Primer Espanya trenca unilateralment el marc autonòmic amb un cop d'estat, un altre —judicial, aquesta volta. Immediatament després, el govern català anuncia que les lleis espanyoles ja no són de compliment obligatori a Catalunya —no ho diu així, però diu això. I el país reacciona al carrer. Amb repics d'atuells impressionants, que són el preludi d'un diumenge d'entusiasme. I això també ho diu el manual: l'entusiasme és encomanadís. Molt.
El manual prossegueix: Espanya no sap què fer. De sobte s'adona que ha caigut en el parany. No pot tolerar que es vote perquè això equival a acceptar internacionalment que ja no controla el Principat, que ja no és l'estat que mana a Barcelona. Però si s'hi oposa té un cost enorme per a ells. Detenir el president Mas? Enviar la policia? Fer eixir l'exèrcit al carrer? Si s'hi atreveix, perd. A l'instant. Si no s'hi atreveix, també perd. I el rellotge avança implacable: tic-tac, tic-tac. Falten tres dies, solament tres dies per a començar a votar.
I van passant capítols i més capítols del manual. Tots acceleradament, tan acceleradament que em sorprèn a mi i tot. La premsa internacional comença a entusiasmar-se amb la notícia —ja hi ha sis-cents corresponsals acreditats diumenge. Hi ha polítics estrangers que comencen a parlar sense embuts —ho ha fet Gysi a Alemanya, avui les esquerres de l'Amèrica Llatina fan una conferència de premsa a Barcelona—, una muntanya d'Irlanda apareix decorada amb el 'Yes! Yes!' i comencen a circular fotografies d'eurodiputats que alcen cartellets a favor nostre...
Crec que tots notem que l'olor de pluja, aquella de què parlava fa pocs dies, s'intensifica a cada instant. Però no us hi acostumeu. La Història, amb majúscules, només la podem escriure molt de tant en tant. I a nosaltres ens ha tocat aquesta setmana. Prohibit fallar.
Font: VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada