En aquest tema cal fer diverses precisions:
Primera, actualment el deute a què hem de fer front els ciutadans de Catalunya és el de la Generalitat -xifrat, segons dades del Banc d’Espanya i d’acord amb el criteri establert per la Unió Europea, en 61.836 milions d’euros, el 31% del PIB català-, el de les corporacions locals catalanes -xifrat en uns 6.000 milions, el 3% del PIB- i també, i el més important, el del govern central. És a dir, actualment ja fem front a una part del deute de l’estat espanyol. Aquest deute es pot quantificar com el pes que suposen els impostos que els catalans paguem a l’estat espanyol, és a dir, el 19,5%. Si apliquem aquest percentatge al deute del govern central (estat i administració de la Seguretat Social), veiem que els catalans actualment hem de fer front a un deute del govern central d’uns 175.971 milions d’euros, el 89% del PIB. Per tant, avui Catalunya té un deute públic total de 243.806,7 milions d’euros, cosa que suposa el 123% del PIB català.
Segona, el deute que té l’estat espanyol està signat pel “Reino de España”, no per la Generalitat de Catalunya, i, per tant, qui ha de fer front als interessos i al pagament de les amortitzacions d’aquest deute davant dels creditors nacionals i internacionals és l’estat espanyol. Això significa que si no hi hagués acord amb l’estat espanyol, Catalunya no tindria necessitat d’assumir cap part del deute d’aquest estat, i cap creditor reclamaria a la Generalitat que es fes càrrec d’una part d’aquest deute. Per tant, si no hi hagués un acord, tot el deute que ara té l’estat espanyol l’hauria de seguir assumint tot sol. Actualment, les dades corresponents al segon semestre del 2014 publicades pel Banc d’Espanya constaten que el deute públic espanyol consolidat puja a 1.012.606 milions d’euros, una xifra que suposa el 96% del PIB. Si Catalunya no assumís part d’aquest deute, el deute espanyol pujaria al 119% del PIB, cosa que el situaria en una situació de risc, i més tenint en compte que Catalunya, el motor de la seva economia, s’hauria independitzat. En canvi, Catalunya només tindria el deute de la Generalitat i de les corporacions locals, és a dir, uns 67.800 milions, que suposarien el 34% del seu PIB.
Tercera, suposem que hi ha negociació amb l’estat espanyol i s’arriba a un acord. Llavors Catalunya hauria d’assumir una part d’aquest deute. La qüestió és quina part d’aquest deute espanyol hauria d’assumir Catalunya. Òbviament, aquesta quantitat dependria de la negociació política. D’entrada hi ha diverses possibilitats. La primera, segons el pes de l’economia catalana en l’economia espanyola, és a dir, segons el pes del PIB català. Aquest percentatge és actualment del 18,8%. Però també es podria fer segons el pes de la població resident a Catalunya sobre el total de la població espanyola, que actualment representa el 15,7%. O una altra possibilitat és atribuir el deute en funció del pes que històricament ha tingut la despesa pública estatal a Catalunya en relació al total, que és d’un 14%. Com poden observar, tots els percentatges són inferiors al pes que estem suportant actualment, el dels impostos que paguem al govern central, que se situa en el 19,5%, amb la qual cosa, si s’utilitzen aquests indicadors, no estaríem pitjor del que estem ara.
Quarta, és obvi que si Catalunya assumeix una part del deute, és a dir, dels passius del govern central, també hauria d’assumir una part dels actius, com per exemple una part dels seus actius mobiliaris (reserves del Banc d’Espanya, reserves al Banc Central Europeu, títols d’empreses públiques i privades, Fons de Reserva de la Seguretat Social, etc.). I el criteri d’atribució dels actius hauria de ser el mateix que el dels passius.
Per tant, és obvi que Catalunya no estaria més endeutada del que ho està actualment formant part de l’estat espanyol, i és precisament aquesta comparativa la que s’ha de fer. No té cap sentit que ens diguin que la independència farà que hàgim de pagar un gran deute: ¿que no el paguem, ara, com a contribuents de l’estat espanyol?
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada