Malgrat aquesta cuina tan barroera, valencians, balears i catalans continuen rebent molt menys del que aporten. Els valencians, malgrat estar per sota del nivell mitjà de riquesa, també hi aporten.
Així doncs, deixant a part Madrid, la gran mentida estadística d'Espanya, només els territoris que parlen variants del català, tenen dèficit fiscal amb l'Estat. Un saldo negatiu conjunt de -10.222 m€. L'Estat roba de mitjana a valencians, mallorquins i catalans 757€ per habitant.
Anem ara a la mentida estadística amb M de Madrid (i de Montoro). L'invent de la Comunitat Autònoma de Madrid tenia mala llet. Per camuflar la realitat històrica i immanent que Madrid és la capital de la Gran Castella, i per augmentar el pes polític castellà al conjunt del mapa de l'Espanya autonòmica es van constituir sis comunitats autònomes, on n'hi hagués pogut haver una de sola.
Cantàbria i Rioja, formaven part històricament de Castilla y León, però en canvi, es van segregar com a territoris tampó d'Euskadi. I al sud, a l'espai clar d'influència econòmica, cultural i social de Madrid, es creen Castilla-La Mancha, Extremadura i Madrid. Sis poders autonòmics castellans per tenir l'hegemonia en el marc de l'Espanya autonòmica de les 14 autonomies no forals, ni especials (Canàries). Sis castellanes més dues de l'Andalus, igual a vuit. Majoria de control de qualsevol taula territorialitzada.
Però hi ha un efecte encara més pervers: el camuflatge estadístic de la concentració del poder econòmic. Agafin vostès un compàs, centrat a Barcelona i allarguin-lo fins al punt més distant de Catalunya, Lés a la Val d'Aran. Aquest cercle representaria l'àrea d'influència de la capital catalana. Àrea que seria la mateixa si s'hagués creat una comunitat autònoma anomenada Barcelona i que només abastés l'actual província.
Doncs bé, agafin el mateix radi de compàs i situïn-lo a Madrid. Veuran com la mateixa àrea definida pel compàs comprèn la quasi totalitat de Castilla y León, tota Castilla-La Mancha i més de la meitat d'Extremadura. O sigui que si haguéssim d'homologar per fer comparatives serioses hauríem de prendre aquest àmbit sencer. Mesura que, de fet, és la que recomana la UE quan planifica molts cops a nivell de NUT2, macroregions. La Gran Castella i els Països Catalans es mouen entre 10 i 12 milions de persones. Si agafem aquesta nova òptica, què ens apareix? Que com que estadísticament les perifèries madrilenyes estan per sota de certs llindars de riquesa, en tenir personalitat política diferenciada, tenen accés als ajuts extraordinaris de la Unió Europea i de la caixa de pseudosolidaritat de l'Estat Espanyol. És un autèntic escàndol el que ha passat durant dècades quan la Unió Europea i els fons catalans han finançat el desenvolupament de les infraestructures i del desenvolupament industrial de l'àrea metropolitana de Madrid: Guadalajara, Toledo, Segovia, Àvila, pel simple fet que formalment no formen part de la Comunitat Madrilenya. En dades de la balança maquillada la zona d'influència de Madrid (Castella sense Madrid) rep 7.879 m€. Que signifiquen uns 1.390 € per habitant de superàvit, contra el dèficit de 757€ per cada català/valencià/balear. I això fent trampes!
Quines altres trampes? L'efecte seu. Primer. Madrid aparenta pagar més impostos perquè la centralització a la capital de l'Estat de les seus de les companyies multinacionals i especialment les del capitalisme del BOE, fan que empreses que tenen els seus clients i fins i tot les seves àrees de producció a la perifèria de l'Estat, ingressin els seus impostos a Madrid. Exemple Endesa: 40% de clients a Andalusia, 40% a Catalunya; seu a Madrid amb prop d'un miler d'alts càrrecs vivint a costa de la nacionalitzazació i centralització que l'Estat del capitalisme de la casta va fer en el seu moment.
Segon efecte seu. Espanya a diferència de França no és només un estat centralista (amb decorat autonòmic) sinó que és un estat concentrat. A França diverses instal·lacions nacionals estan escampades per les capitals perifèriques. A Madrid hi ha concentrat tiot allò que és nacional: teatre, òpera, Museu, etc. Llavors la comptabilitat que reparteix els costos d'aquestes instal·lacions i els seus beneficis proporcionalment als habitants de tiot l'Estat, és de triler de les Rambles. Perquè diguin-me quin percentatge de catalans han estat usuaris mai d'alguna d'aquestes instal·lacions? Diguin-me quants treballadors valencians tenen salari en alguna d'aquests instal·lacions nacionals? Presentin-me quants mallorquins són subministradors habituals d'aquestes institucions o donen servei als treballadors que s'hi ocupen? Doncs, està molt clar que a Madrid amb aquests càlculs li rebaixen brutalment la partida d'allò que reben de fet els madrilenys en serveis, llocs de treball i activitat econòmica induïda. Per això, en cap cas són creïbles les xifres de suposat dèficit fiscal de Madrid.
Hi ha finalment un efecte conjuntural perfectament documentat. Quan hi ha crisi econòmica, Catalunya té menys dèficit fiscal perquè fa menys ingressos. Mentre Madrid on es concentra el Capitalisme financer i del BOE, mai experimenta els nivells de crisi d'una economia productiva.
Aquesta gran mentida del Madrid solidari, vaig tenir ocasió de denunciar-la al Parlament de Catalunya quan els independentistes representàvem a tot estirar el 7% de l'electorat, a meitat dels anys 90. Busquin els arxius parlamentaris. Saben què és la sensació de soledat davant la denúncia?
En tot cas, ara, un dia abans de fer públiques les xifres d'aquesta gran mentida ha aparegut un informe sobre el nivell de riquesa territorialitzat a paritat de poder adquisitiu. Això vol dir, rectificar les dades fredes estadístiques que adjudiquen un PIB per càpita sense tenir present que el cost de la vida a cada territori és molt diferent.
Catalunya té menys poder adquisitiu en raó del seu desenvolupament inflacionari, però sobretot, pel sobrecost dels serveis sanitaris, escolars i culturals, més privatitzats i no subvencionats que en altres llocs de l'Estat . Conclusió: Catalunya lidera per la cua la capacitat de poder adquisitiu. Mentre Extremadura té un 30% més de capacitat adquisitiva.
En vista de tot plegat, i recordant la intervenció que feu el nou President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, potser caldrà que l'himne valencià que comença amb "Per a ofrenar noves glòries a Espanya..." passi a ser l'himne comú dels Països que parlen català/valencià, amb la lletra canviada: "Per a ofrenar el nostre espoli a Espanya..."
Font: in.directe.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada