Víctor Alexandre: "Les tres grans victòries del 9-N"

"Mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N"

Ara que ja han transcorregut uns quants dies després del 9-N, i que n’hem copsat els efectes, tant a Catalunya com a Espanya, és un bon moment per remarcar l’enorme importància de la seva celebració. De fet, l’èxit ha estat tan espectacular, tan esclatant, que gairebé sembla que assolir-lo hagi estat bufar i fer ampolles. Però no és cert. L’esforç requerit ha estat titànic, i les hores i l’energia invertides han estat tantes que és impossible comptabilitzar-les. Passa, però, que la realització ha estat tan perfecte, dintre dels marges que implicava tenir un Estat en contra, que hem aconseguit que semblés fàcil allò que semblava inconcebible. Just la mateixa impressió que causen alguns llibres o pel·lícules en llegir-los, que flueixen d’una manera tan esplèndida i natural que només els experts en detecten la complexitat subjacent.

Doncs bé, sense desmerèixer en absolut el paper del govern, dels partits específics i de les institucions de Catalunya, és de justícia lloar l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els quaranta mil voluntaris, per la tasca immensa i generosa que van dur a terme en la materialització d’una consulta que quedarà per sempre en els llibres d’història per dues raons: per la seva magnitud i pel seu significat. La magnitud i el significat que han propiciat tres grans victòries. Probablement n’hi ha més, segur que sí, però sintetitzem-les en tres.

La primera victòria, és el formidable gol per l’escaire que Catalunya ha fet a l’Estat espanyol. Després d’amenaçar-nos fins i tot amb la “persecució de particulars i la celebració de milers i milers de judicis ràpids”, després de dir-nos que mai, mai, mai no votaríem, que mai, mai, mai no hi hauria col·legis, ni urnes, ni paperetes, perquè l’Estat mai, mai, mai no ho permetria, resulta que vam obrir els col·legis, vam posar les urnes, vam posar les paperetes i vam votar. Vam votar! A desgrat d’un Estat que criminalitza la llibertat d’expressió, vam votar.

La segona victòria, és la de la projecció internacional. En fer-se evident que Catalunya no faria cas dels intents d’intimidació del govern espanyol, els portaveus de l’espanyolisme a casa nostra, desesperats, van optar per intentar desacreditar la consulta titllant-la de “costellada”, “botifarrada” i “pallassada”. Tanmateix, la força del 9-N els va passar per damunt i els va ridiculitzar sense pietat. Les xifres parlen per si soles: vuit-cents periodistes dels cinc continents acreditats, gairebé el doble que Escòcia, dos-cents quaranta mitjans de comunicació i un centenar d’observadors internacionals que van certificar que la consulta havia estat “tot un èxit”. Algú creu que els principals mitjans de comunicació del món paguen viatges transoceànics als seus equips de professionals perquè informin sobre costellades, botifarrades o pallassades?

I la tercera victòria, és la insubmissió. Ara tot és massa recent per prendre consciència de la importància del que hem aconseguit. Els fets, a més, se succeeixen a un ritme vertiginós i són molts els fronts que requereixen la nostra atenció. Però mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N, i la història s’encarregarà de certificar-ho. N’hi ha prou d’observar la ràbia, l’odi, els insults, els exabruptes i els comentaris catalanofòbics que ha generat la nostra acció per mesurar-ne la magnitud. Només un Estat arrogant, prepotent, absolutista i decadent pot sentir-se tan profundament humiliat pel gest més pacífic, més cívic i més democràtic que pot fer un poble per expressar la seva opinió: el gest de votar. Des del 9-N, l’Estat espanyol és un Estat amb l’orgull ferit perquè els seus esquemes obsolets no poden concebre que un poble que creien vençut i sotmès des de fa tres segles l’hagi ridiculitzat i posat en evidència davant de tot el món. L’esperpèntica inauguració a corre-cuita a Madrid, d’una estàtua dedicada a l’almirall Blas de Lezo, assassí de catalans el 1714, tractant-lo d’heroi, n’és una prova. És la burda i consternada reacció de l’amo nostàlgic d’un poder abatut que veu com s’esvaeix tota l’autoritat que tenia sobre el captiu.

Es diu que la consulta del 9-N no era vinculant, però no és veritat. Sí que n’ha estat, de vinculant. I tant! Ho ha estat per a Espanya, en grau superlatiu, i ho ha estat per a Catalunya, que per fi ha copsat la seva força i s’ha adonat que per segar les cadenes de ferro cal primer segar les cadenes mentals. Les cadenes mentals són les cadenes de la por. No hi ha cadena més poderosa que la por. Recordem-ho sempre. La llibertat comença el dia que perds la por.

Font: elSingular.cat