Si la successió reial hagués tingut lloc fa només 4 o 5 anys, les conseqüències haurien estat devastadores per a l'independentisme. L'onada de simpatia popular davant el conte de fades del príncep i la plebea hauria estat considerable. Els cops de colze que es produïen en les primeres edicions de la trobada anual de la Fundació Príncep de Girona entre la burgesia provinciana, per sortir a la foto, s'haurien multiplicat. La primera visita dels nous reis a Barcelona hauria sigut una desfilada en tota regla, saludant iaies i minyones amb la revista Pronto sota el braç. Sortosament, en aquests 4 o 5 anys el país ha fet un salt endavant tan enorme que els escenaris descrits, absolutament plausibles, ara ens semblen impossibles. Una minoria (amb molt de poder, però minoria al cap i a la fi) ha posat les fitxes en una hipotètica intervenció de Felip que, deus ex machina, resoldrà el conflicte i convertirà Espanya en un Neverland federalista. L'esperança s'ha esvaït tan bon punt el nou monarca ha obert la boca. Vestit de militar, ha deixat clar que en aquesta nació única que és Espanya només hi ha lloc per a un sano regionalismo. Una mica de diversitat, sí (“Girona”, “Espriu” i “moltes gràcies”), però entesa com una altra manera de ser espanyol. Un record per a les víctimes d'ETA, però cap per als milers d'avis encara a les cunetes. I, encabat, a passejar en el descapotable del Generalísimo cap a la Plaza de Oriente. El rei ha parlat. Ara ens toca parlar a nosaltres. A les urnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada