Toni Soler: "Quan caigui el teló"

ZAPATERISME. El calendari ofega i l’agenda catalana treu fum. L’objectiu de l’Estat ha de ser treure ferro a aquestatardor calenta que hauria de culminar el 9 de novembre. Som a finals de juny, l’agost és inhàbil i el setembre serà un compte enrere per a l’enèsima demostració popular de la Diada. Per tant, si passa alguna cosa ha de ser en les pròximes tres setmanes. Qui vulgui fer una proposta, ha de parlar ara o callar per sempre; no és estrany que Duran i Lleida s’esgargamelli demanant un gest que eviti (o li eviti) encarar el desenllaç inevitable amb un milió i mig de persones al carrer. Com és obvi, el sentit comú ens diu que el que no s’ha resolt en quatre anys -comptant des de la sentència sobre l’Estatut- no es resoldrà en un termini tan breu. Però del que es tracta aquí no és de resoldre el plet català, sinó de mostrar ganes de resoldre’l, que és molt diferent. És una mena de zapaterisme evolucionat. Certes ments preclares consideren que amb una solemne declaració de bones intencions n’hi haurà prou per esquerdar el bloc sobiranista. I si ho diuen és perquè algú, a Catalunya, els ha dit que no van errats.

MONTELLÀ. Fa uns dies vam sentir Joaquim Gay de Montellà, president de la patronal catalana, demanant un “pacte institucional” que reconegui “la realitat nacional de Catalunya” i que sigui refrendat per la població catalana en una consulta. A molts els poden semblar paraules buides, però segur que per al senyor Gay de Montellà i el seu entorn social es tracta d’una declaració d’una audàcia inusitada. I, en termes històrics, ho és. Però la patronal mai no es llança de cap a una piscina buida. És a dir: no m’estranyaria que Duran i Lleida, Joan Rosell, Isidre Fainé i potser alguns alts representants dels governs espanyol i català sabessin que Gay de Montellà pensava llançar aquest globus sonda. Potser no només ho sabien, sinó que el van empènyer a fer-ho. Per veure què passa. Per preparar el terreny. Per calibrar les reaccions d’uns i altres. I ja hem vist què ha passat: algunes reaccions airades a la caverna, i poca cosa més. No ha caigut la borsa. ¿S’acosta potser el moment perquè parli algú de més amunt en els mateixos termes?

SUBSTÀNCIA. Però parlem de la reforma de la Constitució, o d’un pacte bilateral que singularitzi l’estatus de Catalunya? De no aplicar la llei Wert i un concert econòmic amb topalls? Ha de ser una proposta prou ambiciosa perquè no sembli l’almoina de sempre, però prou vague perquè doni pas a un inacabable procés de negociació i aplicació legislativa, fins que la cosa arribi a mans dels advocats de l’Estat i li treguin tota la substància. Mentrestant votarem, potser, però els que vulguin l’estat propi hauran de votar no, i el no voldrà dir seguir com fins ara. Com en els referèndums de 1978 i 2006. Aquest procés pot durar anys i acabar exactament en no res. Com l’Estatut que Zapatero, Mas i Duran van vendre com l’encaix definitiu. Però per a la gent de la tercera via tot això és secundari; el més important ara mateix és refredar la tardor calenta, fer seure la Generalitat a negociar (les pressions en aquest sentit seran enormes), per desmuntar el 9-N, i si hi ha sort afavorir el trencament entre CiU i ERC, que d’aliances alternatives no en faltaran. Si això passa, no dubto que les nacions d’Europa i del món ens aplaudiran, com ho fa el públic després de gaudir d’una bona representació teatral.

Font: ara.cat