«El poder real dins l'estat espanyol no rau en el parlament, sinó que el continuen tenint i exercint les famílies que es van enriquir i van fer carrera amb el franquisme»Ahir el congrés espanyol va votar la retirada de la tomba de Francisco Franco del Valle de los Caídos. No l’en trauran, però. Perquè el franquisme, l’estructura i la trama que el franquisme van crear continua essent el nucli del poder real a Espanya. Permeteu-me que ho explique amb una anècdota ben sucosa, que curiosament no ha cridat l’atenció dels mitjans.
Despús-ahir, al monestir de Yuste, el rei d’Espanya va lliurar el premi Carlos V a Marcelino Oreja. Amb tota la solemnitat imaginable. El tal Oreja va ser durant vint-i-cinc anys un dels màxims responsables de la diplomàcia franquista, després va ser ministre amb la UCD i finalment comissari europeu, gràcies al PP. En l’acte de lliurament, per si la cosa no fos ja prou sorprenent, Oreja va fer un panegíric de Fernando Maria Castiella. El tal Castiella, de qui Oreja va dir que era l’home que més admirava, va ser ministre d’Afers Estrangers franquista i voluntari, lluitant amb les tropes nazis, al front de Rússia. Oreja ha retut homenatge a Castiella també amb un llibre que es promociona dient que és la biografia ‘d’un polític íntegre que va treballar sense defallença al servei dels alts interessos d’Espanya’.
A l’Espanya del 2017 és possible una cosa tan aberrant com aquesta. Es pot lliurar un premi amb tots els honors a un personatge franquista capaç de dir en públic davant el cap de l’estat que ell adora un dels ministres més sinistres de Franco. I es pot fer això al mateix temps que el parlament es distrau votant una alegre resolució sobre el franquisme que tothom sap que no complirà ningú. És la diferència entre gestionar el poder i creure’t que el tens.
Perquè el poder real dins l’estat espanyol no rau en el parlament, sinó que el continuen tenint i exercint les famílies que es van enriquir i van fer carrera amb el franquisme, gràcies a la pervivència política del franquisme –que és el PP–, però sobretot gràcies a la constitució del 1978, que va evitar el trencament amb el règim. Ho poden fer d’una manera descarada i tot, sense haver ni tan sols d’amagar les conviccions feixistes. I, novament, l’homenatge a Oreja ens dóna una alimara privilegiada per a mirar-nos amb un cert detall com funciona Madrid i fins a quin punt és compacta la trama que el domina.
Us n’he fet un gràfic, per entendre-ho millor. Un gràfic només de les relacions familiars de Marcelino Oreja. Si el mireu amb detall, veureu que hi convergeixen quatre famílies franquistes, de les dures del règim (els Oreja, Lladó, Gómez Acebo i Borbón), totes emparentades amb totes, i totes en el centre del poder polític o empresarial de l’estat espanyol. O manen als ministeris o manen a les empreses de l’Íbex. Tots. Sense excepció. Per exemple, els germans de la cunyada de Marcelino Oreja són casats l’un amb la germana de Juan Carlos i l’altre amb la germana del millor amic de Juan Carlos. I, fent dos salts entre ells, només dos, vas a parar de les Koplowitz als Urquijo, passant òbviament per Jaime Mayor Oreja, nebot de Marcelino, o pel seu germà Carlos, polític del PP i propietari de sis empreses de seguretat –que ja tenien molta feina quan el germà era ministre d’Interior.
A Yuste, doncs, Felipe VI era a casa. Mentre a Madrid el parlament votava una coseta, el fill del germà de la concunyada d’un dels fills de Marcelino Oreja premiava amb els màxims honors un dels pilars del règim, ja vell, un dels seus. Un home a qui, concretament, el sinistre Castiella va encarregar d’explicar diplomàcia a son pare, Juan Carlos. Amb la qual cosa tot torna a lligar i el cercle queda ben tancat: el poder de l’Espanya real se celebra a ell mateix, d’una manera gairebé pornogràfica.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada