Ignasi Aragay: "Mas (i molt més)"

Alguns detalls són discutibles, però la fórmula Mas és la bona: la llista unitària pel sí és una aposta imbatible si es fa amb amplitud de mires, amb voluntat d’incidir en els no convençuts, amb una fesomia clarament social. La independència serà social o no serà. Si és així, li auguro un resultat espectacular, molt superior a la suma aritmètica de les expectatives demoscòpiques que fins ara tenien CiU i ERC. Perquè tot i que els focus estiguin posats en aquest binomi, la jugada va més enllà: es tracta de sumar l’energia de l’ANC i Òmnium, però també de la societat civil amb inquietuds socials. A la llista hi caldran, sí o sí, personalitats amb aquest perfil. Mas hi està ben disposat i és cap aquí cap on ha d’empènyer ERC. Si ho fa, hi haurà sorpreses agradables, no ho dubteu. Qui no vol participar en un projecte guanyador, fundacional, social i obert? ICV i la CUP hauran de rumiar molt bé què fan. La seva lògica els empeny a quedar-ne al marge, però el marge pot fer-los marginals. Sobretot, repeteixo, si la llista es fa pensant a sumar sensibilitats socials. El PSC, esclar, encara patirà més. Perquè si la cosa qualla, hi haurà d’una banda la llista pel sí i de l’altra els partits del no: la resta serà un terreny incòmode, terra de ningú.

Mas ha fet el que havia de fer, elevant-se per sobre dels plantejaments convencionals. És veritat que el mal moment de CDC i la incòmoda companyia de Duran l’empenyien a buscar una sortida per elevació, però el que ha proposat no és precisament bufar i fer ampolles: castigar els teus amb la renúncia al càrrec i cedir protagonisme i quota de poder als rivals de sempre i a la societat civil no és un pas fàcil en política. I Junqueras? Crec que també farà el que toca, que és sumar-se, ja veurem amb quina habilitat negociadora, a la candidatura unitària pel sí. Però seria bo que no ho fes forçat per les circumstàncies, sinó convençut que és el millor per al país, per a ERC i per a ell. I, francament, crec que ho és. Ho és per al país perquè ara no és l’hora dels partits, és l’hora de la gran política. Toca fer política de pactes d’estat, en el nostre cas, de pactes per l’estat. Toca fer un salt dificilíssim que només és possible des de la transversalitat ideològica i social, fent-la explícita i visible en una nova proposta electoral suprapartidista. També és el millor per a ERC, que està ben situada per convertir-se en el pal de paller de l’esquerra de la nova Catalunya, i ho estarà encara més si ara sap assumir el paper responsable i generós de suma de voluntats. Seguirà, a més, tenint les municipals del maig per demostrar la seva força i la seva capacitat d’incorporar la diàspora del PSC catalanista. I és el millor per a Junqueras, que si troba el lloc adequat en aquesta fase del procés, pot erigir-se d’aquí un any i mig, entre els electors, en el relleu natural. Mas ja no hi serà. Pot esdevenir el primer president de la República Catalana. Aviat està dit.

Si la llista unitària pel sí tira endavant, com crec que passarà, ¿amb quin programa haurà de presentar-se i eventualment governar? Com més unitària sigui, com més transversal i permeable a la realitat del país, més socials seran els seus pressupostos. En plena crisi, amb l’objectiu de la independència com a eina per bastir un país més just, cal llançar missatges clars cap als que més la pateixen i cap als que no tenen l’eix nacional com a prioritat. Per exemple, amb compromisos concrets com aturar els desnonaments. Prioritzant les polítiques de pobresa. La regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció han de ser també pilars discursius. També en això ERC hi pot posar l’accent.

Tornem a ser en una cruïlla. Una més d’aquest apassionant camí per decidir, en llibertat i amb maduresa, quin país volem. Mas ha obert una porta nova. Fem-la entre tots més ampla i plural.

Font: ara.cat