EL FI ANALISTA de l’actualitat va ridiculitzar els referèndums populars, eren patètics, mai arribarien a Barcelona i no tindrien cap conseqüència. Va concloure que la mani del 10-J (2010) era la foguerada típica catalana, de les que s’apaguen quan ens hem desfogat. Va predir que Mas no anava de debò reclamant el pacte fiscal. I que la mani de l’11-S del 2012 punxaria, era massa radical en els plantejaments i Catalunya no és així. Després va deixar ben clar que Mas no s’atreviria a convocar eleccions el 2012. Quan CiU no va obtenir la majoria absoluta, va advertir que Mas plegaria perquè seria incapaç de configurar un govern. I, més tard, va sentenciar que l’acord amb ERC era feble, inviable i no duraria ni tres mesos. Se’l veia convençut també que la Via Catalana seria un fracàs organitzatiu i de participació. Més endavant va assegurar que mai no hi hauria acord per la data i la pregunta. Fa vuit dies va veure claríssim que el relleu reial frenaria el procés. I, per descomptat, que CiU votaria sí a la llei exprés al Congrés. Ahir el fi analista celebrava que el penúltim cop d’efecte de Duran havia trencat el sobiranisme. Començo a estar preocupat pel fi analista. Potser algun dia algú s’adonarà que l’actualitat i ell fa almenys quatre anys que no coincideixen ni per casualitat, ni per error. Això sí, li reconec la fidelitat als seus principis, que li impedeixen connectar amb res que s’assembli a la realitat, però el fan del tot coherent en la línia argumental de ficció de la seva cadena d’errors analítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada