En l’espai de només cinc anys, el rebuig de les Corts espanyoles a un referèndum pactat s’ha fet palès ja en divuit ocasions. L’última va ser el passat 23 de maig, quan en resposta a la senadora republicana Mireia Cortés, el President del Govern espanyol Mariano Rajoy va comparar el procés d’independència de Catalunya amb les “pitjors dictadures”. Paral·lelament, la Ministra de Defensa del mateix Govern espanyol va arribar a qualificar el referèndum de “cop d’Estat”. Perdoneu, potser vaig massa ràpid. Per si us heu despistat, estem parlant de posar urnes. Urnes!
Aquestes van ser les respostes més immediates i sinceres del Govern espanyol a la carta del President Puigdemont que, en nom del Govern de Catalunya, el convidava a acordar la celebració del referèndum. Aquells que, en el seu dia, es van omplir la boca de la paraula diàleg ni tan sols han sigut capaços d’anar a escoltar una conferència a Madrid que els interpel·lava directament. No només no van voler escoltar, sinó que van fer tot el possible per boicotejar-la.
Ens han repetit mantes vegades, per activa i per passiva, que el Parlament de Catalunya no serveix de res. Que els nostres vots no compten. S’ha dut a terme una operació d’espionatge i d’intoxicació estatal -l’anomenada Operació Catalunya- per intentar liquidar les formacions favorables a la independència, fent ús, barroerament, de les institucions publiques, de les forces de l’ordre i d’un poder mediàtic completament sotmès al règim establert, sense que això hagi suposat cap mena de conseqüència ni legal ni política. En qualsevol democràcia avançada, un escàndol d’aquesta magnitud hauria provocat dimissions en cadena. De debò, qui està disposat a formar part d’un Estat que actua d’aquesta manera?
Mentrestant, una part de l’esquerra catalana segueix aguantant la seva postura d’indefinició, alguns fins i tot justificant la repressió de l’Estat i del Govern espanyols. Gent que, fins fa quatre dies, deien defensar el referèndum de totes totes i a tot cost. Gent avalada per una gran trajectòria de lluita pels drets socials i que s’amaguen quan arriba l’hora d’exercir un d’aquests drets fonamentals. Gent que disfressen la fraternitat de submissió. Gent que va criticar amb vehemència el 9N i que ara donarien suport a un nou 9-N... Parlar de drets socials a tort i a dret és molt bonic. Però exercir-los és el que fa la diferència entre el postureig i la honestedat. Sincerament, espero que un cop convocat el referèndum, aquesta esquerra indefinida, com a mínim, faci una crida contundent a la participació en defensa de la democràcia.
Perquè, en definitiva, el que està en joc més enllà de la llibertat nacional del poble de Catalunya, és la pròpia democràcia. Tant la catalana com l’espanyola. I els garants d’aquestes democràcies, en primera i última instància hem de ser els ciutadans. Arribats a aquest punt, la via de la unilateralitat, que de fet està perfectament emparada per la majoria parlamentària catalana, està encara més reforçada que no pas la nit del 27-S. D’una banda, perquè no hi ha absolutament ningú a l’altre costat de la taula, i d’altra banda, i més important encara, perquè el que ha decidit aquesta majoria parlamentària és permetre que els ciutadans de Catalunya, en igualat de condicions, puguin decidir lliurement si Catalunya ha de ser, o no, un Estat independent.
No sabem exactament que farà l’Estat espanyol davant d’això. Però el qui si hauríem de tenir molt clar és que ningú ens pot negar el nostre dret a decidir lliurement el nostre futur. Aquests últims dies, molts de nosaltres ens hem alegrat amb les fites assolides per Kilian Jornet i Ferran Latorre a l’Everest. Unes gestes que, de ben segur, han requerit una força de voluntat constant, una capacitat de resistència incorruptible i la superació de molts obstacles. Doncs en certa manera, la nostra independència i l’exercici del nostre dret d’autodeterminació també ho requerirà. La fredor dels cercles immobilistes no ens aturarà. Així que, si us plau, endavant amb la data i la pregunta, i que tothom pugui defensar les seves posicions amb total llibertat.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada