MONTELLÀ. Fa uns dies vam sentir Joaquim Gay de Montellà, president de la patronal catalana, demanant un “pacte institucional” que reconegui “la realitat nacional de Catalunya” i que sigui refrendat per la població catalana en una consulta. A molts els poden semblar paraules buides, però segur que per al senyor Gay de Montellà i el seu entorn social es tracta d’una declaració d’una audàcia inusitada. I, en termes històrics, ho és. Però la patronal mai no es llança de cap a una piscina buida. És a dir: no m’estranyaria que Duran i Lleida, Joan Rosell, Isidre Fainé i potser alguns alts representants dels governs espanyol i català sabessin que Gay de Montellà pensava llançar aquest globus sonda. Potser no només ho sabien, sinó que el van empènyer a fer-ho. Per veure què passa. Per preparar el terreny. Per calibrar les reaccions d’uns i altres. I ja hem vist què ha passat: algunes reaccions airades a la caverna, i poca cosa més. No ha caigut la borsa. ¿S’acosta potser el moment perquè parli algú de més amunt en els mateixos termes?
SUBSTÀNCIA. Però parlem de la reforma de la Constitució, o d’un pacte bilateral que singularitzi l’estatus de Catalunya? De no aplicar la llei Wert i un concert econòmic amb topalls? Ha de ser una proposta prou ambiciosa perquè no sembli l’almoina de sempre, però prou vague perquè doni pas a un inacabable procés de negociació i aplicació legislativa, fins que la cosa arribi a mans dels advocats de l’Estat i li treguin tota la substància. Mentrestant votarem, potser, però els que vulguin l’estat propi hauran de votar no, i el no voldrà dir seguir com fins ara. Com en els referèndums de 1978 i 2006. Aquest procés pot durar anys i acabar exactament en no res. Com l’Estatut que Zapatero, Mas i Duran van vendre com l’encaix definitiu. Però per a la gent de la tercera via tot això és secundari; el més important ara mateix és refredar la tardor calenta, fer seure la Generalitat a negociar (les pressions en aquest sentit seran enormes), per desmuntar el 9-N, i si hi ha sort afavorir el trencament entre CiU i ERC, que d’aliances alternatives no en faltaran. Si això passa, no dubto que les nacions d’Europa i del món ens aplaudiran, com ho fa el públic després de gaudir d’una bona representació teatral.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada