No és, precisament, pel que ara és el 9-N que anirem a votar, sinó pel que serà, pel que volem que sigui, per allò en què ho convertirem. Crec que ben poques vegades a la història del nostre país s’ha viscut un moment col·lectiu de la intensitat i la passió de l’actual. Probablement, ens hauríem de remuntar a l’adveniment de la República el 1931, o bé al final del franquisme, per a trobar una situació amb certes semblances. Tots som conscients de la imminència dels canvis que s’acosten, d’una magnitud sense precedents. El pols democràtic ha de ser mantingut amb fermesa, sense defallir ni retrocedir, perquè ens hi juguem el nostre futur com poble lliure. Mai no hi havíem estat tant a prop com ara i per això, com a societat nacional, no podem fallar en un moment tan decisiu com aquest. No és pas, òbviament el darrer moment, ni som en allò que l’èpica anomenaria la “lluita final”, però no hi arribarem mai si ara fem un pas enrere.
La il·lusió per a construir una nova societat, una nova nació i un nou estat, ha anat amarant les consciències dels catalans. No som tan ingenus com per creure que, amb la independència, lligarem els gossos amb llonganisses, però no tinc cap dubte que la qualitat de vida democràtica, cultural i material farà un salt endavant molt i molt destacat, en tots els àmbits. D’aquí ve aquest estat d’ànim il·lusionador, festiu, voluntariós, propi de la gent que ha anat perdent la por, que ha passat de la por a la independència a la independència de la por. De fet, la independència només serveix per a una sola cosa: per a ser independents. És a dir, per a fer recaure sobre nosaltres mateixos, exclusivament, tota la responsabilitat dels nostres actes. Constitueix el gest suprem de maduresa d’un poble: l’autogovern real, sense dependències. Ben mirat, la independència és el gest més nacional i, alhora, menys nacionalista que pot protagonitzar un poble, ja que amb la independència s’acaba un dels tòpics i coartades habituals de tot nacionalisme: l’enemic exterior. Ja no hi ha ningú, doncs, a qui carregar els neulers, tots els neulers, de les nostres mancances, limitacions i deficiències. Amb la independència, tot és responsabilitat nostre, els encerts i els errors, tot.
Conscients que ser independents vol dir, de fet, tornar a començar sobre unes altres bases, tothom s’il·lusiona ja amb un disseny futur de país molt millor que l’actual. L’imaginen els que aspiren a unes polítiques socials més justes, amb uns nivells de benestar generalitzats i uns condicions de vida digna bàsiques per a tothom. I aquells sectors de l’economia que es basen en el seu esforç, la seva creativitat i la seva capacitat d’iniciativa i innovació, sense esperar el favor del ministre de torn, recórrer a l’activitat submergida o el frau fiscal. I els que aspiren a viure en una societat que valori la cultura i els creadors culturals, que llegeixi més i que no en castigui la producció cultural amb un IVA desproporcionat. I els que volen que la llengua deixi de patir, que tingui un futur més assegurat i on poder viure en català deixi de ser un gest heroic o impossible per a ser una expressió de normalitat nacional. I els que treballen per a una democràcia neta, activa i participativa, totalment regenerada. Són moltes il·lusions, alhora, clar. Però un poble sense il·lusió no és un nació, sinó un simple retall de mapa, un poble vençut, sense ànima. És per tot això i més que, diumenge vinent, anirem a votar pel país i la llibertat. I perquè sabem que, a l’altra banda, enfront de la nostra il·lusió, només hi ha amenaces, mentides i insults, però no hi ha la més mínima il·lusió. Aquesta la tenim nosaltres!
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada