Hi ha tres factors que haurien d’empènyer Espanya a la negociació política immediata amb Catalunya sobre el referèndum d’independència d’aquesta última. El primer és humanístic, el segon polític i el tercer estratègic. Humanístic, perquè l’observança dels Drets Humans està per damunt de la Constitució i de les lleis internes dels estats que els han subscrit. No hi ha, per tant, cap legislació ni cap tribunal constitucional o suprem que tingui un rang superior a aquella Declaració Universal. No hi ha pobles superiors ni pobles inferiors, no hi ha nacions amb drets majors ni nacions amb drets menors, no hi ha identitats de primera ni identitats de segona. El dret a la llibertat és inherent a l’existència humana i ningú no té dret a erigir-se’n repartidor en nom de cap superioritat moral o armada.
El segon factor, el polític, es defineix amb un sol mot: democràcia. Les discrepàncies en tota col·lectivitat democràtica es dirimeixen a les urnes. I si, com és el cas, hi ha un poble que no vol romandre més temps sotmès a la voluntat d’un altre poble, és obvi que tots dos s’han de seure al voltant d’una taula i acordar la data del referèndum que permeti quantificar, amb vots a la mà, l’afany de llibertat expressat pel primer. Cal tenir present que les col·lectivitats que no sotmeten els seus conflictes al veredicte de les urnes estan condemnades a arrossegar-los tota la vida.
I el tercer factor, l’estratègic, també s’explica amb una única paraula: intel·ligència. És elemental: si no pots evitar que aquell, de qui en treies benefici, et deixi, intenta treure els màxims avantatges de la separació. Sobretot si tu ets el titular d’un deute del qual ell, en deixar-te, quedarà alliberat. Si et mostres superbiós, te l’hauràs d’empassar sencer; si et mostres respectuós, ell n’assumirà una part.
Malauradament, la cerrazón espanyola, com en tots els conflictes que ha tingut per idèntica raó al llarg de la història, fa befa d’aquests tres factors i continua entestada a dur el carro pel pedregar. Per això, des del 1640, amb l’adéu de Portugal, la història d’Espanya no és res més que un reguitzell de despossessions: Flandes, Nàpols, Sicília, Sardenya, Paraguai, Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Veneçuela, Perú, Bolívia, Uruguai, Cuba, Filipines, Puerto Rico, Marroc, Guinea, Sàhara... Ningú no s’ha sentit a gust sota el jou de la cerrazón espanyola; tothom, mínimament adult i amb consciència de la seva identitat, n’ha fugit.
Per això no ens ha d’estranyar –encara hi ha gent de bona fe que se’n fa creus– que Espanya s’aferri a l’absolutisme i a principis i ordenaments totalitaris per tal d’impedir la llibertat de Catalunya. Els tres factors exposats aquí, l’humanístic, el polític i l’estratègic, és a dir, drets humans, democràcia i intel·ligència, li rellisquen. S’estima més estimbar el vaixell contra les roques que baixar bandera i reconèixer que no és ningú per decidir sobre la vida del poble català.
Amb relació al factor humanístic, la negativa a jutjar els crims del franquisme o la col·locació de destacats feixistes en llocs estratègics de la societat espanyola –fins i tot com a fundadors de partits polítics de tarannà ferotgement antidemocràtic–, així com la subvenció d’entitats franquistes, la condecoració de representants del nazisme o la preservació de monuments d’exaltació feixista, ja indica el nivell de respecte que sent l’Estat espanyol pels Drets Humans. Per la mateixa raó, tampoc no té sentit esperar-ne cap argumentació política. Espanya no ha dialogat mai, sempre ha imposat, encara que finalment n’hagi sortit escaldada. Aquesta vegada, a més, té un motiu que no pot eludir, i és que està mancada d’arguments polítics. Per això, per poder reprimir les urnes, arriba al paroxisme d’amenaçar i perseguir les empreses que en venen o que en fabriquen, elabora proves falses que difonen mitjans de comunicació corruptes, criminalitza les estelades tot violant els acords dels plens municipals, conculca la llibertat d’expressió, emmordassa el Parlament de Catalunya, inhabilita parlamentaris i, com és habitual en totes les dictadures, crea tribunals polítics que, amb les seves sentències repressores i antidemocràtiques, vulneren principis bàsics dels Drets Humans. Qui, amb cinc dits de front, vol viure en un Estat d’aquesta naturalesa?
Davant d’un Estat així, és obvi que Catalunya no sols té el dret de constituir-se en un Estat independent, en té també l’obligació. I per dues raons bàsiques: per sentit democràtic de la vida i per pura supervivència. No es pot dialogar amb la cerrazón, perquè la cerrazón és l’antítesi del diàleg. Som davant d’un Estat que si no tanca a la presó el president Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a més de consellers, alcaldes, funcionaris, escriptors, periodistes, etc., no és pas per falta de ganes, sinó perquè l’observació internacional li ho impedeix. Aquest és el seu drama: vol impedir el referèndum perquè li té pànic, pànic en majúscules, i no sap com fer-ho, atès que faci el que faci li reportarà conseqüències negatives. Ha arribat l’hora, doncs, que els nostres polítics, en qualitat de legítims representants del poble de Catalunya, actuïn en conseqüència d’acord amb la legalitat catalana i el dret internacional.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada