Després de 48 hores de dubtes i desconcert, ja he pres la meva decisió personal sobre el 9-N. Si el govern del meu país organitza una consulta o un procés participatiu o el que sigui per preguntar-me si vull o no vull la independència, aniré al punt de votació i contestaré la pregunta. No porto 30 anys activament implicat en la lluita democràtica per la independència per acabar quedant-me a casa el dia que el Govern (el Govern!) em fa la pregunta. No estic gens d'acord, gens, que no s'hagi anat fins al final amb la consulta convocada per decret, però no em quedaré a casa el 9-N.
El valor que jo dono a aquest nou format del 9-N és exactament el mateix que vaig donar a la V. Una demostració popular i massiva, però en comptes de trams i samarretes aquest cop farem servir urnes i paperetes. Només demano que siguem conscients que si hi van 1,8 milions de persones voldrà dir que ha votat un 30% del cens. Que a una demostració popular hi vagi el 30% del cens és un èxit sense precedents. Que a una consulta sobre la independència hi vagi el 30% del cens és un fracàs absolut. Més val, doncs, que des de ja li donem al 9-N el caràcter que realment té: una demostració popular que segueix la seqüència de les manifestacions dels tres darrers Onzes de Setembre.
El mandat democràtic vàlid a ulls del món que busquem, doncs, no vindrà del 9-N i ja tothom reconeix que només el podrem obtenir a través d'unes eleccions que es converteixin, de facto, en un referèndum sobre la independència. Sobre aquesta qüestió voldria aportar les següents reflexions:
1. Les eleccions han de ser immediates. No hi ha cap motiu, cap ni un, per contenir el desig i la voluntat populars de fer la “consulta definitiva” (utilitzo l'expressió d'Artur Mas).
2. Abans de parlar del com (llista conjunta o llistes separades? protagonisme civil o polític? etc), seria d'agrair que els partits que volen la independència es posessin d'acord en el què. "Què farem si les eleccions donen una majoria per la independència al Parlament". El programa o programes han de ser inequívocs, i els compromisos públics, transparents, auditables i calendaritzats.
3. Si els partits del “sí-sí” són capaços de posar-se d'acord en el què, aleshores serà el moment de parlar del com. I també seria d'agrair que la discussió sobre el com estigués guiada per una sola pregunta: de quina manera es pot obtenir més suport popular a la independència? Si s'arriba a la conclusió que la manera d'obtenir més suport és amb llistes separades, doncs llistes separades. I si la conclusió és que millor llista conjunta, doncs llista conjunta. He escoltat arguments molt poderosos a favor dels dos escenaris. Personalment m'inclino per la llista conjunta per un motiu de caràcter tècnic-logístic però de vital importància: poder concentrar en un únic esforç l'extraordinari capital social, humà i econòmic acumulat per la campanya “Ara és l'Hora”. Si es va per separat, inevitablement aquests capitals no podran ser utilitzats en una única direcció i es perdrà un gran actiu. Però en qualsevol cas, reconec que hi ha arguments molt poderosos a favor de concórrer per separat, especialment els que tenen a veure amb la necessitat d'oferir a cada perfil ideològics del “sí-sí” una llista on es pugui sentir còmode i representat.
4. Aquesta setmana ha estat extremadament desagradable pel trencament de la unitat. Ha estat una setmana propícia pels adversaris de la independència com Duran o Iceta i també ha estat propícia per als professionals de la navallada (que n'hi ha) de cadascun dels partits del bloc del “sí-sí”. Gent que se sent més còmoda en un escenari de confrontació interna que no pas d'entesa i acord. Crec que seria bo que els pròxims dies recuperessin el protagonisme les persones de cada partit que se senten més còmodes construint ponts que no pas bombardejant-los. Tenim la sort, a més, que els màxims líders de cadascuna de les forces del “sí-sí” responen a aquest segon perfil.
Ens veiem diumenge a la Plaça Catalunya.
Font: NacioDigital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada