A mesura que s'apropa la data del 27-S cada vegada penso més en aquells que ja no hi són i que no podran viure aquesta gran jornada que representarà la victòria de l'independentisme. La gran jornada que representarà, després de més de 300 anys, la recuperació de la llibertat i l'inici de la construcció de la nova República catalana independent.
Penso en els meus pares... Penso en amics que he anat perdent pel camí... Penso en aquells companys amb els quals vam iniciar junts aquesta extraordinària història que ha acabat sent l'Assemblea Nacional Catalana...
Penso en molta gent... també en aquells que no he conegut personalment... Penso en tanta gent anònima que no ha passat als llibres d'història, però que durant més de 300 anys ha fet possible que nosaltres siguem aquí, a les portes de la independència.
Des del Tractat dels Pirineus (1659) i les revoltes catalanes al nord dels Angelets de la Terra entre els anys 1667 i 1675, fins a l'actualitat, el poble català ha tractat sempre, des de diferents opcions i ideologies, recuperar les llibertats perdudes.
Per un tema generacional, em permetreu que faci esment i recordi el que anomenem "l'independentisme modern" o "l'independentisme d'esquerres". Un independentisme que per a mi comença després de la Guerra Civil espanyola amb el Front Nacional de Catalunya i que es consolida amb el naixement del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).
A partir dels anys setanta del segle passat, i durant unes quantes dècades, són els homes i dones que es mouen a l'entorn del PSAN, de l'IPC, de l'MDT, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i d'altres organitzacions, els que mantenen viva la lluita per la independència. Són la gent que és perseguida i durament reprimida. Són els que pateixen exili i presó i són els que, malauradament, fins i tot hi perden la vida.
Des del final de la Guerra Civil fins pràcticament el 1987, quan es produeix la Crida Nacional a ERC per intentar aglutinar la nova generació independentista, aquesta gent van romandre sols en una lluita dura i desigual contra el franquisme i contra els seus hereus de la transició. Una solitud que encara es va allargar uns quants anys més... Només cal recordar l'any 1992, amb l'Operación Garzón que va acabar amb la detenció de més de cinquanta independentistes.
En aquests moments històrics que estem vivint, quan només resten 33 dies per unes eleccions plebiscitàries que ens han de conduir a iniciar un procés constituent que acabarà amb la proclamació de la nova República catalana independent; quan, afortunadament, hi ha tanta gent nouvinguda a l'independentisme, no puc més que recordar aquells anys. No puc més que recordar aquells homes i dones que ho van donar tot perquè arribéssim fins aquí.
L'independentisme no ha nascut com un bolet fa 5, 10 o 20 anys... Nosaltres no som res més que la conseqüència directa de molts anys de lluita. Nosaltres no som res més que els hereus de tot un seguit de gent, la gran majoria anònima, que ha treballat, que s'ha jugat la llibertat i la vida per aconseguir la llibertat.
I a mesura que s'apropa el 27-S intento recordar-los. Intento esprémer la memòria per recordar-los.
I el 27-S, quan dipositi el meu vot dins la urna, ho faré també per tots ells.
Font: Bona Feina!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada