divendres, 13 de juny de 2014

Matthew Tree: "No és el que et penses"

Al llarg dels últims dos anys, cada cop que algun mitjà de comunicació estranger es digna a fer un reportatge (o publicar un breu) sobre algun esdeveniment relacionat amb el procés sobiranista català –com ara la manifestació del 2012; o la Via del 2013; o la tria de la data de la consulta; o bé els resultats catalans a les últimes eleccions europees (però no pas el Concert per la Llibertat, que els periodistes estrangers van obviar com un sol home)– els mitjans catalans reaccionen amb entusiasme; i si el mitjà en qüestió és el Financial Times –llegit per les elits polítiques de bona part del planeta, Brussel·les inclòs– doncs als mitjans catalans els falta poc per llançar coets dels cars.

Obliden –oblidem tots– que les mateixes elits que llegeixen el FT estan també influenciades per l'opinió pública dels seus votants respectius. I que, al contrari que els periodistes ben informats de l'esmentat diari anglès, la majoria d'aquests votants - sobretot els votants dels sis països imprescindibles per garantir el reconeixement d'un Estat català (els Estats Units, Anglaterra, França, Alemanya, Israel i el Vaticà, segons Josep-Lluís Carod-Rovira i d'altres analistes) – encara no en saben res (o en saben ben poca cosa) de Catalunya, i ni tan sols poden ensumar la immensitat històrica de tot el que està passant aquí. A tall d'exemple: al moment d'escriure això (2/6/14), el rei d'Espanya acaba d'abdicar i la premsa internacional – que n'ha fet molt de ressò, de l'abdicació, ha insistit que el rei ho ha fet a causa d'una pèrdua de prestigi lligada a caces d'elefants botswanesos i gendres presumptament corruptes. Pot ser que aquests factors tinguin una certa importància, és clar, però cap periodista estranger ha explicat als seus compatriotes que el factor número u, segurament, és la necessitat de l'estat de tenir un cap prou creïble per reconduir el procés sobiranista català, atès que els polítics espanyols són incapaços de fer-ho. Com a mínim, s'hauria pogut esperar que la premsa estrangera hagués fet alguna referència, per petita que fos, al factor català; però no.

De fet, la imatge de Catalunya a l'estranger continua sent el que ha estat al llarg dels últims dos anys: nebulosa i vagament negativa. Feia més de dos anys, és clar, senzillament no existia. A l'estranger, a partir de la manifestació del 2012, la gent sap que existeix, però tenen una idea molt poc clara de què és. I explicar què és (atès que se'n sap tan poca cosa) vol dir explicar-ho tot, fil per randa, des de Guifré el Pilós fins a l'últim disc dels Brams, passant per la història, la cultura, la literatura, la política, i l'estructura social del país. Ras i curt, acabaríem fent de mestretites insuportables i avorriríem els nostres interlocutors com unes ostres. Per tant, potser la manera més concisa d'aclarir la situació als estrangers, és explicar el que Catalunya no és.

Primer: no és pas una regió espanyola pròspera que ara es fa dir país o nació per poder agafar els diners i córrer (que és la imatge de Catalunya més estesa actualment a la premsa internacional).

Segon: al contrari de la majoria dels països europeus, no té cap sentit d'identitat ètnica: per raons històriques i geogràfiques no hi ha – no hi poden haver - catalans de raça; i un símptoma d'aquesta no-etnicitat tan refrescant és que Plataforma per Catalunya - l'equivalent local dels partits anti-immigració (i racistes) europeus (UKIP a Anglaterra, El Partit per la Llibertat de Holanda, el Front Nacional francès, etc.) - no té representació parlamentària.

Tercer: el procés sobiranista no és un procés tancat, sinó obert a qualsevol que hi vulgui participar, vingui d'on vingui, tingui el fenotip que tingui, parli l'idioma que parli.

Quart: la consulta no és pas un referèndum, sinó un intent de descobrir quin futur polític una majoria de catalans desitja (només el 20% dels catalans no volen votar en aquesta consulta).

Cinquè: la majoria dels catalans que desitgen la independència política de Catalunya no volen crear una rèplica de l'Estat espanyol, sinó un país més transparent, més just i més equitable: la independència política s'associa al progrés social.

Sisè: el procés sobiranista català no és nacionalista en el sentit tradicional de la paraula, o sigui: no exalta la nació catalana, no prima els catalans per damunt d'altres poblacions, no va en contra dels espanyols (però sí en contra del poder central espanyol), no vol privar cap ciutadà de la seva nacionalitat, sinó afegir-n'hi una altra si el ciutadà en qüestió ho desitja.

Setè: el procés sobiranista català està motivat per una barreja de raons històriques, sentimentals, econòmiques, lingüístiques, culturals i personals: cada ciutadà independentista és un món.

Vuitè: tan complex és, doncs, el procés sobiranista, que podríem dir fins i tot que és post-nacionalista. Un model a seguir en una Europa que sembla haver perdut el senderi cultural fins al punt que la màxima aspiració dels països que la constitueixen sembla ser tancar les seves fronteres amb pany i clau alhora, tornar al nacionalisme estatal colèric que feia tanta furor fa un centenar d'anys.

Personalment, no dubto que si aquesta informació es transmetés eficaçment – si més no, als sis països que segons en Carod-Rovira i d'altres, són imprescindibles – hi hauria un canvi considerable en la visió que els ciutadans estrangers tenen de Catalunya. Com transmetre-la, però? Ni idea. Però, que no tenim facultats de comunicació i periodisme a les deu universitats catalanes actuals? Elles sí que deuen tenir idees: per fer vídeos, videoconferències, webs, tuits, i el que faci falta. Que s'hi posin, doncs. No?

Font: catdem.org

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada