Núria Bosch: «La independència és possible»

Finalment, ha arribat l’hora de decidir mitjançant les urnes el futur de Catalunya el 27 de setembre. No es pot esperar més. S’han gastat moltes energies per arribar fins aquí.

El tret de sortida de l’anomenat procés independentista es pot situar en la manifestació del 10 de juliol del 2010 en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Ara bé, la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012, amb un milió i mig de participants, va significar la presentació oficial al món del desig de molts catalans de poder decidir el futur del seu país i, alhora, de la seva voluntat perquè els partits catalanistes assumissin el dret a decidir com a objectiu polític.

Des de llavors, el procés ha anat fent camí i ampliant-se, malgrat haver passat per moments complicats. En lloc de poder dedicar-se plenament a debatre els avantatges i els possibles problemes de la independència, s’ha hagut de dedicar molt de temps a parlar del procediment, de com podem exercir el dret a decidir, a causa de la intransigència de l’estat espanyol a l’hora d’autoritzar un referèndum o consulta per conèixer la voluntat dels catalans.

L’estat espanyol ha posat molts entrebancs al procés perquè morís. Hi ha hagut moments en què l’Estat ha cregut que ho aconseguia, però no ha estat així i ara el procés està més viu que mai, i és possible que el 27-S guanyin els partidaris de la independència de Catalunya. No obstant això, hi ha dos sentiments que poden fer que aquests siguin majoria o no: la por i el derrotisme.

Hi ha ciutadans que, sentimentalment, voldrien una Catalunya independent, però tenen por del que podria passar perquè suposa un estadi desconegut. Tenen dubtes, sobretot de tipus econòmic. ¿Es cobraran les pensions? ¿Catalunya sortirà de la Unió Europea (UE)? ¿Marxaran les empreses? ¿Catalunya s’empobrirà? Aquests dubtes estan propiciats pels contraris a la independència i el govern espanyol, que llancen contínuament missatges catastrofistes i sembren el dubte sobre les conseqüències econòmiques de la independència, precisament perquè la por faci que els ciutadans hi votin en contra. És molt probable que, en les properes setmanes, aquests missatges vagin en augment.

Un altre sentiment que pot anar en contra del vot independentista és el derrotisme. Hi ha qui creu que la independència és impossible, que es faci el que es faci l’estat espanyol mai es mostrarà favorable a negociar, que la comunitat internacional tampoc ajudarà i que fins i tot la Unió Europea no ho posarà fàcil. Per tant, el millor és deixar-ho córrer. Aquest sentiment, que es pot qualificar de derrotista, també es veu alimentat pels contraris a la independència, que no fan altra cosa que negar tota possibilitat d’èxit al procés secessionista.

Així doncs, durant la campanya per a les eleccions del 27-S les forces favorables a la independència han de lluitar contra aquests sentiments. En primer lloc, s’ha d’explicar que els beneficis de la independència superen els costos amb escreix i que Catalunya és econòmicament viable com a estat independent. Hi ha molt material disponible sobre aquest tema, elaborat per experts i acadèmics de prestigi que aclareixen dubtes i introdueixen racionalitat en els aspectes més problemàtics.

En segon lloc, cal posar l’èmfasi en el fet que la independència és una oportunitat única per fer una societat millor, més justa i amb més oportunitats per a tothom. Amb la independència no es resoldran tots els problemes, i segurament també hi haurà equivocacions, però es podrà fer tot allò que l’estat espanyol, amb les seves polítiques, no deixa fer. L’alternativa és anar suportant els alts costos de la dependència amb Espanya i quedar-se com fins ara: amb un gran dèficit fiscal, una manca d’inversions per part de l’Estat, l’ofegament financer de la Generalitat derivat d’un finançament inadequat, l’aplicació de polítiques contràries a la llengua i la cultura catalanes, la pèrdua competencial per part de la Generalitat provocada pel procés de recentralització del govern espanyol... i així un llarg etcètera. I també cal dir que pretendre canviar tot això, intentant reformar l’estat espanyol, és perdre el temps. Després de 300 anys d’intentar-ho, no s’ha aconseguit.

En tercer i últim lloc, s’ha de dir que la independència de Catalunya és possible si una majoria de catalans hi donen suport. La força dels catalans ha de venir de les urnes. Ha de ser una força democràtica i pacífica. Segurament, en primera instància, l’estat espanyol es negarà a negociar malgrat que els partidaris de la independència obtinguin una àmplia majoria. Però els països de llarga tradició democràtica i la mateixa UE, on la democràcia forma part de la seva idiosincràsia, no poden girar l’esquena al mandat de les urnes.

Si la UE considera que la independència de Catalunya és inevitable, perquè així ho volen la majoria de catalans democràticament i pacíficament, deixarà de considerar el procés sobiranista un assumpte de la política interna de l’estat espanyol.

Aleshores, Europa jugarà un paper important en el procés i intentarà minimitzar els costos de transició que molts temen, ja que la manera en què aquesta transició es faci pot acabar afectant la mateixa UE de ple (generant inestabilitat en l’euro i en l’economia europea). Per tant, a instàncies de la UE, l’estat espanyol es veurà obligat a negociar i Catalunya esdevindrà un estat independent.

Font: ara.cat