Toni Soler: "Benaurat ridícul"

FOCUS. Em resisteixo a afegir-me a la coral que critica el bloc sobiranista i els seus vaivens, que d’altra banda són tan i tan irritants. M’hi resisteixo -i em costa- perquè no vull ni per un moment que s’oblidi que tot el que està passant es deu a un únic motiu, que és l’autoritarisme del govern espanyol, el seu menyspreu a la majoria democràtica catalana, la seva barroera utilització de totes les palanques del poder, incloent-hi la que teòricament hauria d’estar per damunt de tot, que és el Tribunal Constitucional. Sense la repressió de què és víctima el procés democràtic català, no estaríem vivint aquesta cerimònia de la confusió que està submergint els partits pro consulta en el llot dels retrets, les insinuacions, el doble joc i la desinformació interessada. És el govern espanyol, amb l’obedient suport del PSOE, qui prohibeix, qui amenaça, qui sanciona, qui filtra i qui empastifa.

PATERNALISME. Per tant, no voldria ser còmplice de tots aquells que desvien el focus i centren les seves crítiques en aquesta trista colla de polítics nostres, tan inexperts i maldestres, que ho fan molt malament però resulta que, malgrat tot, intenten una cosa tan titànica i tan inèdita com és reptar un estat poderós, amb ADN franquista, utilitzant les úniques eines de la democràcia parlamentària i la mobilització popular. No senyor; no vull afegir-me al club dels frustradors que avisen de la frustració, com en diu en Carles Capdevila. No vull que em confonguin amb els savis paternalistes que ens miren amb una mitja rialleta, com qui mira la mainada jugant al pati del parvulari. No vull ser d’aquells que tenen un únic neguit, aquella dèria -tan burgeseta, tan miserable- de no fer el ridícul.

LA GENT. Si fer el ridícul vol dir perdre davant del complex polític, policial i judicial espanyol, m’hi arrisco. M’hi arrisco perquè, sincerament, tal com estem ja no ve d’aquí. El que no estic disposat a fer -ni jo ni molta gent a Catalunya- és llençar a la brossa tot aquest esforç col·lectiu -un esforç impecable de quatre anys- per la por al ridícul. Ni a permetre que s’utilitzi la por al ridícul com a coartada perquè les nostres institucions no facin servir totes les eines que tenen a l’abast. La consulta del 9 de novembre es va convocar de forma solemne, i la resposta de l’Estat era perfectament coneguda. Qui aparenti sorpresa i consternació ens està enredant. Per tant, o es tira endavant amb les eines que ens ha donat el Parlament de Catalunya -que, no ho oblidem, es va autodeclarar sobirà-, obligant el govern Rajoy a moure’s, o almenys a mostrar la seva veritable cara; o bé la gent d’aquest país, que amb tanta generositat ha empès el procés, es veurà interpel·lada novament, per demostrar, aquest cop amb fets, que si no se’ns deixa votar el govern espanyol tindrà un problema. I no un problema amb Artur Mas, sinó un problema dels grossos.

Pensem només una cosa: si no ho intentem, de què servirà fer unes eleccions plebiscitàries en què l’única promesa serà, novament, intentar-ho?

Font: ara.cat