Jofre Llombart: «Els problemes de la tercera via»

"Consideren que el que es mereix Catalunya és estar com fa 39 anys"

Ho ha tornat a fer. El portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ha tornat a demanar que el govern de Junts pel Sí es preocupi “dels problemes dels ciutadans” i ha tornat a reiterar l’oferta de diàleg per parlar de finançament. En resum, ha vingut a dir que si hi ha un abandonament de les tesis independentistes, el govern espanyol es pot plantejar obrir l’aixeta. Els “problemes dels catalans”, imagino, deuen estar íntimament lligats a aquesta manca de bon finançament. Fent una senzilla regla de tres, s’evidencia, un cop més, que “els problemes dels catalans” persisteixen perquè el govern espanyol prefereix que persisteixin abans que cedir a abandonar el seu discurs contrari al referèndum i a la independència. Així doncs, fan exactament el mateix del què acusen al govern català: preocupar-se de la unitat d’Espanya abans que dels problemes dels catalans. Amb una diferència: qui té la clau de l’aixeta és Madrid i no Barcelona.

Això de qui té la clau de l’aixeta és bàsic. M’explico: Després de la primavera triomfant del PNB s’ha conclòs, a mode de manual pactista, que “Euskadi obté coses perquè renuncia a la independència”. Potser canviant l’ordre de la conjunció causal s’entén millor: Euskadi renuncia a la independència perquè obté coses. Algun amant de la tercera via pot tenir somnis humits veient en aquesta frase una sortida ordenada al conflicte. Però lamento dir que aquesta oportunitat ja ha passat. Es deia Estatut del 2006, aprovat –aquest cop sí- en un referèndum pactat amb l’Estat. I no només va ser impugnat pel PP, raspallat pel PSOE al Congrés i retallat pel Constitucional de la Maestranza sinó que, el més greu de tot, ni el PSOE ni el PP mai han tornat a proposar formalment un restabliment d’aquell Estatut vexat. És a dir, consideren que el que es mereix Catalunya és estar com fa 39 anys: regit, a la pràctica, per la filosofia autonomista de l’Estatut del 1978 i no pas per una revisió tunejada (la del 2006) que com a mínim plantejava un mínim de sobirania en llengua, alguns àmbits polítics, infraestructures i obrir la porta al pacte fiscal: justament el que avui constituiria la tercera via. Justament el que té Euskadi.

Però ni Mariano Rajoy ho ha plantejat ni el PSOE de Susana Díaz ho plantejarà. I si algun dia algú s’atrevís a plantejar-ho, el què segur que no s’atreviran a plantejar és que aquesta opció es sotmeti a consideració dels catalans: ho voldran arreglar als despatxos, tal com es feia del 1978 en endavant. Aquell Estatut, el del 1978, es va quedar petit i ineficaç per resoldre “els problemes dels catalans”. Una interpretació restrictiva de la Constitució tampoc hi va ajudar. Per exemple: Catalunya no pot gestionar les beques universitàries dels catalans, un autèntic problema per milers de joves. O tal com ha demostrat amb els puntualíssims Ferrocarrils de la Generalitat, el servei de Rodalies es podria resoldre si fos la Generalitat (governada per qui sigui) qui prengués les decisions estratègiques de la xarxa. Si a això li volen dir nacionalisme, que li diguin nacionalisme: com més propera és una administració respecte l’administrat més ben gestionada està. Potser per això, contràriament als que diuen que “el món va cap a la superació de fronteres” cada dècada es creen nous estats. El 1949 n’hi havia 59 avui n’hi ha 193. Ganes de posar duanes? No. Ganes de solucionar els problemes de la gent.

Font: elMon.cat