• Catalunya i Espanya han de seguir juntes.
• Per què?
• Perquè junts som més forts.
• Però… per què junts som més forts?
• Perquè la unitat dóna la força
• Per què és la unitat la que dóna la força?
• Perquè la unitat fa que estiguem millor

Ambdues posicions mereixen el mateix respecte, però l’anti-independentista de l’exemple ofereix una explicació tautològica: dóna voltes a l’entorn del concepte sense definir-lo. Ens posa en un bucle. Al final encara no sabem per què ens hem de quedar a Espanya. Ni tan sols l’argument que “sempre hem estat junts” és suficient per justificar que ens quedem. En primer lloc, perquè no és cert. En segon lloc, perquè el fet que les coses hagin estat d’una manera determinada durant molts anys no ens obliga, per si sol, a mantenir-ho encara més temps. Només faltaria que ens haguéssim de sotmetre al dictat dels anuaris.

També sentim sovint que la independència obligarà a moltes persones a escollir entre “el pare” i “la mare”. Deixant de banda que una unió matrimonial s’ha contret per voluntat manifesta de les dues parts (cosa que no ha passat entre Catalunya i Espanya) és curiós que qui fa aquesta comparació sempre considera que “el pare” és Espanya i “la mare” és Catalunya. Per què aquesta assignació? Estem atribuint autoritat al pare i acceptació a la mare? El pare i la mare tenen rols asimètrics en una relació que se suposa que hauria de ser simètrica? La mare no té dret a separar-se si ho vol? El pare té dret a utilitzar la força per evitar aquesta separació?

I, finalment, la tragèdia de la frontera. Com si creuar una frontera entre Catalunya i Espanya hagués de ser un drama. Pensa en l’última vegada que vas anar a França, o a Itàlia, o a Andorra, o a qualsevol altre país. Segur que vas creuar la frontera i no hi va haver cap problema. No et van fer mal, ni se’t va partir el cor, ni vas notar com si una part de tu es quedés enrere. Enlloc d’inventar problemes que no existeixen el debat serà més eniquidor si els dependentistes aporten arguments que ens facin valorar positivament la possibilitat de quedar-nos a Espanya. És el que estem demanant des de fa 5 anys, de moment, sense resposta.

Si al final Catalunya ha d’estar encadenada a Espanya per força i contra la seva voluntat, la reflexió haurà de ser: realment és aquesta l’Espanya que volem?

Joan-Salvador Vilallonga

Psicòlegs per la Independència (Assembla Nacional Catalana)