Ho publicava ahir l'agència France-Press: Pujol és el símbol més evident del profund canvi de mentalitat que ha viscut el nostre país. Del pactisme a l'independentisme. Ja no hi ha res més a fer. 30 anys buscant l'encaix. Defensant la pedagogia. Pregonant la construcció comuna. I res. Ha arribat a la conclusió –ell i tot plegats- que no hi ha res més a fer. Del Tagamanent al Perelló. De la Catalunya destruïda a la Catalunya completa. L'evolució de Pujol és l'evolució del país. I ell l'ha sabut interpretar millor que ningú. Com un termòmetre. El que va liderar durant 23 anys aquest país, el passat 11 de setembre va anar al Perelló per ser una bàula més d'aquella immensa cadena humana. Al Perelló com un més. Entre la gent.
30 de novembre de 1981. Cercle Català de Madrid. Pujol fa un any que, contra tot pronòstic, ha estat investit president de la Generalitat de Catalunya. El 126è. És el seu primer discurs com a president a la capital de l'Estat: “Quisiera haber ayudado a comprender que Cataluña es una realidad que viene de lejos, que se ha ido forjando gracias al esfuerzo de mucha gante, que se ha ido forjando a través de su propia interiorización, però también a través de una confrontación dialéctica y de una colaboración con el resto de pueblos de España. Y este hecho aparece, o reaparece, animado de una gran ilusión. De la gran ilusión de ser catalan, y de poder ser constructiva y eficazmente español”.
3 anys més tard el diari ABC escolliria Pujol com a espanyol de l'any. Era l'home de moda. A Espanya era vist com un constructor. Com un dels artífexs del miracle espanyol. A l'any 96, però, aquells que abans l'aplaudien per les espanyes seran els que l'aniran acorralant i l'impulsaran cap a l'independentisme. Allà va començar tot. "Pujol enano habla en castellano".
29 de març del 2011. Universitat Pompeu Fabra. Fa set anys que Pujol ha deixat de ser president. La seva formació política ha viscut set anys a l'oposició. Ara, però, torna a governar. En aquest temps ha viscut de tot. "Apoyaré la reforma del Estauto que apruebe el Parlamento de Cataluña". El fracàs de la reforma de l'Estatut impulsada pel govern Tripartit –amb la col·laboració de CiU- ha estat el punt culminant. Pujol surt en escena davant de molta expectació mediàtica: “Durant quaranta o cinquanta anys he procurat convèncer els catalans que no creien en la possibilitat d’una Catalunya dins del marc espanyol. Ara aquests arguments no els tinc. Ara només tinc el de la molt gran dificultat d’assolir la independència. Molt gran. És veritat que han passat i passen coses al Món que eren tan difícils com ho pugui ser la independència de Catalunya. També és veritat que, si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”.
Pujol ha canviat. El President que abans practicava la pedagogia de l'encaix, ara reconeix que ja no té arguments per negar-se a la independència. El canvi d'opinió de Pujol –com el de molta altra gent- ha estat el resultat d'un llarg procés. No és fruït de cap conjuntura circumstancial ni de cap càlcul estratègic. Tampoc, és una esbravada momentània. Ho explica magistralment en la conferència del 29 de març del 2011. Va citant, un a un, els principals greuges que l'han conduit a deixar de creure en la possibilitat de ser català dins d'un projecte espanyol, per acabar amb una conclusió clara i taxativa: en la situació actual només hi ha dues opcions: l’esborrament gradual o la independència.
5 de novembre del 2012. Fa un any que el PP ha tornat a guanyar les eleccions amb una de les campanyes més anticatalanismes que s'han vist mai. Pujol és entrevistat al programa "Hoy por hoy" de la Cadena Ser: "Si ahora hubiese un referéndum, yo votaría por la independencia. Cataluña está preparada para la independencia. No podía haberlo imaginado hasta hace dos o tres años. Lo traumático es seguir como estamos, la independencia es difícil, pero posible".
I aquí estem. L'evolució sobiranista de Pujol ha estat paral·lela a la majoria de ciutadans de Catalunya. Molts no volien fer aquest camí, però s'hi han trobat abocats. La majoria de catalans voldrien"ser catalanes y poder ser constructiva y eficazmente españoles”com defensava Pujol l'any 81. El problema és que no els hi han deixat ser. No ens han deixat. Ens han anat acorralant i només ens han deixat una sortida. Un únic camí. I és el que estem fent. Del Tagamanent al Perelló.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada