Ignasi Aragay: "Del diàleg amb Espanya al diàleg Catalunya-Catalunya"

En tot aquest assumpte de Catalunya, partim d’una confusió enorme. És la següent: sempre que l’Estat o la classe política espanyola parlen deCatalunya, ens pensem que parlen amb Catalunya. I no. No és així. Partim d’un greu error de percepció: ells parlen entre ells de què fer amb Catalunya, de si conllevarnos, ignorar-nos, premiar-nos, estimar-nos, odiar-nos, comprar-nos, enganyar-nos, castellanitzar-nos, tornar-nos a estimar una miqueta i així anar fent. Però no parlen amb nosaltres. No és, per tant, que sigui un diàleg de sords. És senzillament un diàleg extern, un fenomen exogen, que té lloc fora de nosaltres però al qual reaccionem com si un raig de llum ens encegués, i en alguna esparsa ocasió ens il·luminés.

Aquest seu diàleg, que des d’aquí ha estat sobretot un no-diàleg, ens ha mantingut entretinguts durant un parell de segles. Des d’Antoni de Capmany, hem cregut que parlàvem amb Espanya, ens hem enrabiat quan no ens feien cas, ens hem il·lusionat en algun moment que semblava que paraven l’orella. Però tot era una sensacional confusió. Fins i tot en els millors moments, ells parlaven entre ells. Per exemple, durant la Transició, Suárez, González i Guerra, quan parlaven de Catalunya, ho feien pensant a tranquil·litzar els militars i companyia: l’autonomia era un regal per consolidar la indivisible sobirania nacional. No ho feien per satisfer els anhels de llibertat del poble de Catalunya, per justícia històrica o per convicció ideològica. Això era la música que sentíem aquí, una bonica melodia que amagava la seva conversa endogàmica.

Què ha passat aquesta setmana? Doncs que la resposta del president espanyol, Mariano Rajoy, al 9-N català no era, en realitat, cap resposta ni a Mas ni als 2,3 milions de votants. Rajoy, com sempre, parlava als seus. Les cròniques polítiques ho tradueixen dient que parlava “en clau espanyola”. Una absurditat. Perquè ni Rajoy ni cap alt mandatari espanyol no parlen “en clau catalana”. És impossible. I en realitat té tota la lògica: sempre pensen en la seva parròquia, en el seu públic. Catalunya només és una part d’aquest públic, i encara una part incòmoda, molesta, per no dir incomprensible. No ens parlen a nosaltres perquè o bé no tenen res a dir-nos (PP) o bé els fa vergonya ensarronar-nos una vegada més (PSOE). L’única excepció d’un polític espanyol que, en efecte, va adreçar-se directament a Catalunya va ser Zapatero amb el seu famós “apoyaré ”. Ens ho vam creure i ja sabeu com va anar després, quan a Madrid s’ho van parlar. Així doncs, dimecres Rajoy va parlar a la dreta cavernària madrilenya -la de fora i la de dins del PP-, i va parlar pensant en les eleccions municipals del maig i en el seu últim any de legislatura. Ni li va passar pel cap fer cap oferta a Catalunya: no va parlar ambCatalunya.

El problema de les terceres vies, que des d’aquí alguns encara veuen possibles, i que la premsa mundial reclama seguint una lògica democràtica, és que parteixen de l’error que el diàleg Catalunya-Espanya existeix. I no. Ho repeteixo: els fets demostren que només existeix el diàleg Espanya-Espanya sobre Catalunya, que tan sols ens és benèvol quan a Barcelona hi ha suficient força o unitat per fer-nos valer. Al segle XIX va ser la força dels industrials: no van aconseguir controlar la política madrilenya, però sí que van imposar una política econòmica proteccionista, els famosos aranzels. Al segle XX es va intentar de nou agafar una posició de força amb els partits d’obediència catalana (el catalanisme). I al segle XXI hem fet el gir cap a l’únic diàleg factible: el diàleg Catalunya-Catalunya per parlar sobre quina relació volem amb Espanya. Hem girat la truita. Però a Madrid no se n’han assabentat. Segueixen parlant entre ells.

Font: ara.cat