Empar Moliner: "Un senyor poderós"

El senyor es repenja al costat de la porta de sortida amb un entrepà a la mà, que deu ser per al fill. Els altres pares se’l miren amb recel, perquè podria ser ell. Es veu que va formar part de les llistes d’Alianza Popular. Corre el rumor que hi podria haver un pare que podria ser el que demana l’ensenyament en castellà. És ell? No pot ser ningú més. No pot ser cap dels estrangers (anglesos, xinesos, andalusos, suïssos...) que també duen els fills a aquesta escola, perquè estan a favor de poder votar i de l’ensenyament en català. Qui més qui menys se’l mira de cua d’ull. Tothom intenta escatir algun gest que el delati. Porta el berenar amb paper de plata. Ja ningú porta el berenar amb paper de plata, ell sí. És un indici? L’indici que ell prefereix les coses “com abans”?

Un pare va tenir-hi un problema i en van parlar. Són veïns. Tothom té problemes amb tothom, això no seria rellevant. Però ell diu que li va etzibar: “Val més que no aparquis més a casa meva, perquè si ho fas encara aniré a l’escola a reclamar ensenyament en espanyol. Que ganes no me’n falten. Si se m’inflen els collons hi aniré”. Va amenaçar-lo amb això, perquè és una amenaça que ell pot fer. Els altres, tot i que siguin majoria, haurien d’acotar el cap i acatar la llei. Si aquest senyor vol, pot canviar la vida de l’escola i de tots els nens. Ell té el poder. El seu vot val més que el dels indígenes. Si ell ho decideix, l’ensenyament de tots els fills de tots els seus veïns es farà en espanyol. És com una mena de dret de cuixa. Es pot llevar i dir: “Vaig a fotre’ls”. Perquè seria fotre’ls. El seu fill parla molt bé en castellà. Més que ell, per cert, que no pot evitar l’accent català i diversos girs lingüístics dignes dels personatges de Santiago Rusiñol. Però tant li fa, perquè aquest home, avui, finalment és poderós.

Font: ara.cat