"Hi ha hagut tota la tropa de (suposats) federalistes, que mai van gosar criticar el tinglado centralista, i han acabat en el quadre d'honor del nacionalisme espanyol"Quan les lleis provenen d’èpoques molt allunyades en el temps i les circumstàncies, només són respectables si es poden revalidar segons el principi democràtic. Altrament, quedaria justificada qualsevol legalitat per sempre més. Per exemple la del franquisme, que l'any 1977 era capaç de convocar referèndums i guanyar-los "democràticament". Els espanyols (una gran majoria) volen mantenir els catalans com una província espanyola, bo i apel·lant a una legalitat de 1977. Una minoria de catalans, també. Tots ells, fins fa poc, no donaven arguments. Donaven per fet que l’estatus quo era etern. Davant de la persistència catalana, han començat a donar arguments.
El primer (sorprenentment, un clàssic del feixisme) és que els catalans no es poden sentir emparats “por ese tópico estúpido de que nadie tiene derecho a pedirme que renuncie a mis ideas” (Aurelio Arteta dixit, El País). Avui molts espanyols, inclosos doctors i catedràtics i membres de las Reales Academias, es creuen amb dret a exigir a milions de catalans que renunciïn a llurs idees polítiques. I encara més: els exigeixen que renunciïn al principi democràtic. Ho fan amb l'argument a priori que tots els espanyols tenen dret a decidir sobre el destí dels catalans. Aquest plantejament nega la igualtat de drets als ciutadans.
El nacionalisme espanyol entronitza els drets dels ciutadans espanyols, però nega els de la minoria nacional catalana (nacional, car així es defineix ella mateixa i ho avalen tota mena d'evidències). A la pràctica, els ciutadans de la majoria nacional espanyola tenen un poder sobre els catalans que trenca la igualtat. Els catalans estan condemnats "democràticament" a la tirania espanyola—tirania, sí, perquè no contempla ni preveu cap mecanisme (de contrapès o de garantia de drets bàsics) legal per oposar-se a la tirania de la majoria. Tot votant "democràticament", els espanyols exerceixen la seva llibertat política al preu d'anorrear la dels catalans. No es pot votar "democràticament" que manlleves els drets polítics d'una persona, i de la mateixa manera no es pot votar "democràticament" que manlleves els drets polítics a una minoria nacional.
Dit d'un altre manera, l'establishment polític espanyol abassegadorament nega un dels principis bàsics de la democràcia representativa, segons el formulà Tocqueville. Si, quan una persona té el poder absolut, el més probable és que n'abusi, perquè no ha de passar el mateix quan el poder absolut el tenen un grup de persones? Per això calen garanties, drets inalienables de les persones i de les minories que mai (perquè són minories) podran assolir el poder. Per això és tirànic que el ministre Wert vulgui espanyolitzar els nens catalans emparat per la seva majoria absoluta.
El segon argument és essencialista, o ètnic i racial, i apel·la als sentiments i les emocions, i la tradició, que queden contraposats al principi democràtic — i de fet, l'anul·len, en l'argumentari unionista. Ens el recorden ara i adés les referències als cognoms (!). (Dit sigui de passada, Sr Duran, els expliqui d'una vegada que un dels herois del sobiranisme es diu Carrasco). Quan defensen Espanya, mai no parlen de la societat espanyola, ciutadana i plural, plena d'interessos diferents, sovint contradictoris. Al contrari, es presenten com a portaveus de una hipotètica nació espanyola, única, indivisible, ancestral, eterna. Les preocupacions de la societat espanyola real tenen poc a veure amb aquesta nació mítica i ideal — i certament no tenen res a veure amb aquests polítics que parlen com si tinguessin línia directa amb “l'anima immortal d'Espanya”.
Les enquestes ens diuen que la societat espanyola és més plural i respectuosa que els corifeus del País Mundial. Tant li fa, aquests imposen llurs emocions nacionales. Si els catalans parlen de democràcia i proposen pactar civilitzadament com implementar-la, pels nacionalistes espanyols considerar la possibilitat de la independència equival a “deteriorar los lazos afectivos con familiares, amigos o colegas”, i "romper una unidad de siglos con todo lo que esto conlleva en el plano sentimental, cultural y familiar". Per això no es pot fer, diuen, per la llagrimeta.
Si els catalans parlen d'igualtat de drets, els nacionalistes espanyols apel·len a la retòrica de les fronteres i a l'amenaça de les sancions—ells se senten amb dret a perjudicar materialment els catalans (impedint que siguin a la UE, per exemple), si aquests gosen mutilar la nació ancestral. L'ús repetit ad nauseam del mot “mutilar” i de la metàfora del cos humà (“tengo derecho a decidir si me cortan la mano”, deia un cappare del PP fa dos dies) és la prova fefaent del caràcter racial, atàvic, intangible, gairebé religiós, místic, fonamentalista del nacionalisme del PP+PSOE. I per això els sembla natural, obvi, que poden amenaçar els catalans amb sancions, que poden recórrer a la violència.
Ens podem preguntar, doncs, què significa la democràcia per aquesta nació ètnica castellanoparlant i pels seus intèrprets. Resposta: el pur exercici de la seva voluntat sense cap mena de restricció ni de respecte pels drets de la minoria catalana. La seva voluntat només la poden pensar com a hegemònica. Per tant, si els catalans no l'accepten, només pot ser per mala voluntat, o egoisme depredador, o una patologia social general. El que els espanyols decideixin va a missa (no és un acudit), i que decideixin coses no raonables ni legítimes, això al nacionalista espanyol tant li fa. En la seva política —democràtica? tirànica?— importa la decisió, el poder, no pas la reflexió. Com a molt, mig insinuen una negociació plena d'amenaces i foteses, com si els catalans fossin apatxes. D'arguments, molt pocs. Prejudicis, els que vulgueu, ben amanits i reforçats per tota la gran premsa espanyola (i també la petita), i totes les cadenes de TV espanyoles, no fos el cas que alguna ovella se’ls esgarriés del ramat.
En un futur no molt llunyà, l'obcecació del nacionalisme espanyol en l'afer Catalunya s'estudiarà a les universitats. És una conducta política que té una racionalitat pròpia, diferent de la catalana i de l'europea. Com s'ha format aquesta racionalitat que xoca amb la de la Gran Bretanya, Canadà, Suècia, i amb la dels catalans? En part, és conseqüència de l'isolament intel·lectual i polític tradicional espanyol. Això ha estat reforçat per l'oportunisme d'Aznar i la mediocritat intel·lectual del quadres del PP i del PSOE. Des del Gobierno espanyol, i des de moltes instàncies mediàtiques i plataformes de poder, han enganyat i adoctrinat els ciutadans espanyols contra Catalunya, per interessos espuris. Han relegat Catalunya a la categoria de possessió, sense identitat, sense dret ni cultura literària pròpia, sense drets històrics, una unitat administrativa com qualsevol altra província de la gran Castella, i així ha quedat plenament justificada qualsevol política, per lesiva que fos, contra els interessos materials o morals dels catalans. N'hi ha prou d'observar la obstinada indecència dels atacs contra la llengua catalana per deduir què li passaria a Catalunya si no aconseguís alliberar-se de la tirania "democràtica" espanyola actual.
El PP no ha estat sol donant ales al nacionalisme catalanofòbic, no ha estat sol alimentant una racionalitat estranya, malaltissa. L'han acompanyat durant decennis forces polítiques de tota mena incapaces de qüestionar els privilegis fiscals de Navarra i el País Basc. Forces dites d'esquerres (els socialistes principalment) han avantposat la defensa dels cacics i les oligarquies locals regionals del sud de l'Estat a la igualtat de serveis que han de rebre tots els ciutadans, i a la eficiència econòmica. A més, hi ha hagut tota la tropa de (suposats) federalistes, que mai van gosar criticar el tinglado centralista, i han acabat en el quadre d'honor del nacionalisme espanyol. A Catalunya, en canvi, molts d'ells estan contribuint decisivament a recuperar la llibertat. I no oblideu el silenci dels anyells, el silenci culpable de tants ciutadans acomodaticis que no volien problemes, nedar contra corrent—encara que ja veien que era injust que només els catalans paguessin les autopistes, que rebessin menys diners pels mateixos serveis, i que la Constitució consagrés els catalanoparlants com a ciutadans de segona categoria en drets lingüístics. Entre tots malden per imposar la seva racionalitat peculiar al debat polític, o sigui per mantenir la tirania "democràtica" sobre els catalans.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada