Agustí Bordas: "Ara, República Catalana"

"Evitem distreure’ns tot fent seguidisme de les estratègies propagandístiques d’un antic règim en extinció i continuem traçant el camí de la nostra llibertat"

Les abdicacions ens ofereixen l’inusitat privilegi de poder escriure un obituari en vida. És així com avui ens podrem estalviar les amnèsies parcials, la hipocresia típica dels panegírics funeraris i, amb respecte per la veritat, podrem descriure la crisi actual de la monarquia espanyola. Benvinguda sigui la fi dels tabús.

Albirem l’ocàs de l’era de l’opacitat, la impunitat i els privilegis per-la-gràcia-de-Déu. Entenguin que la crisi de la monarquia no es limita a la figura de l’arraconat Joan Carles de Borbó, sinó a una dinastia sencera en ple declivi, sense crèdit, mancada de futur, enfangada en afers de corrupció i assetjada pels ciutadans. La resignació de qui desisteix en veure’s empantanegat ens serà presentada com a exemple de flexibilitat. Més encara, mentre l’abdicació es descriurà com una tendència de les monarquies europees contemporànies, l’opacitat fiscal i patrimonial continuarà essent un exemple paradigmàtic d’excepcionalisme monàrquic espanyol.

L’antic playboy aficionat a la cacera -ja fos per aconseguir ivori o bé faldilles- ha hagut d’acceptar la humiliació que suposa dimitir davant la manca d’alternatives, àmpliament rebutjat per la població, farta d’una llarga llista d’escàndols. Emulant maldestrament Houdini, Joan Carles de Borbó s’esmunyirà per la porta del darrere mentre, amb solemnitat, els beneficiaris del règim anunciaran la renovació d’una institució caduca amb sang blava. Certament, caldria ser un magistrat del Tribunal Constitucional ben embriac per creure’s aquesta facècia.

PP i PSC-PSOE, partits dinàstics per excel·lència, s’encarregaran de travar les cordes necessàries per garantir que tot continuï “lligat i ben lligat”, aconseguint estrènyer la soga anti-meritocràtica imperant a l’Estat espanyol. Preparin-se per apologies ensucrades, destacant una suposada renovació institucional i constitucional que, tan sols, serà una nova emblanquinada de sepulcres. Canvis cosmètics per perpetuar la condició de súbdits, d’eterns subalterns. Un joc de fum i miralls per amagar l’obsolescència d’un Estat fallit.

Els catalans no tenim lligams afectius amb la dinastia Borbó. Més encara, per a nosaltres, un monarca anomenat Felip -especialment en l’aniversari del tricentenari de 1714- té connotacions funestes. Els catalans hem de poder votar el nostre cap d’Estat i centrar el nostre debat col·lectiu en la conveniència de tenir una República catalana parlamentària o bé presidencialista. La virtut, el coneixement i la dedicació han de ser els elements clau per determinar qui encapçala un Estat. Així doncs, evitem distreure’ns tot fent seguidisme de les estratègies propagandístiques d’un antic règim en extinció i continuem traçant el camí de la nostra llibertat. Al capdavall, els espanyols ja decidiran qui els convé com a cap d’Estat.

Font: elSingular.cat