Doncs ja tenim l’urna instal·lada al centre de la política catalana i també de l’espanyola. En un país normal l’urna és només el procediment, l’eina a través de la qual es resolen els conflictes polítics. L’urna és neutra i la batalla política es centra en quina papereta s’hi introdueix. Aquí no, aquí l’urna s’ha convertit ella mateixa en el conflicte. L’estat renuncia al debat independència sí o no i, a base de prohibicions, querelles i amenaces porta el debat a referèndum sí o no, urnes sí o no. A banda de democràticament dubtós, no sembla molt intel·ligent: en un debat democràtic independència sí o no, resolt a través d’un referèndum acordat a l’escocesa, l’estat tindria possibilitats de guanyar (diria que bastantes); però en un debat referèndum sí o no, on una part vol posar urnes i l’altra requisar-les i destruir-les, només hi ha un guanyador possible i aquest és l’independentisme.
L’acte unitari d’ahir a favor del referèndum n’és una prova molt clara. En el marc d’un debat normalitzat sobre la independència amb l’estat fent campanya democràtica pel no, moltes de les entitats i algun partit que van assistir a l’acte d’ahir estarien de forma natural al costat del no. I encara més si el no anés acompanyat d’una proposta positiva de nou estatuts jurídicopolític per a Catalunya. L’independentisme estaria sol. Amb tota la seva força, que no és poca, però sol. En canvi, la manera que està tenint l’estat d’enfocar les demandes catalanes està violentant i ofenent la societat catalana molt més enllà de l’independentisme, i en conseqüència aquest es troba molt acompanyat. Catalunya vol debatre i decidir sobre la independència i no admetrà que se li negui el dret a fer-ho. L’estat ha portat el debat al pitjor terreny per als seus interessos, amb bonus track incorporat: mostrant-se demofòbic, aconsegueix que molts partidaris del sí a les urnes s’acostin al sí a la independència.
No és cert, a més, que el problema sigui el PP. En la qüestió del referèndum, la posició del PSOE i la de C’s és idèntica a la del PP: no n’hi pot haver perquè la sobirania és única i inqüestionable. Per això el mur que tenim al davant és estructural, perquè és compartit transversalment per la política espanyola (amb l’honrosa excepció de Podemos) i per la judicatura, l’alt funcionariat, l’Íbex, l’exèrcit, la conferència episcopal i els grans mitjans de comunicació. No, el problema no és el PP, i és per això que el gruix del catalanisme ha deixat enrere el “Si tu no hi vas, ells tornen”: perquè és un esquema antic i superat per les evidències.
En aquest context, la resposta del govern català a la invitació trampa de Soraya és una mostra més de fins a quin punt la política catalana ha interioritzat l’existència i la irreversibilitat del mur i ha saltat de pantalla. Posant l’exercici del dret d’autodeterminació en el centre, tot canvia respecte a l’autonomisme. Ha nascut un catalanisme nou que mai respon com ho feia abans perquè ara es mira el món des d’un altre punt de vista. Guanyarà o perdrà, però ha decidit ballar la dansa de la llibertat.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada