Odei A.-Etxearte: "L'inici de la via unilateral"

"Una declaració unilateral de l'estat català no portaria enlloc si, en el mateix segon en què el Parlament l'aprova, Catalunya no pogués exercir la seva independència"

De l'eufòria, al cervell. El 9-N ha estat el primer acte de desobediència massiu organitzat per la Generalitat. El fet polític més rellevant des de l'inici de l'anomenat procés. No és equiparable, és clar, a un referèndum o una consulta amb totes les garanties, i mai sabrem si era la votació més ambiciosa que podia executar el govern sota la vigilància i les amenaces de la Moncloa i la Fiscalia. Però ha estat suficient per demostrar la inoperància del govern espanyol a Catalunya en un context de màxima tensió institucional, la impossibilitat d'aplicar les mesures coercitives d'un estat davant d'una insurrecció massiva i ha encetat una manera de fer política que pot marcar un punt d'inflexió en la història del catalanisme si es gestiona amb intel·ligència i realisme: la via unilateral.

El no, no i no de Mariano Rajoy amb el suport Pedro Sánchez només deixa aquesta sortida per al partit o partits que gestionin el procés després de les pròximes eleccions catalanes, siguin plebiscitàries o no. La unilateral és l'única via per avançar cap a la independència. La negociació de la separació no arribarà sola; només es pot forçar. Però la unilateralitat sembla exigir una dosificació sibil·lina i determinant. Una declaració unilateral de l'estat català no portaria enlloc si, en el mateix segon en què el Parlament l'aprova, Catalunya no pogués exercir la seva independència. Per entendre'ns, ¿quina credibilitat té una DUI si el govern s'endeuta a través del Fons de Liquiditat de les Autonomies de Cristóbal Montoro, no disposa d'una hisenda pròpia i ha de retallar un mínim de 4.000 milions en el pressupost del 2015 per ajustar-se al límit de dèficit que arbitra Madrid? La crua realitat és que el govern fins i tot té dificultats per cobrir les places del cos tècnic de gestors tributaris de l'Agència Tributària de Catalunya que intenta bastir des de l'abril. És allò tan gastat de la truita i els ous: no es pot fer una truita sense trencar els ous, però si trenques la closca amb massa força anirà a parar a les escombraries. Fins que algú gosi trencar-los un darrere de l'altre, amb destresa i suavitat, als ulls de tothom. Veieu com llisca, el rovell?

Podríem debatre llargament si 1,8 milions d'independentistes (els de la papereta del sí-sí) són suficients per dirigir el país a la independència, però no hi ha cap altra opció política que arrossegui ara mateix més vots a Catalunya. Les eleccions són l'únic camí previ, al marge de la dicotomia entre la candidatura conjunta i la unitat programàtica dels partits. Si Mariano Rajoy considera que és un propòsit il·legítim, haurà de jugar-se el futur del Principat a cara i creu en un referèndum. Si els catalans partidaris de la unitat d'Espanya troben un frau unes plebiscitàries perquè la llei d'Hondt no garanteix la igualtat del vot de tots els ciutadans (sabem que l'àrea metropolitana, la menys sobiranista, en sortirà perjudicada) que empenyin perquè hi hagi una consulta pactada. Mentre això no passi, l'independentisme ha de continuar liderant el país. L'immobilisme només porta a la residualització.

No és una “deriva”. És el projecte amb més capacitat de transformació que existeix ara mateix a l'Estat espanyol: el que genera més il·lusió i una mobilització ciutadana excepcional. Una oportunitat per reconciliar la ciutadania amb la política i fer-la partícip de l'establiment d'un ordre nou. Però li falta l'esquelet: un full de ruta sòlid, realista, que no amagui les dificultats a l'electorat, amb terminis clars i execucions concretes i basades en la via unilateral. Un esquema que se serveixi de la crisi política i institucional que viu Espanya per treure el cap a Europa, però que no supediti cap de les seves fases al parany de l'aritmètica desconeguda en què s'endinsarà el Congrés la tardor de l'any vinent. Això significaria fer un pas enrere cap a l'autonomisme. Per contra, la via unilateral pot ser indeturable. Rajoy no va poder fer retirar les urnes diumenge passat, oi? No hi haurà xoc de trens. Som a la Unió Europea. Catalunya s'encamina a una sortida pacífica i negociada. Però algú l'ha de forçar.

Font: elSingular.cat