És honest Mariano Rajoy quan diu que, en relació a la petició de referèndum, “ni puedo ni quiero”. No sé si ell se n’adona però el “ni quiero” col·loca el debat fora dels termes legals i el porta al terreny purament polític, il·luminant l’autèntica i irresoluble discrepància de fons entre Catalunya i Espanya, que és la discrepància sobre el subjecte de la sobirania. El que s’està dirimint és, ras i curt, si Catalunya és o no és un subjecte polític amb dret a decidir si vol –o no– formar part de l’estat espanyol, i si vol –o no– constituir-se com a estat independent. Nosaltres pensem que sí, i ells pensen que no, que Catalunya no té aquest dret perquè és una regió (o una singularidad, o una autonomia, o una nacionalitat, o una nación cultural, la denominació és igual si la conclusió és la mateixa) a la qual l’estat central li pot concedir o suprimir l’autonomia segons les circumstàncies. Les circumstàncies de la transició aconsellaven donar-li l’autonomia, i sembla que les circumstàncies de 2017 aconsellen treure-l’hi. Vet aquí l’autonomia com una cosa que es pot donar i es pot prendre, no com un dret inherent i inalienable.
El “no quiero” de Rajoy, ho dèiem la setmana passada, no és el no del PP. És un no transversal, que travessa el conjunt del sistema de poder espanyol i és compartit per PSOE i C’S, pel poder judicial, per les grans empreses de l’Ibex, per l’exèrcit i les forces de seguretat, per la conferència episcopal i pels grans mitjans de comunicació. En relació a la qüestió de fons, el mur que tenim al davant és estructural, i per això, per molt que s’hi entestin els comuns, el problema no es resol fent fora el PP (en cas que es pugui). Les oxigenants excepcions de Manuela Carmena i Pablo Iglesias són això, excepcions absolutament insuficients: no és racional esperar un canvi de relació de forces allà que permeti una solució acordada al conflicte plantejat.
Cal tenir clar, però, que si la discrepància de fons s’ha de resoldre en un xoc només entre governs o entre sistemes institucionals (l’espanyol i el català), l’estat guanyarà fàcil perquè és infinitament més fort. Ells tenen les lleis, els sistemes d’intel·ligència, les forces de seguretat, l’exèrcit i el control de la caixa. Tots els elements de la coerció estan del seu costat, per tant, si el govern català surt a boxejar sol hi haurà un K.O. en el primer assalt. Només es podrà desbordar i inhibir el poder coercitiu de l’estat si l’acció institucional (Govern i Parlament) és acompanyada per la mobilització massiva i permanent i la resistència no violenta de la ciutadania organitzada. L’única possibilitat de victòria catalana és el factor gent. I la bona notícia és que, de gent, en tenim molta.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada