La gent d'Estelada 2014, que em va convidar fa poc, conjuntament amb en Pere Martí, a fer una presentació sobre el meu llibre "Anatomia d'una ruptura", em va demanar fa alguns dies alguna aportació per al seu blog sota el lema "per què vull un estat propi".Acabo d'enviar-los aquest text breu (inferior a 2.000 caràcters) que comparteixo a continuació. Un resum de raons heterogènies i poc acadèmiques, que identifico prou transversals.
PER QUÈ VULL UN ESTAT?
Vull un estat propi com a espai de protecció i seguretat respecte a una Espanya real d’escassa tradició democràtica, que no dubta a violentar els drets humans, individuals i col·lectius, a sacrificar la democràcia, per mantenir la seva unitat, i el que és pitjor, la seva jeràrquica i opressiva estructura de poder.
Vull un estat propi, proper i controlable per la ciutadania, per participar en la presa de decisions col·lectives sobre el present i el futur. Per muntar una nova manera de fer, tot prescindint dels errors aliens. Per, a la manera espriuana, bastir un “nord enllà”, on la gent sigui “rica, culta, lliure, desvetllada i feliç”.
Vull un estat propi per trencar amb l’anterior, i així compensar el patiment dels meus avantpassats, que han conegut segles d’absurdes guerres colonials, dècades de dictadures sagnants, guerres civils amb la intenció que una privilegiada minoria (i els descendents que actualment ocupen els espais de decisió) poguessin mantenir el control i l’hegemonia per damunt les persones.
Vull un estat propi per la voluntat de viure sense necessitat de psicoanalistes, car és dur romandre sota un estat aliè on neguen la teva existència els dies parells, i et menyspreïn els senars. Vull un estat per la voluntat de responsabilitzar-me dels errors propis i no haver de rebre les conseqüències dels aliens.
Vull un estat propi perquè deixin de dir-me que m’estimin (com es pot estimar a un gos o una tortuga) i comencin a respectar-me pel que sóc o vull ser.
Vull un estat propi en el qual pugui reinventar, redefinir, reconstruir lliurement la meva identitat sense que res ni ningú em digui com he de ser, què he de pensar, com m’he de sentir, què he de creure o com he d’actuar.
I, finalment, com deia D. H. Lawrence, vull un estat propi per fer una “sana revolució”, “per gaudir i divertir-nos”.
Font: in.directe.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada