Sento un dels escassos argumentadors polítics del no dient que això de l’independentisme és una mostra d’insolidaritat: els rics se’n van per no haver de pagar als pobres. I que això en l’Europa de l’estat del benestar és indecent. Em sap greu, perquè necessitem arguments democràtics del no, però em fa l’efecte que viuen en un món que ja no existeix. La independència insolidària era possible fa cent anys, amb mercats nacionals, fronteres i aranzels. No és un concepte raonable dins de la Unió Europea. Perquè aquesta solidaritat es dóna, a través de la Unió Europea. I es dóna entre estats independents. No és tan sols que el nord d’Itàlia sigui solidari amb el sud, és que el nord d’Europa és solidari amb el sud. Alemanya ha sigut enormement solidària amb Espanya, tot i que Espanya és independent d’Alemanya. Però la solidaritat dintre de la Unió Europea figura que se situa en paràmetres més racionals, pactats i sostenibles que la solidaritat imposada a l’interior d’alguns estats, com l’espanyol, dictada per l’exercici del poder polític. No es tracta de deixar de ser solidaris, es tracta de ser-ho en la mesura que cal, amb qui de veritat ho necessita i de manera que li sigui útil (i no esdevingui crònic).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada