Ja fa un bon grapat de mesos que els catalans estem vivint moments de gran transcendència històrica, però els d’aquests darrers dies, a més de ser d’una magnitud política sense precedents, tenen també una forta càrrega emotiva. Un d’aquests moments va ser el de la signatura del decret de la consulta sobre la independència, el 27 de setembre passat; un altre, el del 30 de setembre, amb les concentracions massives davant dels consistoris del país contra la suspensió d’aquell decret per part del Tribunal Constitucional espanyol; i un tercer el que va tenir lloc al Palau de la Generalitat, el 4 d’octubre, en què nou-cents vint, dels nou-cents quaranta-set ajuntaments de Catalunya, van dur a terme un acte solemne de suport a la consulta i al president Mas. En aquest sentit, van ser magnífiques les paraules que Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis, va pronunciar: “M’honora el teu coratge i el teu compromís, president, i quan et giris, ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol”.
I és ben cert que el president no està sol. Té tot un poble al darrere, un poble que ha obert la porta de la gàbia i que no tornarà a entrar-hi per més que Espanya l’amenaci. Per això resulten encara més grotesques les veus del nacionalisme espanyol que diuen que “Mas ha fracassat” i que “ha de dimitir”. Jo mateix no vaig poder evitar somriure, en sentir-ho de llavis d’Albert Rivera i d’Alícia Sánchez-Camacho, a qui el darrer estudi del CEO dóna una intenció directa de vot del 5,3% i del 2,1%, respectivament. Pel que fa a Miquel Iceta, l’altra veu del trident espanyolista, amb un 5,8%, afirma que tot el procés és “teatre del dolent”. Déu n’hi do. Caldria saber quina qualificació mereix el teatre d’Iceta, Rivera i Camacho, intentant aparèixer com a actors protagonistes d’una obra en què només són simples figurants.
Per sort, la història acaba posant cadascú al seu lloc i molt aviat totes aquestes atzagaiades seran l’anècdota insignificant d’un procés d’alliberament nacional escrupolosament democràtic que constituirà un model a seguir en processos similars. Catalunya ha decidit recuperar la seva llibertat, i la recuperarà. L’Estat espanyol no podrà aturar-ho. Entrebancar-ho, sí, però aturar-ho, no. Potser ho aconseguiria si estiguéssim en una altra època i pogués fer ús de la força, la seva eina preferida, però som al segle XXI en un context europeu en què les discrepàncies i els conflictes polítics es dirimeixen votant. I els catalans votarem. I tant, que votarem! Cap legalitat democràtica no pot impedir votar, perquè, si ho fa, és que no és una legalitat democràtica.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada