Ignasi Aragay: "Carta oberta a Mas, Junqueras, Herrera i Fernàndez"

Benvolguts líders polítics del procés. D’entrada us vull declarar el meu més sincer respecte per tot el que heu fet aquests darrers anys. Francament, venint d’on veníem, era força impensable que fóssiu capaços de sumar esforços, de fer plegats un camí tan difícil. Representeu tradicions i ideologies no només diferents, sinó enfrontades. Sou rivals de tota la vida! I tanmateix heu sabut entendre-us. Tots som conscients que no ha estat gens fàcil, que heu hagut de superar fortes tensions internes als vostres partits i als vostres entorns, que heu estat sota la constant pressió escrutadora dels focus mediàtics, que d’alguna manera us heu sentit arrossegats per l’ímpetu de la societat civil, que la confiança mútua ha trontollat en més d’un moment. Heu viscut un període alhora apassionant i delicadíssim. I us n’heu sortit molt bé. Per això se us ha de felicitar.

Però com bé sabeu, el que ha passat només era el preàmbul. Ara ve el moment realment decisiu, l’hora de la veritat. I haureu de tornar a estar a l’altura. Heu de seguir sumant. Perquè heu de saber -ja ho sabeu, esclar!- que hi ha molta bona gent en aquest país il·lusionada amb la idea de construir una nova forma de convivència, amb ganes de començar de zero, d’aprofundir en la democràcia, de tornar a confiar en la política entesa com a vocació de servei. Alguns han estat compromesos tota la vida, són vells o no tan vells lluitadors. La majoria, però, no són gent ni molt polititzada ni molt ideologitzada. Però els uns i els altres no entendrien que ara tot s’espatllés, que no fóssiu capaços de tornar-los a sorprendre en positiu, els decebria profundament que tornéssiu a anar cadascú a la vostra.

De raons i càlculs per fer un pas enrere segur que n’hi ha. Segur que trobareu pretextos de tota mena per caure en la temptació d’inventar una disfressa de falsa unitat que us permeti retornar a la lògica partidista. És normal: les convencions de l’acció política us empenyen cap aquí. És el més fàcil i segur. És la manera de no equivocar-vos de cara als vostres companys, als fidels votants de tota la vida, als ideals propis i al programa estricte de cadascú. És el mínim risc, esclar. Però segurament també el mínim guany. I ara, sens dubte, toca tornar a arriscar-se. Toca sortir a guanyar.

Hi ha avui, en la mentalitat de la gent que va anar a votar el 9-N, i de molts que encara no s’hi van atrevir, una necessitat de creure que es poden canviar les coses, que amb la participació de tots es pot fer una Catalunya millor, molt millor. I aquesta esperança té molt a veure amb vosaltres. Cada cop que sou capaços d’unir-vos, multipliqueu la il·lusió. ¿I les diferències ideològiques, de model de país? Tothom n’és perfectament conscient, que hi són. Tothom sap de quin peu calça el veí o el familiar. Però us puc assegurar que aquest any la gent té ganes que al dinar de Nadal, per un cop, pesin més les ganes de fer un pas endavant junts que no les picabaralles de sempre. El Nadal següent, o l’altre, ja tornarem a punxar-nos i discutir-nos. Ara no.

Artur, Oriol, Joan i David. Sigueu els nostres familiars. Sigueu vosaltres mateixos. Despulleu-vos temporalment de les vostres sigles. Estic segur que fins i tot us sentireu alliberats: podreu pensar i actuar amb menys cotilles. Us caureu millor, sereu capaços de parlar-vos amb més sinceritat. I encara més: facilitareu la necessària reinvenció dels vostres respectius partits, que tanta falta els fa. A tots. Sisplau, torneu a donar-nos una injecció d’il·lusió col·lectiva. No és que la història us convoqui, us convoca una força més concreta, la de milers de ciutadans esperançats. Us reclama un país divers que ara us necessita units. Un país que vol creure en ell mateix. Ja heu fet molt. I heu de fer més. Moltes gràcies, de debò.

Font: ara.cat