Francesc-Marc Álbaro: "La força i la foto"

La pregunta política més important que haurà de respondre el Govern espanyol entre avui i diumenge és la següent: quanta força aplica sobre Catalunya per evitar que es pugui desenvolupar la nova consulta alternativa del 9-N? Els poders de l’Estat espanyol tenen molts instruments de força i els poden fer servir amb més o menys intensitat. Podem fer conjectures i suposicions, però no sabem -en aquest moment- si la Fiscalia ordenarà, per exemple, que la policia (agents autonòmics o dels altres) impedeixi entrar als instituts on s’ha de votar, que els funcionaris implicats siguin sancionats o que s’inhabiliti el president de la Generalitat. Madrid, que inicialment va menystenir el procés participatiu que es va empescar Artur Mas després de la primera suspensió, sap que l’exercici de diumenge qüestiona obertament l’autoritat dels poders de l’Estat i que això té com a base una aliança inèdita entre una part important de la ciutadania catalana i el Govern de Catalunya, que també és oficialment Estat espanyol, segons la mateixa Constitució del 1978 que s’invoca per impedir un referèndum pactat a l’estil escocès.

Rajoy podria haver considerat que amb una primera suspensió sobre el 9-N de la llei de Consultes ja n’hi havia prou per guanyar per punts aquesta batalla, però no ha estat així. El motiu de fons de la nova impugnació ja l’hem explicat en aquestes pàgines: el president espanyol és presoner dels discursos del seu partit i d’aquells sectors més durs de la dreta que tenen ganes d’acusar-lo de tou i de tebi davant del perill català. Amb aquest quadre, sembla que l’objectiu que presideix totes les accions del Govern espanyol és guanyar per KO el proper diumenge, de manera que quedi clar, amb rotunditat, qui mana a Catalunya, per dir-ho com els castissos. I, sobretot, que es vegi que el Govern de la Generalitat fa un pas enrere i que, per tant, renuncia a figurar oficialment com a paraigua i còmplice d’una revolta que Madrid diu que només tolerarà si es pot reduir narrativament a una protesta civil articulada per l’ANC i Òmnium. Com que certs ministres encara fan servir categories d’anàlisi pròpies de la guerra de Cuba, tot acaba en un plantejament tan primari com ranci: humiliar el Govern Mas per evitar l’humiliació del Gabinet Rajoy.

En termes reals de política del segle XXI, el Madrid oficial ja ha perdut, passi el que passi diumenge. Ho explicava molt bé ahir el sempre lúcid Ferran Sáez en un article al diari Ara: “Hem guanyat perquè la nostra societat no s’ha partit en dues meitats antagòniques i irreconciliables”. I perquè el mètode del sobiranisme ha estat en tot moment impecablement democràtic i pacífic, festiu i respectuós amb tothom, fins i tot amb aquells que cada dia ens diuen nazis, etarres, mafiosos o idiotes. Fins i tot amb il·lustres col·legues de la premsa que aquests dies ens ofereixen un festival de peces que cal guardar, per certificar que, davant del dia 9 de novembre, gent molt llegida va optar per la ràbia i va enterrar tota vocació d’anàlisi. Una veritable pena, sobretot per als seus lectors.

El sobiranisme català només té gent, determinació i habilitat comunicativa. Davant del poder condigne de l’Estat espanyol, la revolta catalana es basa a fer arribar al món tres idees a la vegada: existeix una nació catalana; aquesta nació vol votar per decidir el seu futur, i una part molt gran dels que volen votar tenen el projecte de crear un Estat independent per viure millor. Mentre que el Madrid oficial ho basa tot a amenaçar la societat catalana perquè no es mogui ni un mil·límetre, el sobiranisme parteix de la premissa que avui el poder s’ha de distribuir de manera diferent de com es feia fa trenta o quaranta anys. Catalunya és ara un exemple especial d’empoderament de la ciutadania en el marc d’una Europa que ha vist morir, a cop de crisi global, el dogma d’una sobirania immutable. Que l’onada sobiranista forma part de l’esperit general d’aquesta època més que d’una pulsió tribal és un fet que observadors tercers molt afinats han constatat. D’aquí també prové una part del seu atractiu.

Davant la força dels poders espanyols, el sobiranisme només té la capacitat de fer-se fotografies multitudinàries que puguin superar el pes de la violència legal i simbòlica del camp adversari. Aquestes fotos esquerden el poder condigne de Madrid i, de fet, el fan irrellevant. Per això les persones que sortirem a votar diumenge no tenim por i hem aconseguit ser bastant impermeables a les constants advertències que ens arriben dels palaus ministerials. Som ben conscients de la força que té l’Estat espanyol però també som conscients que podem construir una altra força (serena i tranquil·la) quan molts sortim al carrer i demanem el mateix. Diumenge ens farem la foto: serà de gent que vota o serà de gent que vol votar i no l’hi permeten. En tots dos casos, guanyarem. És cert que no serà un referèndum amb tots els ets i uts, però es tracta d’un exercici que tindrà un impacte polític de primer ordre, dins i fora de Catalunya.

Jo votaré pensant en el meu avi murcià, que va venir de molt jove al nostre país per tenir dret a un futur i no haver d’acotar el cap davant dels senyorets. Votaré sense por i sense cap rancúnia, i pensant també en els meus fills, per descomptat.

Font: francescmarcalvaro.cat