Víctor Alexandre: "És l’hora de marxar"

"Cada minut que romanem dins l’Estat espanyol és un minut més de captivitat, és un minut més d’espoliació, de menyspreu, d’insults, d’agressions, d’humiliacions..."

No hi ha hagut mai cap país dominat per la força de les armes que s’hagi alliberat sense transgredir la legalitat que l’imposava l’Estat dominador. Hi ha hagut separacions civilitzades, com ara la de Noruega i Suècia, o intents de separació, també civilitzats, com els del Quebec i Escòcia, però mai cap poble no s’ha alliberat complint fil per randa la legalitat d’un dominador absolutista. Això no és possible per la senzilla raó que la legalitat del dominador no preveu enlloc que el dominat pugui deixar de ser-ho. És cert que el Canadà i el Regne Unit són estats dominadors, però també ho és que són estats democràtics, no pas règims absolutistes, i, malgrat que les seves lleis no inclouen el dret a l’autodeterminació de les nacions que els configuren, no impedeixen que aquestes decideixin el seu futur dipositant una papereta en una urna. Per això, el Quebec ha celebrat dos referèndums, un el 1980 i un altre el 1995, i Escòcia el 2014. En el primer cas, el Canadà va entendre que, digués el que digués la seva Constitució, cap llei veritablement democràtica pot impedir que un poble decideixi si vol ser lliure. I en el segon, el primer ministre britànic David Cameron ho va expressar amb aquestes paraules: “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”.

L’Estat espanyol, tanmateix, pensa just al contrari. Alícia Sánchez-Camacho diu: “Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia”; i Mariano Rajoy hi afegeix: “No hi ha referèndum a Catalunya, perquè Espanya és una democràcia avançada”. És obvi que frases com aquestes, que haurien d’enrojolar els seus autors, provoquen una forta riallada a Catalunya i un gran estupor en el món democràtic, però en sentirem moltes més, perquè el totalitarisme, com la mona, encara que es vesteixi de seda, totalitari es queda. Els fills ideològics del franquisme van pensar que l’Estat de dret els oferia prou escletxes per continuar imposant el principi màxim del règim, la “sagrada unitat d’Espanya”, i, fent-se passar per demòcrates de soca-rel, van crear uns mecanismes legals que, a més de servir-los de coartada, fessin impossible, literalment impossible, que Catalunya pogués canviar mai una sola coma de la Constitució espanyola. Ni tan sols, posats a fer volar coloms, comptant amb el suport del País Valencià, de les Illes, d’Euskadi, de Navarra, de Galícia, de Canàries, d’Andalusia i de Ceuta i Melilla.

Franco ho va dir el 30 de desembre de 1969: “Todo ha quedado atado y bien atado, con mi propuesta y la aprobación por las Cortes de la designación como sucesor, a título de rey, del príncipe don Juan Carlos de Borbón”. D’aleshores ençà, tant en la dictadura com en aquesta mascarada que tenim ara, tots els poders de l’Estat han treballat en una mateixa direcció per emmanillar Catalunya. Dretes i esquerres es poden llançar els plats pel cap per tota mena de raons, però mai –mai!– per Catalunya. Només cal mirar els noms de les persones que han remenat i que remenen les cireres en tots els àmbits de l’Estat per comprendre fins a quin punt el nacionalisme espanyol, amb la “unitat d’Espanya” com a tòtem, és molt més que una ideologia política. És una religió. I qui en discrepa comet heretgia. Franco en deia “rojo separatista”; ara en diuen “antidemocràtic”.

D’acord amb això, l’Estat espanyol mai no reconeixerà la nació catalana, perquè, si ho fes, hauria de reconèixer també les nacions basca i gallega. I, és clar, com es pot dir a una nació que no té dret a l’autodeterminació? Fixem-nos, en aquest sentit, que fins i tot arriben a l’extrem de negar-nos la condició de poble. Ho deia el 22 d’octubre passat Susana Beltrán, professora de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresidenta de l’entitat neofalangista Societat Civil Catalana: “El poble català no existeix”. Se n’adona, el lector? Si no existim, no tenim drets. Som només una invenció delirant de ments febroses. El cert, però, és que darrere d’algú que diu que un poble no existeix, només hi ha racisme. És a dir, odi ètnic i impotència intel·lectual.

Situats en aquest punt, doncs, és hora de marxar. Cada minut que romanem dins l’Estat espanyol és un minut més de captivitat, és un minut més d’espoliació, de menyspreu, d’insults, d’agressions, d’humiliacions... És hora d’eleccions de caràcter plebiscitari amb el compromís, per part dels partits sobiranistes, de declarar unilateralment la independència. És hora, en definitiva, de transgredir la legalitat espanyola, d’obrir la porta de la presó i de posar fi a tres segles de submissió i sotmetiment. Hi ha, per tant, un conflicte, naturalment que sí, però el conflicte no és la independència, el conflicte és l’opressió.

Font: elSingular.cat